lunes, 21 de septiembre de 2009

El camí equivocat de Zapatero

Ha començat un nou curs polític amb la compareixença al Congrés del president del Govern. Va ser el Zapatero de sempre. Una persona que es creu les seves pròpies mentides i que es nega a reconèixer i esmenar els seus errors. Davant d’aquest panorama se li ha de recordar al nostre inefable president que quan altres començaven a reaccionar contra la crisi, aquí estàvem pagant el vot a 400 euros, que quan la crisi ja no es podia amagar, van començar els plans, els pals de cec, les ocurrències i les genialitats sense ordre ni concert, ordits pels 600 assessors que te ZP a la Moncloa, que s’han traduït en despeses i malbarataments per onsevulga i ens han portat a un enorme forat que ens traurà de la UE, i del que tan sols se’n pot sortir retallant dràsticament la despesa, o, clar, augmentant els impostos.
La decisió de Zapatero per sortir de la crisi ha estat l’equivocada, la contraria de la que prenen els països que ja la superen, com França, Alemanya o Japó, la que desaconsellen economistes tan prestigiosos i d’ideologia tan diferent, com els premis Nobel d’Economia, Prescott i Kruggman i l’oposada a la que en el seu dia va aplicar amb èxit el Partit Popular, que retallant les despeses va poder baixar dues vegades l’IRPF, crear 5 milions de llocs de treball i reduir en 8 anys l’atur del 22% a l’11% i el dèficit del 7% al 0% del PIB.
Però baixar els impostos ja no és d’esquerres i tindrem, doncs, pujada d’impostos. Ho va anunciar ZP al Congrés. L’1,5% del PIB, que traduït representa uns 15.000 milions d’euros. I va dir a més una veritat. Un fet insòlit per qui tant acostuma a faltar-hi. La pujada serà limitada, és a dir, no arribarà a l’infinit, ni tan sols als 50.000 milions que es necessiten, i temporal, evidentment, perquè desprès s’haurà d’augmentar per tapar la totalitat del forat dels comptes públics, que a no tardar superarà els actuals 50.000 milions d’euros.
Pagaran els rics, ha dit el nostre ínclit president. Però, quins són els rics? Les rentes de capital malgrat que ja han tributat prèviament, i els que van rebre 400 euros electorals, i que ara el mag del barret els hi retirarà, desprès de votar. Per aquets conceptes preveu que la recaptació arribarà als 4.500 milions d’euros, els altres 10.500 fins arribar als 15.000 sortiran de l’IVA i dels impostos especials dels rics que consumeixin gasolina, tabac i alcohol.
Solidaritat també, amb el proverbial descaro que el caracteritza, li ha demanat ZP a Rajoy, després de rebutjar al Congrés ajudes i una reducció fiscal per les Pymes i els autònoms, i després de negar-se a totes les retallades de la despesa que li ha proposat des del començament de la legislatura el líder de l’oposició. Solidaritat en la reducció de la despesa no, sols en la pujada dels impostos. L’oposició ha de renunciar a demanar retallades de la despesa perquè la nova Espanya de ZP necessita ara estabilitat. O sigui, més ambaixades i ministres autonòmics, i tot l’Estatut que va prometre ZP a Maragall, perquè si no els hi agrada la sentencia del Constitucional, Montilla i els socis ja tenen un peu a les barricades.
I el PP ha de deixar de tocar els nassos amb l’alternativa perquè si no col·labora, prosseguirà l’hemiplègic cel investigador judicial de l’Estat, que ja s’ha vist que funciona amb un sol ull, és a dir, no veu el que passa a Sevilla, a “Minas Teñidas” i a tants altres llocs. En resum, el forn no està per pastissos. De Rodiezno a Madrid, i de Madrid a Barcelona, on l’11 de setembre a la Comunitat que més creix l’atur els que no tenen treball van fer callar per primera vegada als independentistes, al crit de “més treball i menys Estatut”.
Josep Ignasi Llorens Torres
Diputat del PP al Congrés per Lleida

jueves, 17 de septiembre de 2009

Amunt el puny... i els impostos

De Rodiezmo a Madrid. Del xafarranxo sindical del PSOE i la UGT, com cada any, en un poble on només queda un miner i l’alcalde és del Partit Popular, al Congrés dels Diputats. D’aixecar el puny, a apujar els impostos. De la comèdia a la realitat. Canvi, doncs, d’escenari, simbologia i discurs, i dos importants notícies del president del Govern, en la seva primera compareixença del curs que s’inicia al Congrés. Una de bona i una de dolenta, gairebé un acudit, si no fos pel dramatisme de la situació.

Primer la bona. “El pitjor de la crisi ja ha passat, perquè França i Alemanya ja n’estan sortint.” Reflexió nova si es té en compte que no fa gaire, als cartells socialistes de la passada campanya electoral europea, els líders precisament d’aquests països eren tractats com una espècie de malfactors, perquè ens havien posat en la crisi. I segon anunci. Aquest dolorós. Els impostos s’apujaran un 1,5% del PIB, que traduït suposa 15.000 milions d’euros, que, naturalment, ha pal·liat per un aclariment insòlit, perquè és una de les poques veritats que se li ha sentit dir a qui amb tanta desimboltura és capaç de sostindre una cosa i la contrària gairebé alhora o contradir- se ell mateix contínuament.

“La pujada serà limitada.” Sens dubte, perquè el forat, la diferència entre el que gasta i el que ingressa l’Estat és de 50.000 milions d’euros. “I temporal.” Evidentment, perquè s’haurà d’augmentar si volem seguir a la UE. És a dir, que a ZP li va faltar afegir, per recuperar la credibilitat perduda per algun engany que altre, que l’increment d’impostos és temporal i limitat, de moment. Però, bé, el més important és reconèixer la situació. Hem tocat fons, però abaixar impostos ja no és d’esquerres com es deia fa poc, de manera que s’han d’apujar, i ara s’ha de demanar solidaritat.

Solidaritat per al nou pla d’economia sostenible, que no vol dir el mateix per a tothom, com ha recordat Esperanza Aguirre, per a qui l’“economia sostenible és aquella que no gasta més del que ingressa”. I, qui són els rics?

Per començar, les rendes de capital, encara que abans hagin tributat per aquest estalvi, amb què es poden traure fins a 1.000 milionets, que units als 4.500 que suposa la supressió dels 400 euros regalats abans de votar, però que ara el mag de la cistella amb l’horitzó electoral llunyà recuperarà per ajudar els pobres, suposen un import de 5.500 milions d’euros.

D’on traurà els restants 9.500, fins als 15.000 milions d’euros?, es preguntarà l’eixerit lector que estigui fent els comptes. Ben fàcil. De l’IVA i dels impostos especials, gasolines, alcohol i tabac. És a dir, que a efectes fiscals tots serem rics. Solidaritat també exigeix Zapatero a Rajoy, després d’haver rebutjat la vigília, al Congrés dels Diputats, rebaixes fiscals i ajudes importants per a les Pimes i els autònoms, i totes les retallades de despeses que li ha proposat des del principi de la legislatura. Amb més de 3 milions d’aturats, xifra que suposa un 18 per cent d’atur, el doble de la mitjana comunitària; un dèficit del 10 per cent, que supera àmpliament el límit màxim permès per la Unió Europea, que és del 3%, i una caiguda del PIB anual de més del 4%, donar suport a les pensades, anar a les palpentes i dispendis amb què contínuament ens sorprèn Zapatero seria una deslleialtat, perquè és reforçar les polítiques contràries a les que es necessiten per superar la crisi.

Tots els països que estan superant la crisi ho fan amb fortes reduccions de la despesa pública, amb reformes i rebaixes fiscals, com les que va aplicar amb èxit el Partit Popular, que gràcies a la retallada de les despeses va poder abaixar dos vegades l’IRPF, cosa que va permetre animar la inversió i l’estalvi, crear 5 milions de llocs de treball i reduir en 8 anys l’atur, del 22% que va deixar el PSOE el 96, a l’11%, i el dèficit del 7% al 0%. Són, en definitiva, les polítiques que continua aplicant el PP a les comunitats que governa. Com a Galícia o a Madrid, on se suprimeixen conselleries i no es paga l’impost de successions.

Donar un cop de mà, com demana ZP a Mariano Rajoy, seria tant com deixar la societat espanyola sense l’esperança que hi ha una alternativa capaç de fer una política diferent, cosa que és absolutament essencial per al bon funcionament d’una democràcia, a la qual no ha contribuït precisament aquest president, que no es pot queixar dels suports d’una oposició que el va ajudar a rebutjar el pla Ibarretxe al Congrés, col·labora en la política antiterrorista i fins i tot en les impopulars ajudes al sector financer o a l’enviament de les tropes a l’Afganistan, també guerra com la d’Iraq. Que no continuï buscant ZP responsables dels clamorosos errors de la seva gestió.

De Rodiezmo a Madrid, resulta que abaixar impostos ja no és d’esquerres. De Madrid a Barcelona la realitat d’aquesta nova Espanya, amb el rebost buit, també s’imposa. Al president de la Generalitat, també socialista, que amenaça amb les barricades si no li agrada la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, els catalans a la comunitat amb més atur d’Espanya, li han demanat en plena Diada “més ocupació i menys Estatut”. És a dir, menys comèdies i més realitats.
José Ignacio Llorens
Diputat del PP al Congrés