Ha
transcorregut un any des de l’11 de setembre del 2012, i llavors, d’un dia per l’altre,
els que van del 10 al 12, el president de la Generalitat, Artur Mas, va passar
de demanar el pacte fiscal a exigir la independència. Va convocar eleccions anticipades,
va demanar una majoria excepcional que no va aconseguir, es va quedar amb 12
diputats menys, va canviar el suport del Partit Popular, que abans havia
rebutjat davant de notari, i es va convertir en ostatge d’un partit, ERC, que
en les dos eleccions anteriors li havia pispat la majoria i que en lloc de
completar un govern nacionalista, no va tindre objeccions a pactar amb
socialistes i comunistes, dos Tripartits que van deixar en fallida la
Generalitat.
Què
ha passat des d’aleshores perquè la ruptura amb la resta d’Espanya es presenti,
no només com una possibilitat real, sinó com l’única solució a tots els nostres
mals? Doncs que el Govern, que segueix amb els dispendis dels dos anteriors, ha
elevat el deute de la Generalitat fins a límits insostenibles, a més de 50.000
milions d’euros, i pràcticament limita la seua acció de govern a utilitzar tots
els mitjans, sense reparar en les despeses, a inocular i estendre a tota la
societat el pensament únic.
De
fet, el senyor Mas s’ha convertit en el millor agent electoral del partit
d’Oriol Junqueras, les expectatives electorals del qual, a costa de les de CiU,
creixen com l’escuma. L’agitprop contra el Govern central del Partit Popular és incessant, perquè
el nacionalisme s’alimenta sempre d’un enemic exterior, i la prioritat és
escenificar un suport, que ni és espontani ni és majoritari, per organitzar i
subvencionar festivals, cadenes i altres ocurrències que serveixen per demanar
al Govern el que vol que li demanin i per desfigurar la realitat.
I
la realitat que confirmen totes les eleccions generals celebrades fins ara és
que les dos grans opcions estatals han estat recolzades per no menys del 70% de
l’electorat català, representat ara mateix al Congrés per 10 diputats de
Convergència, 3 d’ERC, per cert cap per Lleida, davant dels 25 que sumen PP i
PSOE i 6 d’Unió. D’aquí, les pràctiques d’adoctrinament dels nens educats en
l’odi a Espanya, pròpies de règims totalitaris, i els editorials en comú de
mitjans públics i privats, que no podríem trobar a cap altra part del món
democràtic.
Amb
tot plegat, la clientela, d’altra banda més estrident que nombrosa, es veu
reforçada. Hi ha els independentistes de tota la vida, més o menys del 15% al
20%, als quals s’incorporen conjunturalment
els perjudicats per presumptes agressions del Govern d’Espanya, i sobretot els
que pateixen els efectes d’una crisi, que aquí com a tot arreu comporta
dolorosos sacrificis i que ofereix una oportunitat als separatistes que
eludeixen les seues pròpies responsabilitats i que no escatimen tot tipus de
manipulacions i falsedats per impulsar com a irremeiable, d’aquí a un any, la
ruptura d’una unió que dura des de fa més de 500 anys.
Manipulacions
històriques, com convertir una guerra de Successió en una guerra de Secessió, perquè
l’11 de setembre del 1714, dia en què la ciutat de Barcelona es rendia davant de
les tropes de Felip V de Borbó, Rafael de Casanova promulgava un ban en què
cridava els barcelonins a lluitar “per la llibertat de tot Espanya” el tron de
la qual, el d’Espanya, vacant després de la mort sense descendència de l’últim
Àustria, Carles II, estava en disputa entre dos grans aliances internacionals,
França d’una banda i Anglaterra i Àustria de l’altra. El consell de Barcelona,
com altres territoris espanyols, estava amb el candidat d’Àustria que va ser derrotat
pel Borbó.
I
ara reapareix com una gran trampa el dret a decidir, ja exercitat per tots els
espanyols, amb aclaparador suport català, a la Constitució del 1978, i que no
deixa de ser un esquer democràtic. Perquè a tots ens agradaria decidir sobre la
quantia dels impostos i la seua destinació, alguns voldrien decidir sobre la
pena de mort i fins i tot els aranesos, inexplicablement exclosos d’unes
possibles olimpíades d’Hivern, potser voldrien decidir sobre la seua pertinença
a una Catalunya que si fos independent, segur que no els reconeixeria a la seua
Constitució el dret a la segregació.
Perquè,
en resum, el dret a decidir té les seues limitacions, i en el cas de la
integritat d’Espanya correspon a tots els espanyols, inclosos els catalans, exercitar
aquest dret, respectant els procediments establerts a la Constitució, que és la
llei de superior jerarquia. Per tant, incomplir i violentar la llei per mètodes
pacífics és impossible, tant com separar Catalunya de la resta d’Espanya o mantenir
una Catalunya separada dins de la Unió Europea, com no es cansen d’assenyalar
tots els dirigents europeus i estableix el mateix Tractat de la Unió amb
meridiana claredat.
Les
conseqüències econòmiques tampoc són difícils de predir, perquè Catalunya ven
més a la resta d’Espanya que als 186 països de la resta del món, Espanya és
l’únic prestador al món capaç de finançar a interessos raonables el grandíssim deute
de la Generalitat i les pensions catalanes no es podrien cobrir amb les
cotitzacions d’aquí, sense comptar la pèrdua de la PAC, de la lliure circulació
per Europa de persones, béns i serveis, el pagament d’aranzels o la falta de protecció
militar fora de l’ONU i de l’OTAN, entre molts altres desavantatges.
El
tàndem Junqueras-Mas serien, segurament ells, més feliços en una Catalunya
independent, però saben perfectament que estan ocultant al poble català les
autèntiques conseqüències d’unes cadenes amb què pretenen aïllar-nos d’Espanya,
de França, d’Alemanya i de la Unió Europea. I coneixen també que aquestes
cadenes de mentides i falsedats suposarien aquí un irreparable trencament de la
pau social, perquè els catalans d’Espanya, els espanyols de Catalunya, ens sentiríem
desposseïts d’un dret amb què hem nascut.
Per
aquest motiu, la nostra resposta a la independència de Catalunya i la ruptura
d’Espanya, per raons democràtiques, econòmiques, socials, polítiques, històriques
i sentimentals és no!
Perquè els home lliures podem dir no! Només els esclaus amb les seues cadenes sempre deien sí!
José Ignacio Llorens Torres
Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida