martes, 20 de septiembre de 2011

Los nacionalismos contra el cambio

En ningún periodo de nuestra restaurada democracia han faltado tanto los grandes y necesarios acuerdos de Estado entre el gobierno y la oposición. Y no precisamente por culpa del Partido Popular, que ha sido capaz de respaldar al gobierno en los graves conflictos de política exterior, como Líbia o Afganistán, y de apoyar decisiva y generosamente a un lendakari socialista en el País Vasco y sostener la política antiterrorista de un gobierno que al mismo tiempo negociaba con los terroristas por detrás. Pero los gobiernos de Zapatero y Rubalcaba, desde el 2004, no han cesado de excitar el enfrentamiento.

Empezando por la Memoria Histórica que sólo ha servido para resucitar el fantasma de nuestro pasado, y alentando separatismos con Estatutos anticonstitucionales o gobernando en comunidades autónomas con partidos que se quieren ir de España.

El resultado, como se puede comprobar, ha sido desalentador. Mucho de lo construido en los difíciles años de la Transición se está desmoronando.

Y cuando al fin se ha producido un acuerdo entre el PP y el PSOE, como es el de limitar constitucionalmente el déficit e incluir en esta disciplina a las Comunidades Autónomas, algo que por cierto exige Europa para seguir cubriendo nuestra deuda, la reacción nacionalista ha sido revolucionaria.

Es claro que para nuestros nacionalistas cualquier gran acuerdo de Estado en el que no participen significa una ruptura nada menos que de la Constitución y de las reglas de juego.

El Pacte del Tinell, en el que CiU y los socialistas se juntaban con los comunistas y los republicanos o separatistas, para excluir al Partido Popular de la Reforma del Estatut o de cualquier otro pacto, fue por lo visto muy democrático. Algunos incluso fueron al Notario para acreditarlo. El pensionazo de mayo del 2010, en el que gracias al apoyo de CiU se ha prorrogado innecesariamente la crisis y que trituraba nada menos que el Pacto de Toledo, fue también un modélico pacto de Estado.

Seguramente, para un político tan “pactista” como Duran i Lleida, cualquier pacto que excluya al Partido Popular o cualquier estrategia que pueda impedir la mayoría absoluta del PP es bueno para los catalanes, para superar la crisis, para la democracia y para defender la Constitución. A la que unas veces se apela para el recuento de los votos de un concejal en Barcelona y otras en nombre de un consenso que sólo se produce cuando las sentencias de los Tribunales les gustan a nuestros nacionalistas.

Sin embargo, el manifiesto desacato a la sentencia del TC sobre la reforma del Estatut, la retirada y el desprecio a los símbolos comunes, el etiquetaje y los rótulos, las multas lingüísticas, el doblaje de las películas, las cuotas, las matrículas, la immersión lingüística educativa o sanitaria, no sólo son una sistemàtica violación de las reglas constitucionales. És que atentan además contra el sentido común y sólo se pueden entender porque ocultan una intención: separar a Cataluña del resto de España, por el idioma y por fases, desde el soberanismo y la emancipación hasta llegar a otra Transición ¿hacia?... la independencia.

Por eso no es de extrañar que la reciente sentencia del TSJC, que viene a ratificar sentencias anteriores del Constitucional y del Supremo sobre la immersión del sistema educativo de Cataluña, haya sido el pretexto para encender la efervescencia identitaria.

Hay que decir que las tres sentencias sólo pretenden que un alumno pueda estudiar parte de sus asignaturas en catalán y otra parte en castellano, que además del idioma oficial de todo el estado es, junto con el catalán, el idioma propio de Cataluña. Se trata del ejercicio de un derecho de libertad, de enriquecer el conocimiento de nuestros estudiantes, y que los que mandan cumplan las leyes.

En ninguna otra parte del mundo, salvo en las islas Feroe, podríamos encontrar un precedente en el que el idioma común de todo el Estado es excluido del ámbito educativo en una parte del Estado.

El público desacato a las sentencias, anunciado por el Presidente de la Generalitat, es mucho más grave que la ruptura constitucional. Supone la quiebra del sistema democrático, al que se incorporan con su habitual deslealtad y doble cara los socialistas catalanes liderados por la insumisa Ministra Chacón.

Es evidente que para CiU una mayoría absoluta del PP representa una tragedia. Porque en el fondo prefiere pactar con un PSOE debilitado que desactive la oposición socialista en la Generalitat, y que les prometerá lo que le pidan aunque luego no lo cumpla.

Pero presentar el equilibrio constitucional de las cuentas de todas las Administraciones, la defensa del bilingüismo catalán-castellano y el obligado cumplimiento de las leyes y las sentencias como un ataque a Cataluña, para justificar su oposición al único cambio posible a las fracasadas políticas socialistas, es un inaceptable ejercicio de cinismo y un engaño.

Ya sabemos que cada 11 de septiembre cualquier pretexto sirve para encender una agitación, que luego se desvanece como la espuma, y que sólo sirve para desviar la atención de los problemas reales que tienen los ciudadanos, que necesitan más que nunca un cambio. Cambio que sólo puede llegar con la mayoría absoluta del Partido Popular.

J.I.Llorens Torres
Diputado del PP por Lleida y portavoz de Agricultura del Grupo Popular en el Congreso

miércoles, 14 de septiembre de 2011

Aprovat l'equilibri constitucional dels comptes

Amb la imprevisibilitat que el caracteritza, el govern de ZP segueix amb la seva inútil agonia gràcies a la respiració assistida de CiU, que, a canvi de petits avantatges, manté en el poder un govern desautoritzat per Brussel·les, pels mercats i per la realitat, i que no ha tingut més remei al final que assumir les propostes del Partit Popular que tant ha refusat.

No és estrany, doncs, que després d’haver-ho negat mil vegades, s’avancés la convocatòria electoral, en diferit, per cert, ni que es convoquessin insòlitament dos Plens Extraordinaris en ple mes d’agost, per a reduir el dèficit i superar la crisi. Les receptes socialistes consistien en canviar les marques pels genèrics, fórmula que ja està aplicant amb èxit Núñez Feijoo a Galícia, i en avançar un any la recaptació de l’Impost de Societats, la qual cosa deixarà el govern proper sense un euro. Total, uns 5.000 milions d’euros, que, al costat dels 45.000 que ha promès retallar la Itàlia del Presidentíssim, no sembla tan excessiu.

Al matí del dimarts 23 d’agost, durant el trajecte que va des de la Moncloa fins al Congrés dels Diputats, o potser una mica abans –però no gaire, perquè el candidat RbCb no va tenir més temps per assabentar-se-, el nostre peculiar President va tenir l’ocurrència, en aquest cas feliç, d’incorporar a les mesures d’escàs contingut i continent que s’anaven a debatre a la matinal, la proposta per a reformar la Constitució per a limitar el sostre del dèficit i el deute públic de totes les Administracions Públiques.

I això si que va ser una sorpresa encara més gran, una autèntica bomba, inclús pels mateixos companys de banc. Després que aquesta mateixa proposta, quan la va fer Rajoy en el 2010, fou especialment ridiculitzada pel propi Rubalcaba. Perquè el primer que va fer el govern del PSOE en el 2004 fou “carregar-se” la Ley de Estabilidad Presupuestaria del govern d’Aznar i pujar el deute del 40% del PIB, heretat en el 2004, al 60% actual.

La reforma de la Constitució, per a contenir la despesa, situa el PSOE davant de les seves pròpies contradiccions. Perquè els socialistes, fins fa un mes i escaig han estat defensant que només la despesa garanteix les polítiques socials. Malgrat que en la realitat ocorre justament el contrari. Perquè quan la despesa desborda els ingressos, arriba el dèficit i el deute, i la iniciativa privada i la inversió, tant pública com privada, es queda sense recursos, i al final, el pagament dels interessos i l’atur, com ara està passant, s’emporta més de la meitat dels Pressupostos generals de l’Estat.

Com és natural, l’oferta de Zapatero va ser immediatament acceptada per Rajoy. Era, finalment, allò que ha reclamat durant tant de temps el líder de l’Oposició. L’acord entre els dos partits nacionals, que representen el 90% de l’electorat, suposa un veritable Pacte d’Estat per a que les Administracions no gastin més d’allò que tenen. És allò que li havia demanat la CE a Zapatero en una carta que es va a negar a ensenyar quan li va demanar Rajoy. La mateixa que va rebre Berlusconi per a que la CE comprés deute italià i espanyol.

En resum, Merkel ha obligat Zapatero a fer la reforma que li demanava Rajoy. Després han arribat els matisos, que han estat el resultat de les negociacions entre el PP i el PSOE. Es reforma l’article 135 de la Constitució, que estableix que el dèficit i el deute públic espanyol no podran superar els límits que marqui la UE als seus Estats membres i que, en el cas del dèficit, no podrà superar, en cap cas, el 0,4% del PIB, que serà recollit en una Llei Orgànica per l’aprovació de la qual es requereix la majoria absoluta de la Cambra, abans del proper juny.

L’acord és un exercici de responsabilitat. A partir d’ara, l’estabilitat pressupostària serà una obligació. Per a totes les Administracions, Ajuntaments i Comunitats: la majoria, s’ha de dir, governades ara pel Partit Popular. L’estabilitat pressupostària és absolutament necessària, per evitar ensurts i disgustos, com l’heretat en la Generalitat o el que s’ha descobert en Castella-La Manxa. No es toca per a res el Título VIII de la Constitució. Les competències de les comunitats autònomes quedaran intactes. No es dirà com han de gastar, sinó que només es limitarà, per a totes, la capacitat de despesa.

La nota, però, la va donar Duran i Lleida. L’inefable líder mediàtic ja feia temps que reclamava, no sense raó, grans acords d’Estat entre els dos grans partits nacionals, a un dels quals, per cert, va contribuir CiU a excloure en el pacte del Tinell. El cert és que mai han faltat tant els grans acords d’Estat com en aquesta legislatura i no per culpa del PP. El mateix Duran apel•lava al sentit d’Estat per a justificar el seu inexplicable recolzament al pensionazo que ha permès la continuïtat de Zapatero. En el Ple del dimarts 30 d’agost, va intentar incorporar al límit de la despesa, el límit de la solidaritat. No tocava. La seva proposta no va ser acceptada. Va parlar de ruptura constitucional i el seu grup no va votar. No votar en un Parlament és un gravíssim precedent per a l’estabilitat constitucional, per a l’estabilitat jurídica i, per suposat, per a la recuperació econòmica.


El perill per a CiU ja no és la majoria absoluta del PP, tantes vegades invocat. La prioritat tampoc és, mai ho ha estat, el canvi d’unes polítiques socialistes esgotades i fracassades, que han arruïnat Catalunya com a la resta d’Espanya i que CiU ha recolzat. La suïcida opció empresa per CiU ara és la ruptura constitucional, que es veia venir a la vista dels incompliments de les sentències constitucionals, els referèndums independentistes clandestins i les amenaces, xantatges i exigències sobre el pacte fiscal.


Els esforços del PP i del PSOE per incorporar CiU a l’acord només van servir per a que, gràcies a un tecnicisme de IU, els nacionalistes exhibissin el seu victimisme de sempre, intentant confondre els interessos del seu partit amb els dels catalans, que, com la resta dels espanyols, necessitem lleis que permetin l’equilibri dels comptes establert en la Constitució. No votant, CiU es va unir als que estan en contra, a ERC, als comunistes i als del 15-M de Rubalcaba.


Josep Ignasi Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida.
Portaveu d’Agricultura del Grup Popular al Congrés