jueves, 20 de marzo de 2014

En nom del poble català

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha experimentat una radical transformació. Ja havíem vist que qui va ser capaç d’anar al notari per garantir que no pactaria mai amb el Partit Popular, no va tenir després cap objecció a sol·licitar-ne el suport per aprovar els Pressupostos del 2011 i del 2012, per convertir-lo en el blanc de tot tipus d’atacs i crítiques l’endemà de la manifestació de l’11-S del 2012, encoratjada, promocionada i subvencionada pel Govern de la Generalitat.

L’“Espanya ens roba” servia per esborrar les empremtes d’un Tripartit, el del PSC-ERC-ICV, que havia arruïnat Catalunya; servia també com a tapadora davant de la crisi i, sobretot, per ocultar la inoperància d’un Govern, ara de CiU, dirigit des de l’ombra per ERC, dedicat exclusivament a la causa identitària, això és, a trencar amb la resta d’Espanya, culpable de tots els mals, incapaç d’aprovar una sola llei i d’ocupar-se dels problemes reals que els catalans, com la resta dels espanyols, tenim en aquests moments.

Després de l’èxit de l’esmentada manifestació, malgrat que ja sabem que aquest tipus d’esdeveniments no sorgeixen de manera espontània, el senyor Mas va continuar evolucionant i va sentir com una espècie de crida bíblica que ja reflectien els cartells electorals. Es va llançar a la recerca d’una majoria excepcional per a un projecte devers el desconegut que l’electorat va castigar amb 12 diputats menys per a CiU, i el resultat de l’operació ha estat un projecte cada vegada més conegut: la separació de Catalunya sota la batuta de l’ERC d’Oriol Junqueras.

Des d’aleshores, del rosa al groc, el projecte ha anat adquirint diverses tonalitats. Des de la petició de la consulta, en realitat un referèndum il·legal, que el Govern central no ha pogut acceptar perquè vulnera la Constitució, fins al resultat d’un diàleg inexistent que pretén imposar a Madrid la data i la pregunta de la consulta, sí o sí, el resultat de la qual s’anticipa preparant les estructures pròpies d’un Estat independent.

Per si de cas, l’ANC, o sigui el braç mobilitzador del Govern de CiU, ja ha declarat la data de la declaració unilateral d’independència per a l’any 2015, independentment, esclar, de les consultes que no se celebraran; declaració unilateral desenraonada que ja s’ha afanyat a secundar el senyor Mas, encara que “no al cent per cent”, i d’aquí a llavors ja s’anuncien una sèrie de mobilitzacions a l’estil de la plaça de Kíev per retorçar la voluntat popular. Tota una exhibició en suma de tarannà democràtic.

I la primera reflexió és: si tan clares estan les coses, si el sentiment del poble català ha canviat tant en tan poc temps, perquè a les eleccions generals de fa dos anys les paperetes independentistes no van arribar al 15% i ERC només té 3 diputats a Madrid i els de CiU no eren llavors independentistes, a què ve tanta coacció, tant de simposi i tants actes d’exaltació nacionalistes, més propis d’altres èpoques i règims que van desembocar en tràgiques conseqüències?

Un dia sí i l’altre també el tàndem Mas-Junqueras parla en nom del poble català, des d’una representativitat que els ha atorgat un sistema que ara pretenen deslegitimar. Però, en nom de quin poble parlen? Dels agricultors que perdrien la PAC, dels pensionistes que no podrien cobrar les pensions, de les empreses que haurien de tancar, dels aturats que no podrien cobrar les prestacions a l’atur? Parlen en nom dels que no estem en el pensament únic? Per què oculten les conseqüències veritables i reals de tot tipus que provocaria la consulta?

De balances, no només fiscals, no només de les d’un any i no només fetes des d’un costat, parlarem en pròxims articles. I de les comercials i de les balances entre Barcelona i Lleida, per exemple, entre rics i pobres. Però importen més que les conseqüències econòmiques, les legals, les democràtiques, les socials i els sentiments, les balances de tot tipus que no es poden decantar del costat dels que volen viure millor, ells i les seues famílies, i del costat dels que supediten els problemes dels ciutadans als seus deliris de grandesa.

No, no es pot parlar en nom d’un sol poble, perquè som molts, la majoria fins ara, els que volem seguir com sempre, junts. I perquè el dret a decidir s’ha convertit en realitat en el maquillatge d’un projecte que ens condueix directament a un règim totalitari i aquesta és precisament la pitjor de les conseqüències. La pèrdua de llibertat. Perquè aquí i ara al que discrepa se l’acusa de dividir o passa directament a les llistes de proscrits que el CAC envia als Tribunals, i aquests acusadors són precisament els que han dividit en tan sols dos anys la societat catalana en termes mai coneguts. I el poble català, la majoria, no ho vol, això.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat al Congrés PP Lleida, President de la Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient

jueves, 6 de marzo de 2014

El Govern de CiU, en contra dels regants

El govern central va aprovar la setmana passada en Consell de Ministres el nou Pla Hidrològic de l’Ebre, que precisament i després de superar el període d’informació pública havia estat aprovat pel Consell Nacional de l’Aigua per 72 vots a favor i 9 en contra, que és el catorzè Pla aprovat per aquest govern en tan sols 2 anys i que a falta únicament dels del Tajo, Segura i Xúquer permetrà complimentar la directiva comunitària abans del 2015.

Naturalment, el Govern de la Generalitat no podia malgastar una ocasió més per alimentar la permanent política de confrontació contra el Govern central, encara que no tingui fonament, encara que atempti contra els drets i legítims interessos dels regants, encara que el PH de l’Ebre hagi estat recolzat per 8 de les 9 comunitats afectades i encara que signifiqui una flagrant contradicció amb posicions anteriors.

El motiu adduït perquè el Govern català hagi sortit en bloc en contra del Pla i anunciï tot tipus de recursos, les sentències dels quals si no li convenen després no compleix, és l’insuficient cabal a la desembocadura de l’Ebre per garantir la supervivència del Delta.

En el Pla Hidrològic Nacional aprovat pel Govern d’Aznar, i que no es va poder aplicar perquè va ser immediatament derogat pel de Zapatero i substituït pel de les dessaladores, que per cert ha sigut un clamorós fracàs, figurava un cabal per al Delta de 3.000 hm3.

Aquest cabal per al Govern català era suficient llavors per assegurar el Delta. Ara que en el nou Pla s’ha incrementat el cabal 3.200 hm3 ja no ho és, perquè ara tot val per anar en contra del Govern central i per trencar amb Espanya encara que suposi l’alineació amb les tesis ecologistes més radicals que demanen ni més ni menys que 7.000 hm3 al final de l’Ebre, cosa que en un any sec deixaria sense aigua fins i tot els regants actuals de la conca de l’Ebre.

Sosté el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, en nom del Govern català –el d’Agricultura no diu res–, el profund desacord de la societat catalana amb el Pla. Ja sabem que qui no comparteix el pensament únic o gosa discrepar de les polítiques sobirano-independents és automàticament exclòs de la representativitat que alguns s’atorguen en exclusiva, de forma que la pregunta sorgeix inevitablement: els regants de Lleida que estan encantats amb el Pla, formen part o no de la societat catalana? Perquè el Pla Hidrològic no només assegura per llei els cabals ecològics que s’incrementen en un 10%, inclòs el del Delta, factibles tots en gran manera gràcies a l’existència de l’embassament de Mequinensa, és que es dirigeix a satisfer les demandes en regadius, a la construcció de noves infraestructures de regulació i modernització de regadius i a garantir també els cabals necessaris per al reg del Segarra-Garrigues i l’increment de dotacions per a altres regadius.

Excitar com a eina política la confrontació entre les polítiques mediambientals i el desenvolupament del regadiu és una greu irresponsabilitat, perquè totes dos són complementàries i necessàries. Per això, el Pla Hidrològic fixa cabals ambientals per a 40 transvasaments fluvials, estableix cabals ecològics mínims, el de la capital de Lleida quedarà millorat ostensiblement, contempla mesures orientades a la mitigació dels fenòmens meteorològics extrems i a la millora de l’estat de les masses d’aigua de la conca i cobreix les necessitats en abastaments i usos industrials.

Per això, l’oposició a un Pla que millorarà extraordinàriament l’estat de salut d’un riu tan profitós com l’Ebre, que travessa 13 comunitats, no pot entendre’s més que des de l’òptica política d’un govern sectari i miop que fa de la ruptura amb Espanya l’eix exclusiu de la seua política, i que en aquest cas manté en silenci a qui altres vegades és tan loquaç conseller Pelegrí, que ens agradaria que contestés a una pregunta: impedirà que els regants de Lleida aprofitin els 2.500 milions d’euros del Pla? O dit en llenguatge sobiranista: “robarà” el govern de CiU i ERC 2.500 milions d’euros als regants de Lleida?

José Ignacio Llorens Torres
Diputat al Congrés PP Lleida, President Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient