Sense anar més lluny, el fenomen Ruiz-Mateos ha quedat com una
cosa evanescent i no va tenir continuïtat. Tampoc no l’han tingut altres
partits en eleccions fins i tot generals que es prometien molt, perquè criticar
esquerra i dreta no té un desgast, que sorgeix quan la decantació és
inevitable.
Però anem a allò obvi, a les xifres, al que ningú no pot discutir.
El Partit Popular i la candidatura de Miguel Arias Cañete ha guanyat les
eleccions europees a Espanya, ha aconseguit 16 diputats, i dos diputats i
500.000 vots més que el Partit Socialista.
És evident també que tots dos, els dos grans partits, han patit un
retrocés important en vots i escons, però és prematur anunciar el final d’un bipartidisme
que fins ara ha aportat una gran estabilitat a la política espanyola i que
continuen sumant més de la meitat dels escons en joc.
A Europa ha guanyat també el Partit Popular Europeu al Grup
Socialista, i també al voltant de les dos grans formacions es configura allà
com aquí una sèrie de formacions inconnexes entre si que recullen un vot
dispers, fragmentat i radical.
Cal destacar que malgrat la crisi i els duríssims ajustaments que
ha comportat superar-la, només dos governs, el d’Espanya i el d’Alemanya,
resisteixen, i Mariano Rajoy i Angela Merkel han guanyat les eleccions.
Però no és una bona notícia que a França hagi guanyat l’ultradretà
Front Nacional de Le Pen i a Anglaterra l’UKIP, un partit radical antieuropeu.
A Espanya és notòria la irrupció amb 5 diputats de Podem, el
partit de Pablo Iglesias, que va contra tot. De la casta política, de les hipoteques i dels bancs, sense tenir en
compte, es clar, els que dipositen allà els seus estalvis i que les hipoteques,
com els impostos, cal pagar-les.
UPyD, que puja a 4 diputats, i Ciutadans, a 2, completen sorpreses
anunciades encara que no tan acusades, però a Espanya ens hem de felicitar
almenys que no han sorgit formacions antieuropees ni xenòfobes.
Però cal prendre nota que a Catalunya guanya l’antisistema i a
Espanya emergeix. Amb noms propis, es diuen Oriol Junqueras i Pablo Iglesias,
respectivament.
A Catalunya, ERC guanya i ho fa per primera vegada des de la II
República, encara que ja ha anunciat que promet continuar donant suport a Artur
Mas.
Clar!, com que s’ha convertit en el millor agent electoral dels
republicans separatistes que ha ajudat que s’oblidi la seua participació, la d’ERC,
en la pèssima gestió econòmica del tripartit i en el seu endeutament, la
responsabilitat del qual el Sr. Mas continua endossant a Madrid.
Doncs molt bé pels de CiU, de victòria en victòria fins a la seua
derrota final!, van pel camí de convertir en interlocutor del procés
sobiranista Oriol Junqueras.
Aquí també, en el cas de Catalunya, és ressenyable que l’ànsia sobiranista
per votar és continguda, i malgrat que aquesta ocasió els anava pintada i a més
legal, no aconsegueix excedir el 50%.
Es diu que ha pujat la participació a Catalunya 10 punts respecte
a les últimes europees, però respecte a la resta d’Espanya només 2 punts, és major
en altres comunitats, i sembla clar que encara que els separatistes estan molt
motivats, molt subvencionats i molt recolzats, no aconsegueixen, com tampoc no
ho van fer amb la reforma de l’Estatut, una participació de la meitat de l’electorat.
És a dir, es pot deduir que els no separatistes s’abstenen perquè
no es prenen gaire seriosament un procés que suposo que a Europa tampoc no deu
haver causat grans commocions.
A Catalunya, doncs, el sobiranisme es manté a l’alça però
contingut, encara que el lideratge es desplaça cap a l’original, això és cap a
ERC, perquè sempre es mereix més confiança que les còpies i veurem en què acaba
una lluita identitària en la qual CiU té les de perdre i fins i tot la seua raó
de ser, perquè quan s’abandonen les responsabilitats de governar i el debat social,
l’identitari, que no ho és tot, se l’emporta el primogènit.
En el conjunt d’Espanya com a Catalunya l’extrapolació dels
resultats ens portaria a un Parlament ingovernable, que faria inevitable una
gran coalició com la que funciona, i bé, per cert, a Alemanya, tret que es
vulguin repetir experiències d’infaust record de tots contra el més votat, com
a les Balears.
Però l’experiència ens ensenya, almenys fins ara, que les eleccions,
i més les europees, on els ciutadans a banda d’abstenir-se castiguen o es
pronuncien amb més alleujament, no són extrapolables i els resultats són, a
més, molt volàtils.
Només cal fixar-se en l’insòlit primer lloc que ha aconseguit a la
capital de Lleida ERC, quan a les últimes eleccions europees va ser l’últim i ara
no té ni representació a l’ajuntament.
És clar, també, que alguns l’hi posen fàcil i els fan la campanya
fins i tot des de dins de la Paeria.
José Ignacio Llorens Torres
President Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient al
Congrés dels Diputats
