jueves, 23 de octubre de 2014

El cost del sobiranisme ja és aquí

Processos de participació ciutadana, els anomena ara, sense control ni garanties, amb urnes de cartró que recorden les fracassades consultes municipals. Resum, de referèndum a consultes, de consultes a enquestes i en l’horitzó unes eleccions plebiscitàries que no ho són.

La divisió és un altre cost no menor que al si de la societat catalana arriba fins a les famílies. La unitat somiada per Mas ha partit la política catalana en dos blocs, aquells que volen la ruptura amb Espanya i els que volen seguir, com sempre, a Espanya. Ni tan sols no ha aconseguit l’inefable president de la Generalitat la unitat de l’anomenat bloc sobiranista, el qual ara mateix recorda a la cabina dels germans Marx, amb els còmplices repartint-se el botí inexistent del qual al final s’emportaran la millor part els de la sabatilla i les agitadores socials i antisistema que presideixen les supersubvencionades ANC i Òmnium.

Efectivament, l’ANC de la Forcadell i l’Òmnium de Casals han passat de ser utilitzats per Mas a utilitzar-lo a ell, donar- li instruccions de compliment obligat i són les encarregades ara de mantenir l’ànim un punt alacaigut del nostre indesmaiable personatge, al qual, d’una banda, se li resisteix el somicaire Junqueras per formar una llista única que dissimuli l’estrepitós fracàs electoral que espera a Convergència i, de l’altra, se li escapen la Unió de Duran i Lleida, els d’Iniciativa i la CUP, farts de ser utilitzats.

O sigui, l’escenari és la unió sobiranista saltant pels aires, la de CiU trencada, les catalines d’ANC i Òmnium ordenant el procés, aquesta espècie de camises brunes passant per les cases prometent el món feliç, les institucions catalanes incitant per terra, mar i aire a la rebel·lió contra l’Estat iTV3 prosseguint la seua campanya desvergonyida i obscena per tal d’incorporar addictes a la causa, amb la inestimable col·laboració d’un Mas al qual no se li pot negar que no ha escatimat generosos esforços i sacrificis per conduir-nos a les portes d’aquest escenari desconegut.

Perquè no és conegut fins ara un procés d’autodestrucció d’un partit a favor d’un altre que passarà als annals de la història. Perquè dels 62 diputats que va aconseguir CiU el 2010 davant dels 10 d’ERC, els republicans al cap de 2 anys van rebre l’inesperat regal dels 12 diputats que va perdre CiU, amb la qual cosa la diferència va quedar en 50 a 22. I com que l’obsequi convergent prossegueix, segons tots els vaticinis, s’invertirà el lideratge a favor de Junqueras, que com és natural no accepta la llista única. En resum, declaració unilateral d’independència a l’horitzó, Catalunya immersa en la incertesa i estupor generalitzat davant d’un Govern que ha dilapidat 62 diputats per governar i ha sigut incapaç de fer ho.

És que ha passat una cosa enormement greu per tal que una legislatura que ara hauria d’estar acabant, perquè va començar l’any 2010, que va ser interrompuda al cap de dos anys amb unes altres eleccions per iniciativa d’un partit al qual els catalans van confiar la majoria suficient per tal de governar, que ha sigut incapaç de fer ho i d’afrontar els mateixos problemes que la crisi ha provocat a la resta de territoris espanyols, ha empitjorat encara més l’herència rebuda i únicament s’ha dedicat a encoratjar un procés que, encobert en tota classe d’eufemismes, únicament persegueix trencar amb Espanya malgrat que aquest objectiu no figurava en el programa electoral amb el qual CiU va guanyar les eleccions? Quina legitimitat pot invocar en el futur qui no respecta la del present i va prometre complir la Constitució que ara menysprea i que li va permetre assolir la presidència de la Generalitat?

El cost en termes democràtics és brutal perquè la democràcia se sustenta en el compliment de la llei, la màxima expressió de la qual en un estat de dret és la Constitució que va ser votada per més del 90% dels votants catalans i de la resta d’espanyols. Però és que el cost econòmic de la ruptura amb Espanya, que s’oculta, és suïcida. En aquest sentit, el deute propi de la Generalitat, que són més de 60.000 milions d’euros, ascendiria al 145% del PIB català al sumar la part del deute de l’estat. Seria impagable.

Una Catalunya independent no només quedaria fora de la UE, de la PAC i de l’OTAN, el saldo comercial amb la resta d’Espanya que és favorable a Catalunya quedaria molt minvat pels aranzels, la fuga massiva d’empreses i capitals posaria en risc el pagament de pensions i subsidis, la inversió estrangera cauria en picat, la qual cosa ja es comença a notar perquè l’últim semestre ja ha caigut respecte al mateix període de l’any anterior, des de 1.267 ME a 522 ME, la pèrdua de liquiditat dels bancs catalans sense el paraigua del BCE faria inevitable el corralito i Catalunya quedaria en fallida. S’utilitza tota classe de mètodes espuris i propaganda perquè l’eufòria separatista superi la majoria silenciosa que segons tots els sondejos és més nombrosa i vol seguir a Espanya. Ja s’ha vist a Escòcia que una cosa són les marxes de carrer i una altra, la realitat. L’Espanya ens roba ja ha desaparegut per raons òbvies del discurs sobiranista, però es continua ocultant que la Generalitat per tal de pagar els serveis públics bàsics ha rebut de l’Estat en el que va de legislatura més de 40.000 ME, un terç del total. De veritat ens podem creure que l’origen d’aquest guirigall és la frustració provocada per la reforma de l’Estatut de ZP de l’any 2006 que només va recolzar el 36,1% dels catalans? Es pot pensar en altres raons, “viurem molt millor”, ells sí, és l’única veritat que diuen i més tranquils, perquè tot quedaria tapat. Però en mans de qui quedaria Catalunya?

José Ignacio Llorens Torres
Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida

jueves, 9 de octubre de 2014

Presupuestos para el empleo

El gobierno de Mariano Rajoy tiene dos prioridades. El compromiso de mantener la unidad de España y el impulso a las políticas económicas y sociales que fortalecen el progreso y el bienestar de los españoles. Empezando por lo segundo, los Presupuestos Generales del Estado constituyen el marco en el que se establecen las prioridades económicas para cumplir unos objetivos, y los de este gobierno son el crecimiento económico y la mejora de la competitividad y la creación de empleo, que es el que sostiene el estado del bienestar, cuya mejora es primordial.

Lo primero que hay que resaltar, pues, de los PGE para el 2015 es que a pesar de las restricciones económicas a las que obliga el cumplimiento del déficit, no solo se mantienen sino que se incrementan las partidas destinadas al gasto social, que se amplían del 52,7% en el 2014 al 53,9% del total en el 2015. O sea, no se recortan las pensiones, la sanidad o la educación sino el gasto corriente de los ministerios, el pago de los intereses de la prima de riesgo que este gobierno se encontró en 650 puntos y ahora está en poco más de 100, y las prestaciones al desempleo porque el paro se ha reducido y se han creado más de 300.000 empleos. Es obligado recordar aquí que este Gobierno se encontró con un déficit no del 6% sino del 9%, o sea 30.000 millones de euros más de lo declarado, y que ha ido reduciendo para situarlo en el objetivo del 2,9% que exige la Unión Europea. Este esfuerzo, que todavía ha tenido que ser mayor porque las facturas de los proveedores estaban sin pagar y han aparecido gastos de todo tipo sin cuantificar, ha sido posible gracias al sacrificio de los ciudadanos y a las directrices de un gobierno que se resistió a una intervención reclamada por todos el año 2012 y cuyas consecuencias hubieran sido dramáticas. Pero gracias a estos esfuerzos se ha recuperado la confianza de los inversores internacionales, que vuelven a creer en nuestro país, y del Banco Central Europeo, que ha vuelto a abrir el grifo de los créditos y las ayudas indispensables para reflotar una economía hundida. Hay que recordar también que gracias a los auxilios europeos se ha podido sanear el sistema bancario, que estaba en bancarrota, y a pesar de las protestas de algunos nadie puede negar a la vista de sus beneficiosos efectos los resultados de la reforma laboral.

Y porque se ha reducido el déficit público a base de recortar el gasto improductivo sin tocar el gasto social, ahora se puede poner en marcha una reforma fiscal que supone un importante incentivo para las pymes, los autónomos y las empresas en general. Y para los ciudadanos, que tendrán una rebaja media del 12,5% en el IRPF, que será del 23% para las rentas inferiores a 24.000 euros al año y total para los que ganen menos de 12.000 euros. Es decir, los ciudadanos dispondrán los próximos dos años de 9.000 millones de euros en sus bolsillos para gastar o ahorrar y animar la economía, con incentivos a familias y contribuyentes con personas a cargo.

Las infraestructuras, que es la parte más visible pero no necesariamente la más eficaz de un presupuesto, crecen en el conjunto del Estado pero a un ritmo menor, como viene siendo la constante en esta legislatura porque hay que equilibrar las cuentas. En la provincia de Lleida asciende ligeramente la inversión en infraestructuras, aunque es cierto que a un ritmo menor porque las grandes obras públicas que han llegado a Lleida de la mano de los gobiernos del Partido Popular, como son el AVE y el Segarra-Garrigues, están ya finalizadas o casi. Algunos grupos políticos, que se apresuran más en criticar los presupuestos que en leerlos o entenderlos, sobre todo cuando están en la oposición, denuncian cifras que no son ciertas probablemente porque no han sabido o querido detectar todas las partidas.

Así, la dotación del ministerio de Fomento es de 32,6 millones de euros, 18 de los cuales son para la A-14, tramo Lleida-Rosselló, y la inversión del conjunto de los distintos ministerios en Lleida es de 36,2 millones. Pero es que el Estado, a través de sociedades mercantiles o empresas públicas, invierte también en Lleida 21,7 M, de los que 12,6 son para el Segarra-Garrigues y 2,8 para el abastecimiento a Lleida 3ª fase con el ramal a Benavent y los depósitos de Almenar y Alguaire. Cabe destacar también, entre otros, 700.000 euros destinados al monasterio de Vallbona, los 88.000 euros al Castell de Verdú y los EDAR en Térmens, Menàrguens y Alcoletge, y la travesía de Gerri de la Sal en la N-260. En cuanto al desdoblamiento de la carretera N-240, no es que el PP se oponga, es simplemente que no hay dotación presupuestaria porque los trámites previos a la ejecución de la obra no están resueltos y lo que se hace es arbitrar medidas a corto plazo como bonificar peajes en la AP-2. Pero es que a las dotaciones de 36,2 millones de euros más 21,7 millones de euros, hay que añadir 11,6 correspondientes al Programa 453A relativo al Plan PITVI de Infraestructuras, Transporte y Vivienda y la parte imputable a Lleida del nuevo Plan Estatal de Fomento de alquiler de viviendas, rehabilitación edificatoria y regeneración y renovación urbanas, que sería del orden de 22 millones de euros. Es decir, en total la inversión prevista en Lleida es del orden de 91,6 millones de euros, sin contar los riegos de Bolòs y Fenollet comprendidos en una partida del Desarrollo Rural o los riegos de compensación del embalse de Rialb margen derecha Peramola-Basella, que están incluidos en partidas de la Confederación Hidrográfica del Ebro.

Como puede verse, las cifras de los PGE de 2015 para Lleida son muy distintas a las que tanto critican los que cuando tienen responsabilidades de gobierno solo saben prorrogar presupuestos, recortar gastos sociales para destinarlos a propaganda y finalidades identitarias o para impulsar campañas intimidatorias que llegan hasta los propios domicilios particulares. Porque no tienen otra prioridad, en realidad es una obsesión patológica, que perpetrar un asalto a la democracia a costa de lo que sea, porque otra cosa no es incumplir la ley. A su respeto y cumplimiento para mantener la unidad de España es también a lo que se dedica el Gobierno de Rajoy. Como decía al principio de mi artículo, esa es la primera prioridad.

José Ignacio Llorens Torres
Diputado al Congreso del Partido Popular por Lleida