La reforma de la PAC més enllà del 2013

Compareixia, fa una setmana, al Congrés dels Diputats la ministra de MediAmbient, Rural i Marí, abans d’Agricultura, Elena Espinosa, per explicar les seues gestions durant el semestre en què Espanya ha ocupat la presidència espanyola de la UE, en defensa de la reforma de la política agrària comunitària més enllà del 2013, horitzó 2020 en general i en defensa dels interessos agraris espanyols en particular.

La ministra no ha decebut. Qui s’ha caracteritzat per la seua inoperància durant els sis anys que ha dirigit els assumptes agraris a Espanya, no podria sorprendre’ns amb una inesperada eficàcia als difícils laberints de Brussel·les, on s’ha d’anar amb unes idees clares, amb fermes conviccions negociadores i amb amics, és a dir, aliats internacionals. És cert que el Govern espanyol, amb el nostre campió europeu al capdavant, que començava el semestre amb l’ànim ni més ni menys que de liderar la recuperació econòmica d’Europa i imposar sancions als països incomplidors, ha hagut de fer front a altres prioritats. Però no és menys cert que passar de la Champions a la Segona divisió en tan poc temps, amb exàmens al juny i a punt de ser suspesos si no fem els deures que ens imposen des de fora, és per desanimar qualsevol. No obstant, la gravetat de la situació del nostre sector agrari, en crisi des de molt abans que fos reconeguda la crisi econòmica general, i l’enorme responsabilitat d’enfocar la política agrària d’Europa, que és el principal importador i exportador d’aliments del món, requerien una resposta, que ha sigut decebedora.

Perquè els resultats de la presidència espanyola han sigut pràcticament nuls en matèria agrària. En els cinc consells de ministres d’Agricultura celebrats en aquest semestre, no s’ha consumat cap acord vinculant. Tot s’ha limitat a interminables deliberacions, intercanvis d’opinions i ambigus documents de reflexió, com el que ha llançat el Govern espanyol, que dinamita l’actual model de la PAC, basat en dos pilars. El pilar productiu, que consisteix en ajudes directes a les rendes agràries per produir, per al qual rebem des de Brussel·les al voltant d’uns 6.300 milions d’euros a l’any, xifra que representa més del 30% del total de rendes agràries dels nostres productors, i 1.200 milions d’euros a l’any per al desenvolupament rural, és a dir, un total de 7.500 milions.

Segons les sàvies reflexions del nostre ministeri, aquest model ha de ser substituït per un altre,en què les ajudes a la producció agrària queden relegades a favor del caràcter de bé públic que s’atribueix a l’activitat agrària per defensar el medi ambient, el medi natural i la lluita contra el canvi climàtic.

El nou model de la PAC preveu una ajuda comuna de base uniforme per a tots els agricultors, per la qual rebran des de Brussel·les 100 €/ha, xifra que representa una tercera part del que perceben de mitjana els nostres agricultors en ajudes directes a rendes. Les altres subvencions estan condicionades a polítiques ambientals i a explotacions vulnerables, en què s’obre la possibilitat del cofinançament, és a dir, que cada Estat hagi de completar els fons comunitaris, i que el perceptor final de les ajudes no sigui l’agricultor.

Les organitzacions professionals agràries ja han fet els comptes i es posen les mans al cap. Escarmentades pels continus enganys d’aquest Govern, agreujat per l’últim pla de xoc promès per Zapatero, del qual només queden les fotos, l’ambigüitat d’aquests models per al futur de la PACno fa sinó accentuar la seua fundada inquietud, perquè la presidència espanyola hauria d’haver servit per avançar en la defensa del sector agrari europeu, que ha de subministrar aliments, en les degudes condicions de seguretat sanitària i qualitat, a un mercat de 500 milions de consumidors europeus cada vegada més exigents.

Tampoc s’ha aprofitat la presidència espanyola per millorar l’acord d’associació de la UE amb el Marroc, que tindrà greus conseqüències per al nostre sector hortofructícola, la ratificació del qual s’ha ajornat per al pròxim semestre, quan la UE serà presidida per Bèlgica. Així mateix, no es preveu cap tipus de disposició especial per compensar el nostre boví de carn, que es veurà greument afectat per l’acord UE-Mercosur, que ens inundarà el mercat de carn argentina i brasilera més barata i sotmesa a moltes menys exigències que les carns comunitàries. I el que és pitjor, no s’ha avançat gens per mantindre el flux de retorn comunitari, que és d’uns 7.500 milions d’euros a l’any.

I si pel que fa als nostres interessos agraris nacionals la indolència de la presidència espanyola de la UE ha estat clamorosa, pel que fa al conjunt agrari europeu l’eficàcia no ha sigut més gran, cosa que resulta inexplicable perquè gairebé el 40% del pressupost total de la UE es dedica a la PAC.

Pressupost que serà insuficient, tot i que el Govern sap que en la seua defensa i fins i tot ampliació compta amb el suport del PP. No només perquè a la PAC se li imposen cada vegada més exigències, sinó perquè 15 nous socis, fins a un total de 27, volen entrar en el repartiment d’un pastís que en el millor dels casos serà igual.

L’especificitat del model agrari europeu, que ha de complir infinitat de requisits que graven el nostre procés productiu, que comporten costos addicionals que no tenen tercers països, exigeix una clara aposta per la competitivitat. L’impuls i modernització de la nostra cadena alimentària, la garantia que es compleixi la reciprocitat en els intercanvis comercials amb els països no comunitaris i la introducció de xarxes de seguretat en les rendes són inajornables. Perquè a l’agricultor i al ramader se’ls exigeix que defensin el mediambient, que mantinguin l’equilibri territorial. Però abans que res els han de garantir les rendes mínimes que els permetin continuar la seua activitat principal, que és la de produir aliments.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat per Lleida del PP
Portaveu d’Agricultura Grup Popular al Congrés

CiU, còmplice del 'pensionazo'

EL 'DECRETAZO' per congelar les pensions i retallar el sou dels funcionaris i alguns empleats públics -no tots, perquè els d'Adif, Renfe i Aena, és a dir, els que poden paralitzar els transports, en queden exclosos- representa un sacrifici injust i dolorós i hauria pogut ser el motiu per canviar una política econòmica desastrosa.

l suport de CiU, en forma d'abstenció, ho va impedir i ara a Zapatero li espera una llarga agonia i un verdader calvari perquè aquest home no té un pla d'ajust ni sap on va.

Arribaran més ajustos i més durs, que li continuaran imposant des de fora. Probablement, una vaga general. Més desocupació i més despesa, més superimpostos i menys solvència, i uns pressupostos de l'Estat que salvarà greixant els suports d'uns o altres, a costa del dèficit. El pobre suport obtingut pel decretazo només servirà per prolongar la crisi i, com va dir Rajoy, representa el fracàs definitiu de tota la seua política, no només l'econòmica. Una política de ruptura de la convivència política nacional basada en l'aïllament de l'alternativa "com sigui".

La memòria històrica, la reforma de l'Estatut, la negociació amb ETA, l'ampliació de l'avortament no han sigut més que pretextos per posar tothom contra el PP. Per raonables que fossin, no es podia acceptar cap de les reiterades alternatives econòmiques, precisament perquè sorgien de l'oposició. Propostes de reducció de la despesa i del dèficit, davant de l'escandalós malbaratament dels comptes públics i l'imparable augment de l'atur. Insistents advertències davant d'una crisi l'abast final de la qual encara no coneixem, però a la qual ZP ha tardat tres anys a reaccionar.

Per això, el primer que cal aclarir és que encara que des de fora ens han imposat la magnitud de la retallada, sí, no ens han exigit la forma de fer-ho. Justament la xifra de la retallada és la que va proposar reduir el PP en els últims pressupostos de l'Estat, però sense tocar pensions ni salaris.

En tots els debats pressupostaris, el 5 de maig d'aquest any i una setmana després, el 12, Rajoy va demanar a Zapatero al Congrés una reunió urgent per acordar la reducció de la despesa de totes les administracions públiques i un pla realista per crear ocupació. Tres dies després d'haver rebutjat per enèsima vegada l'oferiment de Rajoy, li va arribar a ZP l'ordre de la retallada des de Brussel·les.

Als mercats internacionals, que ZP confon amb els molins de vent del Quixot, se'ls havia esgotat la paciència i Zapatero va elegir la pitjor retallada possible, perquè recau en les capes més indefenses de la societat i trenca l'últim pacte d'Estat que quedava viu, el pacte de Toledo, creat fa 15 anys amb el consens de tots els partits per mantindre el poder adquisitiu de les pensions que tenen una quantitat mitjana de 700 euros i de les quals més del 80% no arriben a 1.000 euros al mes.

I ara cal preguntar-se: per què Zapatero ha elegit la retallada més dolorosa socialment i més perillosa electoralment? Només hi ha una resposta possible. Després de faltar tant a la veritat i de mentir tant a tants, s'ha vist en l'obligació d'adoptar un gest qualitatiu perquè els mercats i les autoritats comunitàries creguessin en un desacreditat ZP. En l'autenticitat de les seues rectificacions. Al final, Zapatero, que és capaç fins i tot d'enganyar-se a si mateix, no ha tingut més remei que autoesmenar tota la seua política perquè el creguin.

No resulta fàcil explicar les raons dels còmplices en el pensionazo del PSOE, sobretot les de CiU, perquè una setmana abans demanava eleccions anticipades i va desaprofitar una clara ocasió per provocar-les.

S'apel·la a un sentit de la responsabilitat per Espanya, xocant al vindre del mateix partit que recolza les consultes sobiranistes i amb què es vol maquillar l'interès partidista de CiU perquè no coincideixin les eleccions autonòmiques i les generals.

Inevitablement, hi ha altres interpretacions per explicar el sorprenent gir de CiU. Unes més benevolents que d'altres, però gens patriotes. Em refereixo al patriotisme de l'Estat, perquè el d'aquí va quedar sentenciat quan Artur Mas li va contestar al Parlament a Maragall que si li continuava parlant de 3% s'acabava l'Estatut.

I és que parlant de percentatges, el destí no deixa d'oferir coincidències capritxoses i sorprenents. Com la de l'obertura per aquestes dates d'una comissió d'investigació al Parlament del cas Millet i la filtració del cas Pretòria, que presumptament implicaria greument la federació nacionalista en el seu finançament irregular.

Hipòtesi a part, la realitat és que el PSOE ha pogut comprovar, una vegada més, que, quan arriba l'ocasió, en CiU s'hi pot confiar. Ja sigui per a l'ampliació de l'avortament o per mantindre l'oasi aquí. Aquesta espècie de socioconvergència per tapar-se els uns als altres i perquè, arribat el cas, Castells i Nadal, i Macià Alavedra i Prenafeta, puguin parlar de pastanaga. O bé com ara, per socórrer Zapatero, encara que sigui a costa de sacrificar els pensionistes i els funcionaris catalans.

I quan arribin els pròxims pressupostos de l'Estat no serviran de gran cosa les ame- naces de Duran, perquè Zapatero ja trobarà, com ara, encara que sigui amb altres, raons suficients perquè el recolzin. Per tot plegat, no els faltaven motius als diputats del PSOE per tributar a Duran Lleida una sonora i més que merescuda ovació. Aplaudit no per salvar Espanya, no, sinó per salvar un Zapatero enfonsat.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat per Lleida del PP