jueves, 21 de febrero de 2013

El millor discurs de Rajoy

El reconeixement de la realitat no pot ocultar la dramàtica dada de l’atur. Gairebé 6 milions d’aturats. Més del 26% de la nostra població activa i més del 50% dels nostres joves no troben feina. Però tampoc es poden ocultar les causes que ho han provocat. El dèficit heretat va ser del 9% en lloc del 6%, un 50% més del que va informar el Govern Zapatero. El deute de les nostres administracions públiques s’havia duplicat en quatre anys i el dèficit de la nostra balança amb l’exterior s’havia multiplicat per quatre entre el 2003 i el 2007. Es gastava el doble del que s’ingressava i Espanya estava a punt de la suspensió de pagaments, era un país sense crèdit. Aquesta va ser l’herència.

Per aquest motiu, en aquesta situació de greu risc, Rajoy, abans que res, es va veure en l’obligació d’aparcar les promeses electorals i complir el seu deure, que no és sinó capgirar la situació, per a la qual cosa la majoria absoluta dels ciutadans li van donar la seva confiança, fa poc més d’un any. El primer objectiu va ser el de la reducció del dèficit, perquè, amb el que teníem, la Unió Europea ens retirava la confiança.

I per reduir el dèficit no n’hi ha prou de retallar les despeses, afany en què han col·laborat, és just reconèixer-ho, totes les administracions; també s’han hagut d’augmentar els impostos. L’augment de l’IRPF, suportat principalment pels contribuents amb més rendes, l’increment de l’IVA i el dels impostos especials i de societats s’ha traduït en un augment d’11.000 milions d’euros que, juntament amb els altres 11.000 milions que s’han retallat en despeses, han permès reduir en més de 20.000 milions el desequilibri de 30.000 milions que suposa la desviació del dèficit heretat i arribar al 7% del dèficit exigit a la Unió Europea.

Però no n’hi ha hagut prou amb aquests ajustos pressupostaris. El 30% del nostre sistema financer estava greument danyat i, per aquest motiu, s’ha hagut d’emprendre un rigorós sanejament, gràcies al qual, i també als esforços a reduir el dèficit, la Unió Europea ha prestat més de 40.000 milions d’euros en condicions avantatjoses, que permetran que el crèdit arribi a les empreses i a les famílies, cosa tan necessària per a l’economia com el sistema circulatori per a l’organisme humà.

No obstant, malgrat els esforços i sacrificis que aquest Govern ha hagut d’assumir, les pensions, encara que no s’han incrementat amb l’IPC, s’han millorat, així com les prestacions a l’atur, que ja es renoven de forma automàtica i el Govern central tampoc ha descuidat els seus compromisos amb les comunitats autònomes, amb els ajuntaments i amb els proveïdors a través dels crèdits ICO o el Fons de Liquiditat Autonòmic, del qual Catalunya, per cert, és el principal beneficiari.

Les reformes també eren inajornables. No només la de l’Administració, ara en marxa, per reduir costos, racionalitzar i evitar duplicitats en els serveis, o la de la unitat de mercat per fer més competitiva la nostra economia. La reforma energètica perquè el deute acumulat no es dupliqués d’aquí al 2015 o la reforma laboral per afavorir la flexibilitat interna i atansar la negociació col·lectiva a la realitat de les empreses han sigut indispensables. Els ajustos han estat molt durs, però no podíem seguir com estàvem.

No és que es pugui parlar de “brots primaverals” encara, però alguns símptomes positius s’entreveuen en l’horitzó. La balança de pagaments ja té superàvit en els cinc últims mesos, la prima de risc s’ha reduït a la meitat, de 638 al juliol a 360 punts; grans empreses automobilístiques com Renault, Nissan,Audi, Ford i Iveco han decidit augmentar la fabricació a Espanya i els excel·lents resultats aconseguits per a Espanya després del Consell Europeu, que ens permetrà seguir com a beneficiaris nets dels pressupostos europeus els pròxims set anys i mantendre la dotació per a la PAC i millores substancials per a l’ocupació juvenil i els fons de cohesió, indica que ja es confia en Espanya.

Queda una legislatura al davant, però ara, complerta la primera part de l’ajust, ja es podran plantejar estímuls. El president Rajoy va anunciar la reforma de l’IVA perquè no es pagui abans de ser cobrat, la reducció de l’IRPF, la llei d’emprenedors i estímuls especials a la contractació i bonificacions en les cotitzacions a la Seguretat Social per fomentar l’ocupació, sobretot la juvenil. I no hi podia faltar una àmplia bateria de propostes i d’ofertes al conjunt de les forces polítiques en la lluita contra la corrupció, que ha passat a ser una prioritat obligatòria, per protegir la democràcia.

Finalment, el president del Govern va estar a l’altura de l’home d’Estat que és, al referir-se al respecte a la Constitució i a la llei, dins del qual caben diàlegs i amplis acords. Però Espanya, com qualsevol nació, ha de preservar la unitat, l’organització territorial i l’estabilitat política, sempre des de l’estat de dret, que és el que garanteix els nostres drets i llibertats. Per acabar, el president Rajoy no va poder reprimir un cert grau d’esperança i íntima satisfacció a l’assenyalar que els espanyols hem demostrat que ens mereixem que se’ns ajudi però no que se’ns dirigeixi, afirmació que, sens dubte, anava dirigida als que fa un any li exigien un rescat que no era inevitable i que hauria sigut molt més dolorós.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida i President de la Comissió d’Agricultura al Congrés

jueves, 7 de febrero de 2013

Diàleg dins de la llei

El separatisme és un fenomen com el suflé. Emergeix com si fos un tsunami i al cap del temps s’esvaeix. De fet, el mateix Artur Mas, abans del fervor secessionista que li va pujar al cap després de la Diada, ja va reconèixer que no es registraven les condicions per a les proclames independentistes i es conformava amb el pacte fiscal.

Manejava enquestes, és clar. Cap de tan rotunda com el fracàs electoral i la negativa a aquesta majoria indestructible, excepcional, que reclamava messiànicament per emprendre el viatge al terreny que és desconegut, que no és precisament en aquests moments un reclam electoral atractiu. La majoria s’ha hagut de construir després amb un soci molest, un soci que vol ser al Govern i a l’oposició alhora, i que, a més, mai ha arribat a creure’s els seus propis somnis.

I està passant com a Escòcia, que ja ha deixat de ser la referència obligada dels nacionalistes. Allà, després que en igualtat de condicions mediàtiques s’estiguin debatent els avantatges i els inconvenients de la separació, el suflé nacionalista ja està per sota del 30 per cent, i va caient.Alguna cosa deu haver tingut a veure en la rebaixa de les expectatives el fet cert, reiterades vegades aclarit per la Unió Europea, que la segregació d’una part d’un Estat que pertany a la Unió implica la seua automàtica exclusió de la Unió Europea.

Aquí, a Catalunya, després de l’enquesta del grup Godó de fa unes setmanes que deia que dos terços dels votants de CiU no donarien suport a la independència de Catalunya si suposava l’exclusió de la Unió Europea, diumenge El Periódico oferia una altra enquesta amb els següents resultats: més del 55 per cent estava en contra de la independència de Catalunya, només el 15 per cent a favor i el 26 per cent, indiferent.

I és que alguns dels raonaments defensats pels separatistes són realment grotescos i no resisteixen ni la més mínima anàlisi basada en el sentit comú. No em refereixo només al terreny econòmic, que també. Però sentir afirmar al president de la Generalitat que Catalunya no necessitaria exèrcit perquè l’OTAN cobriria gratis la nostra seguretat, quan no existeix cap país que deixi d’aportar la seua solidaritat en la defensa occidental, és tan inversemblant com la continuïtat a la UE d’una Catalunya separada d’Espanya.

Les freqüents excursions a l’Exterior a la recerca de suports acostumen a acabar en la direcció contrària que pretenen els seus promotors. Així, els 33.070 signants que demanaven, ni més ni menys que als Estats Units, suport a la causa sobiranista, s’han trobat amb la resposta que el Govern americà expressa la seua confiança en el fet que “el Govern i el poble d’Espanya resoldran l’assumpte d’acord amb les lleis i la Constitució”. Naturalment, la resposta ha tingut menys publicitat que la proposta.

I és que el diàleg dins de la llei és l’opinió cada vegada més àmplia i determinant que sorgeix des dels més variats angles de la societat catalana. Personalitats que fins ara han mantingut un silenci discret i prudent, així es manifesten. Ho ha fet Isidre Fainé, president de La Caixa, institució emblemàtica de Catalunya; MiquelValls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona; Gay de Montellà, president de Foment del Treball, i altres líders socials i sindicals.

Fins i tot el mateix president de la Generalitat,Artur Mas, sembla últimament moderar la seua actitud bel·ligerant i les seues altives insolències. I és que el risc d’una fractura social, política i econòmica a Catalunya es fa cada dia més patent, fins al punt que és molt probable que es cancel·li l’acte convocat per al dia 14 per la gran patronal catalana, on ja ha arribat la divisió. I és que, com ja reconeix el senyor Mas, el nou no té per què ser millor que el que ja tenim.

Perquè és clar, alguns fets i evidències són inocultables. Quan el Govern de la Comunitat de Madrid ha pogut col·locar el deute que el d’aquí no pot, quan el president del Bundesbank afirma que l’èxit del Govern d’Espanya ha estat no demanar el rescat, s’obre pas amb força la idea que la unió i la suma d’esforços, una vegada superades les actuals turbulències que sacsegen el mapa polític espanyol, permetran que arribi la recuperació econòmica, la creació d’ocupació i la millora de les prestacions socials, que són les preocupacions principals i reals dels ciutadans.

I, mentrestant, el victimisme té cada vegada una justificació més difícil. Perquè més d’un terç del FLA el percebrà Catalunya, que és, juntament amb Andalusia, la comunitat en què l’Estat més inverteix en infraestructures, i que sense anar més lluny rebrà gairebé el 50 per cent dels 600 milions d’euros de la recent licitació expressa anunciada pel ministeri de Foment, que s’invertiran en el cinturó de Barcelona, a la CN-2 al seu pas per Girona i en una rotonda a Margalef (Lleida), a la N-240.

En resum, l’independentisme es refreda amb la informació perquè, al final, la sobirania nacional es tradueix en canviar un grau de dependència pròxima i integral per una dependència llunyana i insolidària, que no es traduiria en avanços a la sortida de la crisi, provocaria un imparable empobriment i la fractura social seria inevitable. La pregunta, doncs, es fa inevitable: quin és l’avantatge de trencar amb Espanya?

José Ignacio Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida
President Comissió Agricultura al Congrés dels Diputats