El caràcter social de la reforma fiscal

Alguns maliciosos asseguren que la reforma fiscal, que és una reducció d’impostos amb totes les de la llei, està motivada pels pròxims i nombrosos esdeveniments electorals . Per aquesta mateixa regla de tres, com més gran fos la baixada d’impostos més altes serien les possibilitats electorals. En realitat, tots els governs per garantir la seua continuïtat desitjarien reduir els impostos i millorar l’Estat de benestar, especialment les pensions, la sanitat i l’educació.

Les coses, tanmateix, no són així de fàcils. Perquè els comptes han de ser sostenibles i les despeses i ingressos, equilibrats. Convé recordar, en primer lloc, que el govern de Rajoy, en contra del seu programa electoral, no va poder abaixar els impostos i els va haver d’apujar. La penosa herència socialista, 30.000 M€ de dèficit superior als previstos i uns altres 40.000 M€ de factures ocultes sense pagar ho impedia. En aquells moments, amb l’economia en recessió, una recaptació que havia descendit en 68.000 M€, la prima de risc disparada i l’enorme desconfiança dels inversors i els nostres socis comunitaris, la intervenció hauria estat inevitable.

Calia subjectar el dèficit, que no era del 6 per cent sinó del 9, i això s’havia de fer abaixant la despesa i apujant els ingressos, o sigui els impostos. El gran mèrit de Rajoy va ser fer les dos coses però triant bé les prioritats. Reduir la despesa pública però sense retallar en despesa social, o sigui les pensions, l’educació i la sanitat, i carregant principalment l’esforç fiscal sobre les rendes més altes. I gràcies a això i a les reformes financera, energètica i laboral es va recuperar la confiança europea i és per això que ara es pot arribar a una reforma fiscal que suposa abaixar els impostos a tothom, però més als que menys tenen, i impulsar una reforma amb un caràcter marcat social.

Altres governs, com el de la Generalitat, no han pogut rebaixar els impostos del tram autonòmic, malgrat que el Govern català ha rebut 40.000 M€ del FLA per atendre els serveis públics, el pagament a proveïdors i els bons “patriòtics”, perquè té altres prioritats identitàries. Les del govern de Rajoy són altres, la primera de les quals l’ocupació. Per aquest motiu, l’IRPF es redueix en una mitjana del 12 per cent per a tothom, els que guanyen menys de 12.000 euros a l’any no pagaran i als de menys de 24.000 euros se’ls redueix un 23,5 per cent, i baixen el tipus mínim i el màxim de l’IRPF. Aquesta disminució impositiva entre el 2015 i el 2016 repercutirà en una major capacitat adquisitiva, que, juntament amb la disminució de l’IPC, es traduirà en més consum i creació d’ocupació, per tant, més gran, que és la millor política social.

Els majors responsables en la creació d’ocupació, que són els empresaris i els autònoms, estan especialment contemplats en la Reforma Fiscal. El nou tipus de gravamen de l’impost de societats, que baixa del 30 al 28 per cent el 2015 i al 25 per cent el 2016, ens situa per sota d’Alemanya, França i Itàlia, és a dir, afavoreix la competitivitat i les exportacions. Així mateix, les empreses disposaran d’incentius fiscals com ara les reserves de capitalització i d’anivellament, que permetran deduccions de la base imposable, que en el cas de les pimes poden arribar al 20,5 per cent.

Als autònoms se’ls redueix el tipus de retenció del 21 al 15 per cent per a rendes inferiors a 15.000 euros, i per a les superiors, al 19 per cent el 2015 i al 18 per cent el 2016, i es manté el tipus reduït del 15 per cent per a les empreses de nova creació. Es recolza l’estalvi amb la reducció de tipus i amb l’exempció de tributació per a les aportacions a plans de pensions inferiors a 8.000 euros i al pla d’Estalvi 5, que consisteix a mantenir per un mínim de cinc anys una inversió anual màxima de 5.000 euros. La Reforma Fiscal reforça a més la lluita contra el frau, que ja el 2014 ha suposat una recaptació addicional de 12.300 M€, en contrast amb l’opacitat del govern anterior, que va mantenir en secret la llista d’evasors i paradisos fiscals facilitada per Falciani el 2010.

El marcat accent social de la reforma és evident en el suport a la família, que, amb el nou IRPF si guanya per exemple menys de 24.000 euros i té dos fills, disposarà de 400 euros addicionals a l’any. A més, s’introdueix un gran augment dels mínims familiars, que arriba a ser del 32 per cent, i s’incrementen notablement els mínims per ascendents i descendents i per discapacitat. Es creen quatre nous beneficis socials per a les famílies nombroses i/o familiars amb discapacitat i/o dependents. L’import per cada categoria serà de 1.200 euros anuals acumulables fins a un total de 4.800 euros en cada una de les situacions familiars, compatibles també amb l’ajuda a mares treballadores, que es manté en 1.200 euros anuals.

En resum, aquest govern ha rebaixat els impostos quan ha pogut equilibrar els comptes tal com exigia Brussel·les i d’aquesta manera és com ha pogut aconseguir les ajudes necessàries per superar una crítica situació, mentre d’altres prefereixen sis canals de televisió, obrir ambaixades i tancar quiròfans perquè les seues prioritats són els somnis identitaris i viure d’esquena a la realitat. Tal com s’està veient a Grècia, i és que al final no es poden fer promeses amb els diners dels altres perquè ni els contribuents europeus estan disposats a pagar els malbarataments grecs ni els espanyols que el salari mínim grec sigui 100 euros superior al nostre. I això és Europa. Se’n pot estar fora, però tots volem ser dins.

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida

La ruta de l’engany

Ni eleccions al març, ni llista unitària, la marca blanca que pretenia Artur Mas per esborrar l’empremta de Convergència, ni eleccions plebiscitàries perquè no existeixen en la nostra ordenació jurídica, només eleccions autonòmiques per a Catalunya anticipades per al setembre, llistes separades, les de CiU i ERC en un ferotge cos a cos, perquè aquí en nom de Catalunya el que es dirimeix és la lluita pel poder i una llarguíssima campanya electoral amb uns Pressupostos de la Generalitat que seran pressupostos de campanya.

Aquest és el panorama immediat d’un procés, el sobiranista, farcit d’enganys. El primer ha sigut la fulgurant i espectacular conversió al separatisme d’Artur Mas, que el repudiava abans del 2010.Va guanyar llavors les eleccions i va rebre la confiança per governar. Ha sigut incapaç de fer-ho, tres eleccions autonòmiques en menys de cinc anys és tot un rècord sense parió en el món democràtic occidental. No era independentista Mas el 2010, no, ni Convergència. Ho han estat després.

L’argúcia ha consistit a canalitzar cap a la sobirania independentista el sentiment de descontentament social provocat per la crisi, per les pèssimes herències rebudes del Tripartit i del govern Zapatero i pels ajustaments, consegüents i obligats, a què aviat va renunciar el Govern de la Generalitat, perquè ha estat el tan injuriat Govern Central el que ha garantit aquests anys amb més de 30.000 milions d’euros el funcionament dels serveis públics, el pagament a proveïdors i l’atenció als venciments de deute de la Generalitat.

Ha sigut un bon negoci per al Govern català desentendre’s de les seues obligacions i traspassar-les al Govern de Madrid, la qual cosa no li ha impedit excitar una campanya de confrontació en la qual el dret a decidir s’ha convertit en el gran instrument de desgast. Fal·laç argument, perquè els catalans l’hem exercit quan hem votat d’acord amb la llei i la Constitució, que són les que han permès a Mas arribar a la Presidència de la Generalitat, i no hi ha res menys democràtic que l’incompliment de les lleis.

És a les Autonòmiques del 2012 quan es produeix el gran salt qualitatiu cap a la sobirania de Mas i els seus. Eufemístic encara llavors, però el viatge a Ítaca és castigat amb 12 diputats, que es va emportar el gran rival, sempre disposat en nom de la gran causa a viatjar a aquest paradís i mantenir viu l’oasi català, com s’està comprovant a l’impedir per quarta vegada la compareixença al Parlament del President Mas perquè expliqui les seues implicacions sobre el cas Pujol.

És evident que en aquesta Arcàdia feliç de Convergència i ERC la impunitat dels nostres governants estaria garantida i tots viuríem més feliços. Però per mantenir tot aquest muntatge és indispensable un enorme malbaratament propagandístic. No s’han escatimat esforços, no, per tal de mantenir l’essencialisme protagonitzat per la mal denominada societat civil, o sigui Òmnium iANC, en realitat gregaris subvencionats que han passat a liderar el procés, i per excloure i intimidar els que no estan en el pensament únic. La Cope, la Ser i Onda Cero, entre d’altres, ho saben.

Però malgrat això els números no surten. Ni els números electorals, perquè el resultat del simulacre del 9-N no va ser l’esperat malgrat les trampes, ni els números econòmics, perquè el deute que va rebre l’actual Govern català de 30.000 milions d’euros ha pujat en poc més de 4 anys a 67.000. Diners de sobra per a inútils estructures d’Estat, ambaixades permanents, campanyes d’agitació, propaganda i intoxicacions, subvencions identitàries, etc., però no per a la Sanitat, com revela el fet que Lleida, Tarragona i Girona han de derivar a Barcelona el 25% dels infartats, més de 2.500 entre el gener i el setembre del 2014, perquè les unitats d’hemodinàmica només funcionen 12 hores diàries,de 8 a 20 hores. Fa uns dies per desgràcia un malalt de Tarragona ja no va poder arribar a l’hospital de Barcelona.

Un altre engany és ocultar, com s’està fent, que la inversió estrangera a Catalunya hagi disminuït del gener al setembre del 2014 en un 45% malgrat que Oriol Pujol i Artur Mas ja no col·laborin com el 2010 en la deslocalització d’empreses com Yamaha o Sony. I és que trencar l’Estat més antic d’Europa amb més de 500 anys d’història, aïllar-nos d’Europa i del món i dividir com mai la societat, que ja recorda la del País Basc, sense bombes de moment, és gratis, com ja es veu, perquè arruïnaria el nostre futur, i no és possible pacíficament, perquè seria un cop d’Estat a la democràcia.

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida