L’actualitat
ve marcada per dos qüestions que susciten una gran preocupació en la majoria dels
ciutadans, la integritat territorial de l’Estat, o sigui la unitat d’Espanya, i
la situació econòmica. En totes dos qüestions, s’aprecien símptomes que
indueixen a un cert optimisme. Començant per la segona, es pot afirmar, ja que
Espanya ha sortit de la recessió perquè en el tercer trimestre de l’any s’ha
registrat un creixement del PIB d’entre una i dos dècimes.
La
balança de pagaments ha girat perquè els inversors estrangers van injectar al
nostre país més de 36.000 milions d’euros en els vuit primers mesos de l’any,
davant dels 254.000 que van traure el mateix període de l’any
anterior quan s’escampava el pànic davant de l’amenaça del rescat, les
exportacions creixen el 6,6% i les importacions cauen al 3,2%; com a
conseqüència s’està corregint el dèficit comercial, el dèficit públic s’ha
reduït en més de dos punts i, el que és més important, per primera vegada des
que va esclatar la crisi el 2007, la taxa internacional d’atur ha invertit la seua
tendència i l’atur ha baixat.
Per
això s’està produint un canvi d’actitud per part de les agències de ràting i
dels inversors sobre les perspectives econòmiques d’Espanya, com a reflex de la
reducció a menys de la meitat en un any de la prima de risc. I tot això és la
conseqüència de la resposta d’un govern que ha aconseguit posar ordre en els
comptes públics, ha reduït el dèficit, ha reformat el mercat laboral i ha
millorat la competitivitat de la nostra economia, ha sanejat el mapa bancari,
ha subjectat la inflació i és avui l’única garantia d’estabilitat política i de
cohesió d’Espanya davant de les tensions rupturistes que, sens dubte, dificulten
la recuperació econòmica.
Respecte
a Catalunya, ha sorgit un corrent d’opinió que s’autodenomina com la veu dels moderats,
que ràpidament està guanyant adeptes. És una bona notícia per als que estem convençuts
des de sempre que un xoc de trens entre la Generalitat i el Govern Central no només
és evitable, sinó que, a més, seria dolent per a tothom, per a Catalunya i per
al conjunt d’Espanya.
Tanmateix,
convé aclarir que moderació és el contrari de trencar el que sempre ha estat
unit. És respectar el marc legal que ens hem donat, és permetre l’expressió de
la discrepància en igualtat de condicions, és en definitiva no ocultar ni
manipular la informació sobre les conseqüències reals d’una eventual ruptura.
Es
pot ser molt moderat en les formes, i així les cadenes i les manifestacions
promogudes des de la Generalitat ho han sigut, però molt poc moderat en els
objectius finals perquè el fons de les consultes no és cap altre que separar
Catalunya d’Espanya.
De
fet, les mobilitzacions populars alimentades des de la Generalitat ja lideren
el procés de ruptura de forma autònoma i són incontrolables, i d’aquí la conveniència
d’impulsar tot allò que contribueixi a relaxar un clima d’hostilitat que
amenaça de desbordar els plantejaments dels seus promotors.
El
ministre Montoro hi ha contribuït aquesta setmana, a l’aclarir al Congrés que
el Govern Central facilitarà que la Generalitat de Catalunya afronti tots els
seus pagaments. És a dir, que percebrà íntegrament els 9.398 milions d’euros de
liquiditat que ha sol·licitat al FLA, del qual no es trauran els 1.700 milions
d’euros que necessita amés la Generalitat per pagar els proveïdors amb factures
pendents.
Esperem
que alguns dels ajuntaments governats pel Partit Popular, concretament els de Benavent
i Almatret, percebin de la Generalitat, encara que siguin del PP, els diners
que aquest al seu torn rebrà d’Hisenda, de manera que al final cap proveïdor o
ajuntament català no es quedi sense cobrar el que se’ls deu.
Un
altre factor que sens dubte desperta sensibilitats moderades és conèixer la
veritat dels comptes a Catalunya.
És
cert que l’Estat ha reduït la seua inversió els dos últims anys aquí com a la
resta d’Espanya, un 32%, menys per cert que la Generalitat, que ha rebaixat un
39%, però no és menys cert que Catalunya ha sigut juntament amb Andalusia una comunitat
privilegiada amb 28.400 milions d’euros d’inversió en 10 anys.
Quan,
a més, Catalunya ha sigut amb 25.797milions d’euros la que més fons de
liquiditat ha rebut a través de diferents mecanismes extraordinaris de finançament,
no es pot afirmar seriosament que Espanya ens roba.
No
obstant, sens dubte els sondejos i les últimes enquestes publicades
contribueixen a moderar les eufòries separatistes, perquè malgrat els ingents esforços
propagandístics el vot separatista, o sigui la suma de CiU i ERC, retrocedeix,
encara que invertint les seues posicions, i la minva seria encara major si Unió
es presentés separadament perquè li restaria un 25% de vots a Convergència. I és
que ningú no pot creure que en tan poc temps les coses hagin canviat tant a
Catalunya, que en totes les eleccions generals s’ha pronunciat clarament en
favor d’opcions no independentistes.
De
tota manera, un gran nombre de catalans, entorn del 30%, estan indecisos o no s’atreveixen
a expressar la seua opinió.
Perquè
la gent es pregunta qui pagarà les seues pensions quan Catalunya ja té un
dèficit de 6.038 milions d’euros, quina moneda tindria el nou Estat i qui
pagaria el deute de la Generalitat, té por de perdre la seua feina i de la fuga
massiva d’empreses, i no confia en un Govern que vol trencar sí o sí “pacíficament”
i manipula informació, ni en un projecte que ens exclou de la Unió Europea perquè
així ho estableixen els Tractats i ho reiteren tots els dirigents europeus, i
deixaria els nostres pagesos sense la PAC a Catalunya sense els ajuts europeus i
als bancs catalans fora de la unió bancària que s’instaurarà a la UE.
Negar
l’evidència com s’obstina aquest Govern no fa més que augmentar la desconfiança
en una quimera impossible que cau per la seua pròpia base, perquè canviar la
independència espanyola per la dependència europea, que és a més impossible
fora d’Espanya, col·locaria Catalunya en una situació més desprotegida o de major
dependència respecte a Europa, ja no valdria l’“Europa ens roba” i els dictats
comunitaris serien de tan obligat compliment com ara, però amb menys protecció.
I
és que al final la gent acaba per adonar-se que alguns anteposen els interessos
polítics personals als interessos generals, cosa que evidentment tampoc no és
un exemple de moderació.
José Ignacio Llorens Torres
Diputat al
Congrés del Partit Popular per Lleida
