Els diversos conferenciants, des de diferents angles polítics, expressaven la seva confiança a superar la crisi. Bàsicament, per les següents raons. Aquest govern no amaga la veritat i disposa de la majoria suficient i de la voluntat política per reduir la despesa i el dèficit, i emprendre reformes tan necessàries com la reforma laboral, el sanejament del sector financer i el pla d’ajuts als emprenedors. No es pot negar que en tan sols cinc mesos el Govern de Rajoy ha fet les reformes necessàries, tot i que encara no siguin suficients, per recuperar l’activitat econòmica i l’ocupació.
I l’endemà del final de les jornades, va arribar el que alguns encara interessadament s’entossudeixen a denominar intervenció, d’altres rescat, i que finalment no ha sigut cap altra cosa, com ha aclarit el president del Govern, Mariano Rajoy, que l’obertura d’una línia de crèdits que concedeix la UE a una part del sistema financer espanyol fins a un límit de 100.000 milions d’euros, de moment 66.000 milions, a un tipus d’interès molt més baix que el de mercat.
Els ajuts concedits per la UE arribaran primer al FROB, que els distribuirà posteriorment entre les entitats financeres que ho sol·licitin. Aquesta intermediació permetrà, primer, que el Govern, a través del FROB, i no la UE, pugui vigilar el compliment del pla de sanejament i retallada de despeses que s’exigirà a les entitats sol·licitants i, sobretot, que els crèdits concedits no només es dediquin a la recapitalització de bancs en dificultats en condicions més avantatjoses que les actuals, sinó que els crèdits arribin finalment a les pimes, els autònoms i a les famílies, perquè es pugui recuperar l’activitat econòmica i crear ocupació.
La diferència entre aquest pla d’ajudes per a una part del nostre sistema bancari i la intervenció no és merament semàntica. És abismal. Una intervenció, com les que han registrat Grècia, Portugal o Irlanda, suposa la pèrdua total de la sobirania econòmica i política d’un país. Els governs no poden confeccionar els seus pressupostos i passen a ser substituïts per la troica comunitària, els homes de negre, sense rostre, que són nomenats per la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu, i que agafen les regnes dels països intervinguts, que es veuen sotmesos a brutals retallades salarials, acomiadaments massius de funcionaris i treballadors, taxes hospitalàries caríssimes, supressió de pagues extra, etc.
Naturalment que els bancs hauran de tornar els diners que els prestin i el FROB, és a dir, el Govern, cobrarà un interès superior al concedit per Brussel·les; no en va, és l’avalador final de l’operació, que li servirà per reduir el dèficit. Lògicament, els bancs hauran de complir una sèrie de requisits i les recomanacions que arribin de Brussel·les al Govern espanyol seran cada vegada més exigents. Però de la mateixa forma que quan una família o un petit negoci gasta més del que té i per continuar la seva activitat necessita un préstec, cada vegada més car i més difícil perquè no compleix les condicions d’austeritat que li exigeix el que deixa els diners, fins al punt que no li’n deixa més encara que sigui a un cost molt car, que arribi finalment l’ajuda econòmica en condicions avantatjoses només pot ser qüestionat des de la miopia política.
En aquests moments, pocs poden dubtar que si hagués continuat Zapatero o el PSOE hagués guanyat les recents eleccions generals, Espanya seria avui un país intervingut. Qui havia negat i ocultat la crisi, qui gastava 90.000 milions d’euros a l’any més del que ingressava, qui assegurava que estàvem a la Champions, en el camí de la plena ocupació, o teníem el sistema financer més solvent del món, en definitiva, qui titllava de fracassada Merkel i no aixecava el cul davant de la bandera americana, que no li ha perdonat ni Obama, havia perdut tota la credibilitat i totes les simpaties dels que ens poden ajudar.
És evident que la forma sincera, seriosa, rigorosa i solvent de dirigir la política i l’economia que té Mariano Rajoy suscita una confiança en Europa que ha evitat la intervenció. Aquesta confiança a la qual d’una o una altra manera al·ludien els assistents a les Trobades. Des de l’alcalde de la Seu, que recordava el valor de la paraula i el compromís que li havia inculcat el seu avi, o el conseller Mas-Colell, que en una intervenció no exempta d’ironia i enginy confiava en el nostre país primer perquè les nostres empreses, creades durant el boom immobiliari, inverteixen en l’exterior al voltant del 40% del PIB del nostre país, i també perquè Espanya, al ser pitjor que els altres, té la possibilitat i l’avantatge que pot demanar ajudes, com així ha sigut.
El president de les jornades, Ramón Roca, en una intervenció documentada, reclamava unes regles de joc, un marc, que permetés que els emprenedors poguessin tirar al país endavant. El secretari d’Estat Miguel Ferre anunciava que els 35.000 milions d’euros ja estaven arribant a les administracions perquè paguessin les factures pendents als proveïdors. Per aquest motiu, al final, l’expressió més generalitzada d’aquestes jornades era “ens en sortirem”, que té una gran expressivitat i contundència. Suposa ànim, compromís i confiança. La que està suscitant el president Rajoy a Europa i també a Espanya.
José Ignacio Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida i President de la Comissió d’Agricultura al Congrés
