jueves, 26 de septiembre de 2013

No!

Ha transcorregut un any des de l’11 de setembre del 2012, i llavors, d’un dia per l’altre, els que van del 10 al 12, el president de la Generalitat, Artur Mas, va passar de demanar el pacte fiscal a exigir la independència. Va convocar eleccions anticipades, va demanar una majoria excepcional que no va aconseguir, es va quedar amb 12 diputats menys, va canviar el suport del Partit Popular, que abans havia rebutjat davant de notari, i es va convertir en ostatge d’un partit, ERC, que en les dos eleccions anteriors li havia pispat la majoria i que en lloc de completar un govern nacionalista, no va tindre objeccions a pactar amb socialistes i comunistes, dos Tripartits que van deixar en fallida la Generalitat.

Què ha passat des d’aleshores perquè la ruptura amb la resta d’Espanya es presenti, no només com una possibilitat real, sinó com l’única solució a tots els nostres mals? Doncs que el Govern, que segueix amb els dispendis dels dos anteriors, ha elevat el deute de la Generalitat fins a límits insostenibles, a més de 50.000 milions d’euros, i pràcticament limita la seua acció de govern a utilitzar tots els mitjans, sense reparar en les despeses, a inocular i estendre a tota la societat el pensament únic.

De fet, el senyor Mas s’ha convertit en el millor agent electoral del partit d’Oriol Junqueras, les expectatives electorals del qual, a costa de les de CiU, creixen com l’escuma. L’agitprop contra el Govern central del Partit Popular és incessant, perquè el nacionalisme s’alimenta sempre d’un enemic exterior, i la prioritat és escenificar un suport, que ni és espontani ni és majoritari, per organitzar i subvencionar festivals, cadenes i altres ocurrències que serveixen per demanar al Govern el que vol que li demanin i per desfigurar la realitat.

I la realitat que confirmen totes les eleccions generals celebrades fins ara és que les dos grans opcions estatals han estat recolzades per no menys del 70% de l’electorat català, representat ara mateix al Congrés per 10 diputats de Convergència, 3 d’ERC, per cert cap per Lleida, davant dels 25 que sumen PP i PSOE i 6 d’Unió. D’aquí, les pràctiques d’adoctrinament dels nens educats en l’odi a Espanya, pròpies de règims totalitaris, i els editorials en comú de mitjans públics i privats, que no podríem trobar a cap altra part del món democràtic.

Amb tot plegat, la clientela, d’altra banda més estrident que nombrosa, es veu reforçada. Hi ha els independentistes de tota la vida, més o menys del 15% al 20%, als quals s’incorporen  conjunturalment els perjudicats per presumptes agressions del Govern d’Espanya, i sobretot els que pateixen els efectes d’una crisi, que aquí com a tot arreu comporta dolorosos sacrificis i que ofereix una oportunitat als separatistes que eludeixen les seues pròpies responsabilitats i que no escatimen tot tipus de manipulacions i falsedats per impulsar com a irremeiable, d’aquí a un any, la ruptura d’una unió que dura des de fa més de 500 anys.

Manipulacions històriques, com convertir una guerra de Successió en una guerra de Secessió, perquè l’11 de setembre del 1714, dia en què la ciutat de Barcelona es rendia davant de les tropes de Felip V de Borbó, Rafael de Casanova promulgava un ban en què cridava els barcelonins a lluitar “per la llibertat de tot Espanya” el tron de la qual, el d’Espanya, vacant després de la mort sense descendència de l’últim Àustria, Carles II, estava en disputa entre dos grans aliances internacionals, França d’una banda i Anglaterra i Àustria de l’altra. El consell de Barcelona, com altres territoris espanyols, estava amb el candidat d’Àustria que va ser derrotat pel Borbó.

I ara reapareix com una gran trampa el dret a decidir, ja exercitat per tots els espanyols, amb aclaparador suport català, a la Constitució del 1978, i que no deixa de ser un esquer democràtic. Perquè a tots ens agradaria decidir sobre la quantia dels impostos i la seua destinació, alguns voldrien decidir sobre la pena de mort i fins i tot els aranesos, inexplicablement exclosos d’unes possibles olimpíades d’Hivern, potser voldrien decidir sobre la seua pertinença a una Catalunya que si fos independent, segur que no els reconeixeria a la seua Constitució el dret a la segregació.

Perquè, en resum, el dret a decidir té les seues limitacions, i en el cas de la integritat d’Espanya correspon a tots els espanyols, inclosos els catalans, exercitar aquest dret, respectant els procediments establerts a la Constitució, que és la llei de superior jerarquia. Per tant, incomplir i violentar la llei per mètodes pacífics és impossible, tant com separar Catalunya de la resta d’Espanya o mantenir una Catalunya separada dins de la Unió Europea, com no es cansen d’assenyalar tots els dirigents europeus i estableix el mateix Tractat de la Unió amb meridiana claredat.

Les conseqüències econòmiques tampoc són difícils de predir, perquè Catalunya ven més a la resta d’Espanya que als 186 països de la resta del món, Espanya és l’únic prestador al món capaç de finançar a interessos raonables el grandíssim deute de la Generalitat i les pensions catalanes no es podrien cobrir amb les cotitzacions d’aquí, sense comptar la pèrdua de la PAC, de la lliure circulació per Europa de persones, béns i serveis, el pagament d’aranzels o la falta de protecció militar fora de l’ONU i de l’OTAN, entre molts altres desavantatges.

El tàndem Junqueras-Mas serien, segurament ells, més feliços en una Catalunya independent, però saben perfectament que estan ocultant al poble català les autèntiques conseqüències d’unes cadenes amb què pretenen aïllar-nos d’Espanya, de França, d’Alemanya i de la Unió Europea. I coneixen també que aquestes cadenes de mentides i falsedats suposarien aquí un irreparable trencament de la pau social, perquè els catalans d’Espanya, els espanyols de Catalunya, ens sentiríem desposseïts d’un dret amb què hem nascut.

Per aquest motiu, la nostra resposta a la independència de Catalunya i la ruptura d’Espanya, per raons democràtiques, econòmiques, socials, polítiques, històriques i sentimentals és no! Perquè els home lliures podem dir no! Només els esclaus amb les seues cadenes sempre deien !

José Ignacio Llorens Torres
Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida