La confiança

A Espanya s'ha instal·lat un estat de pessimisme generalitzat. No n’hi ha per a menys i té el seu fonament. Mil desocupats més cada dia s’han incorporat a l’atur i l’última dada registrada per l’EPA el situa en l’esfereïdora xifra de 4.700.000, tres milions dels quals han estat generats en els últims tres anys. Més d’un milió de llars, concretament, 1,3 milions, tenen tots els membres a l’atur. El nostre sistema financer, segons ZP, el més solvent del món, fa aigües per tot arreu i,malgrat les injeccions, no dóna un crèdit.

La Seguretat Social, dotze anys després, està prop dels números rojos i la reforma de les pensions que proposa el Govern socialista situa en 38,5 anys cotitzats el període necessari per arribar a la pensió màxima als 65 anys, cosa que exigeix que els joves trobin feina abans dels 27 anys, qüestió gens fàcil si tenim en compte que el 50% dels menors de 30 anys està a l’atur, un altre escandalós rècord mundial. Per això, la inquietud espanyola s’ha traslladat a l’exterior, a les instàncies comunitàries, iAngela Merkel, amb 5 ministres més, ens visita avui per avaluar les reformes i examinar Zapatero.

Perquè Alemanya se sent frustrada amb Espanya. Pel retard de les reformes, pels titubejos d’un Zapatero erràtic que les dilata i embolica, i perquè Alemanya, com la resta de la UE, que ja han fet sacrificis, no està disposada a pagar els nostres excessos. Merkel demana fets i Zapatero no els hi ofereix, i això que ara almenys té voluntat, però no n’hi ha prou, perquè la qüestió fonamental és que ningú hi confia. Ha dilapidat la bona herència rebuda i aquí només creix l’atur, i si ha reaccionat finalment, ha sigut gràcies als ultimàtums de Brussel•les.

Ara el nostre president accepta que s’ha equivocat al reconèixer la crisi tard i reaccionar encara amb més lentitud i a mitges. I això no és un pecat venial, perquè el retard exigeix remeis molt més dolorosos que els que han hagut d’aplicar els que no van falsificar la realitat. D’altra banda, la seua continuïtat presentada ara com un exercici de responsabilitat i una espècie d’autoimmolació és contraproduent, perquè Zapatero és part del problema, i els mercats estarien molt més tranquils si el líder polític d’Espanya fos algú diferent de qui ens ha portat a aquesta situació.

Reclamar ara tots els consensos que ha menyspreat quan se li han ofert suposa desvirtuar l’essència de la democràcia, que se sustenta precisament en la necessitat i en l’existència de polítiques alternatives quan la gestió ha fracassat. La fracassada Merkel, que pot exhibir amb orgull un creixement del 3,6% anual i un atur de tan sols el 6,7%, és el testimoni viu, com ho va ser el Govern del Partit Popular l’any 1996, que hi ha solucions per a la crisi, i que hi ha receptes, com ja s’ha comprovat, en què es pot confiar.

Per això, quan Zapatero, ara amb raó, exigeix austeritat a les autonomies, no es pot oblidar que fins fa molt poc, el dèficit que ens deixava Montilla i els dos penosos tripartits li passaven desapercebuts.Tot i que tampoc pot radicalitzar Artur Mas les relacions amb la resta d’Espanya perquè a la Generalitat, com a totes les administracions públiques, els toqui ara un exercici d’austeritat responsable i inajornable.

La confiança adquireix tot el seu valor en els moments convulsos. I no la suscita Zapatero amb les seues reformes a mitges i amb les seues contínues reformes de les reformes, com tampoc hi contribueix el president de la Generalitat, que en una cínica ostentació de sinceritat, que d’altra banda és d’agrair, ens aclareix que no convoca un referèndum sobre la independència de Catalunya. Cosa que, en vista del resultat de les consultes sobiranistes, l’última a Terrassa amb una participació del 8 per cent, no deixa de ser una apreciació precisa, però que ens porta a preguntar-nos per què es vol anar en contra de la manifesta voluntat dels ciutadans.

En definitiva, per conquerir la confiança del ciutadà és essencial atendre’n les prioritats, i ara la principal és crear ocupació per garantir les pensions, la sanitat i l’Estat del benestar, i això passa per un sever exercici d’austeritat en la despesa pública, privatitzar o tancar la majoria de les més de 4.000 empreses i ens públics i eliminar les subvencions i prestacions arbitràries. No es vol acabar amb les autonomies, sinó evitar duplicitats, clientelismes, organismes superflus o ambaixades innecessàries.

Per aconseguir-ho, s’ha de recuperar la llei d’estabilitat pressupostària per a totes les administracions, derogada pel Govern socialista el 2004. Només així es podran alliberar recursos per reduir l’impost de societats, bonificar les cotitzacions o modificar la negociació col•lectiva, que és el que afavoreix els que creen ocupació, és a dir, als autònoms, les pimes i els emprenedors. Si no es fa així, continuaran els sacrificis inútils, les retallades socials, les rebaixes de les pensions i l’augment de l’atur, i continuarem esprement els emprenedors i els més febles.

El contrari a la confiança és la inseguretat jurídica, que es crea amb el desacatament a les sentències, la ruptura de la unitat de mercat o la supressió retroactiva de les primes fotovoltaiques acordada pel mateix Govern amb els particulars, o dir una cosa i fer la contrària o incomplir totes les promeses i fallar tots els pronòstics. Per això, els ciutadans hem de superar el desànim actual, confiar en nosaltres mateixos i en l’alternativa al fracàs. El Partit Popular no ens va fallar el 96 quan l’atur estava en el 22 per cent i el va reduir a la meitat, i tampoc fallarà el PP de Mariano Rajoy si el poble espanyol hi torna a dipositar la confiança.


José Ignacio Llorens Torres
Diputat del Partit Popular per Lleida
Portaveu d’Agricultura del PP al Congrés

Més del mateix

De moment, no. Perquè, com aclareix el desconcertant, inquietant i confús Artur Mas, no convoca un referèndum per a la independència de Catalunya perquè es perd. I,mentrestant doncs, toca desacataments a les sentències del Suprem i del Constitucional, al qual, tot i això, es recorre per garantir un percentatge d’inversió a Catalunya. Consultes sobiranistes a la carta sense control. Es mantenen les ambaixades a l’exterior i la felicitat a l’horitzó. Quan siguem independents no tindrem ni atur ni dèficit. Hi haurà crèdits, bones pensions i arribarem a la plenitud.

En el conjunt d’Espanya, anem cap a la fallida, o sigui, cap a la intervenció de dret. De fet, ja estem intervinguts, perquè les instruccions se’ns imposen des de fora. Això explica que el campió dels drets socials acordi mesures que, abans de ser aplicades, ja es revelen com a insuficients. Perquè la visita del vicepremier xinès, el simpàtic Li, no ha servit per a res, malgrat els compliments del nostre govern. Acords de col·laboració a Sud-Amèrica que ja estaven firmats, obertura del mercat xinès per al pernil espanyol i compra de deute espanyol al tipus que toqui.

A canvi, Espanya es compromet a liderar davant de la UE que s’aixequi l’embargament d’armes als xinesos per la matança de Tiananmen, que no es parli del dissident Nobel xinès de la pau i que no es continuï demanant a la Xina compromisos per a la reducció d’emissions contaminants. És a dir, que ens convertirem en els representants davant d’Europa del principal model que hi ha al món d’explotació de la classe obrera. Tot un èxit progressista internacional del nostre govern socialista. I com que al cap de dos dies del conte xinès la prima de risc va tornar a disparar-se a 260 punts, o sigui, el doble que Alemanya, al no menys simpàtic Zapatero se li va ocórrer reunir l’elit econòmica empresarial i financera del país, convertida en una espècie de claca davant de les enèsimes rectificacions d’un president, que finalment reconeixia que la reforma laboral era insuficient, que calia revisar la negociació col·lectiva, que era necessari controlar el malbaratament en la despesa autonòmica i municipal i que eren indispensables grans acords i reformes per superar la crisi. Com acostuma a passar, els grans propòsits presidencials van quedar diluïts davant del tribunal sindical, perquè l’endemà la reforma laboral considerada insuficient ja era excessiva.

Res de nou sota el sol. Més del mateix. De sotragada en sotragada, Zapatero segueix posant i traient. Així ha passat amb els 400 euros electorals, amb el xec nadó o amb els 426 euros per als aturats de llarga durada. En altres casos només ha tret. En la retallada salarial als funcionaris, en la congelació de pensions, en la pujada de l’IVA i dels costos en l’electricitat, energia i transport. No obstant, per a algunes coses ens sobren els diners, per exemple, per indemnitzar les presumptes vexacions rebudes per les dones durant el franquisme, amb l’única prova d’una declaració jurada.

No és d’estranyar que aquesta espècie de yenka econòmica a la qual ens sotmet aquest tarambana de la nostra política provoqui una enorme inestabilitat i susciti una gran desconfiança en els nostres socis europeus i als mercats internacionals. Així, mentre la fracassada Merkel—ho recorden?— està portant Alemanya a creixements econòmics del 3% anual, nosaltres creixerem el 2015, segons ZP.

El nostre deute, el de bancs i caixes, representa més de la meitat del PIB, el més alt de la UE, i estem també, amb un 20%, al capdavant de la desocupació. Això explica un altre trist rècord, més de 50 euros de cada 100 que gasta l’Estat es destinen al pagament dels interessos del deute i a les prestacions a la desocupació. Per si amb tot això no n’hi hagués prou, com que les hipoteques emeses pels nostres bancs i caixes representen un terç del total europeu, es necessiten noves injeccions del FROB. Quant? 20.000 o 30.000 milions d’euros?Vés a saber. Fa poc teníem el sistema financer més solvent del món. Ho recorden? Però després es va haver d’injectar 11.000 milions d’euros perquè arribessin els crèdits a les famílies, als autònoms o als treballadors, i com que encara continuen sense arribar i no sabem la profunditat del forat que s’ha de tapar, cal demanar diners on sigui. Aquesta és la situació real d’Espanya, que viu una crisi política, econòmica i social sense precedents.

I és que no s’aclareixen les incerteses, dubtes i amenaces que planen sobre el nostre país, governant des de l’engany permanent. Perquè al final es descobreix que ni la descomunal crisi era una simple desacceleració econòmica, ni la guerra de l’Afganistan és una mera missió humanitària, ni l’enèsima treva electoral anunciada per ETA i per qui ja és denominat com a RuGALcaba pot suscitar credibilitat. Com tampoc es pot negar l’existència d’una alternativa de la qual s’han rebutjat, quan era el moment, les necessàries reformes econòmiques, laborals, financeres i fiscals per superar la situació. Ni es pot deixar de recordar, en definitiva, que els qui han heretat la millor situació ens deixaran la pitjor herència.

JOSÉ IGNACIO LLORENS TORRES

DIPUTAT DEL PP PER LLEIDA

Compromís contra Lleida

La plataforma “Compromís per Lleida” insiste en el trasvase de aguas de Lleida a Barcelona. Pero, en el Segre no sobra agua. El Plan Hidrológico de la Cuenca del Segre, aprobado en 1998, establece la asignación y reserva de recursos hídricos del Segre y del Noguera Pallaresa. El embalse de Rialb con sus 401 Hm3 de capacidad, y el de Oliana con 90 Hm3, han permitido regular un mejor aprovechamiento de las aguas, pero aún así no hay agua suficiente para dotar adecuadamente los regadíos previstos para Lleida y aprobados hasta 1998. Y no cabe ni uno más.

El Canal de Urgell tiene una concesión preferencial de 8.923 M3/ Ha y año, que todavía ahora está muy lejos de alcanzar. Para el Canal Segarra Garrigues, Garrigues Altes y Garrigues Baixes, está aprobada una dotación de 6.500 m3 por Ha. y año, para regar una superficie en su conjunto de unas 48.000 Has., muy por debajo de las cerca de 70.000 Has. inicialmente solicitadas, y según las superficies y dotaciones de riego previstas repito, en el citado Plan de Cuenca, no se puede acometer ni un regadío más en el Segre.

¿Qué se podría hacer para que existieran excedentes en el Segre y conducirlos a Barcelona? Pues una de dos, disminuir las dotaciones aprobadas o las superficies de regadío. La ampliación de ZEPAS en el Segarra-Garrigues va en esa dirección, porque disminuye la superficie de riego de este Canal, que hay que recordar una vez más no tendríamos si el Partido Popular no hubiera ganado las elecciones generales el año 1996 y no lo hubiera puesto en marcha.

Recordemos también que las exigencias medioambientales de Bruselas entonces, cuando gobernaba Aznar, rebajaban en 5.000 Ha. las 60.000 Ha. inicialmente previstas para el regadío del Segarra-Garrigues. Luego llegó el Tripartit para gestionar el Segarra-Garrigues, los estudios ornitológicos encargados a organismos subvencionados por la Generalitat, como el Centro Tecnológico Forestal del Solsonès, y las inexplicables propuestas que llegaban a la Unión Europea.

Se proponía, nada menos que desde aquí, aumentar las ZEPAS y reducir la superficie de regadío hasta casi la mitad de lo previsto. Pero claro, en los mapas nacionalistas que llegaban a Bruselas no figuraban los espacios protegidos fijados en la vecina Comunidad de Aragón, más que suficientes para satisfacer las más exigentes demandas de ZEPAS.

Pero aunque diéramos por buenas las inaceptables reducciones de las superficies de riego del Segarra-Garrigues, la superficie resultante y los riegos de invierno o de apoyo en las excluidas, agotarían las concesiones previstas en el Plan de Cuenca. Para que surgieran los excedentes del Segarra-Garrigues destino Barcelona, sería necesario además que los regantes del histórico Canal de Urgell, renunciaran a las dotaciones aprobadas que todavía no tienen y desperdiciaran las posibilidades de obtener en un año, otra cosecha más, de las que ahora disponen.

¿Es el Segre la única solución para Barcelona? Rotundamente no. Las desaladoras son costosas y medioambientalmente desaconsejables. El trasvase del Ródano es todavía más caro y contaría con la presumible oposición de los agricultores franceses. El traslado en barco del agua desalada procedente de Almería ya se vio que era una ocurrencia disparatada. La mejor solución, la más económica y la más razonable, que no tiene además oposición de nadie, es la prolongación del minitrasvase del Ebro a Tarragona, hasta Barcelona. Esta conducción está aprobada, nadie se opone a ella, ya funciona y sólo se utilizan la mitad de los 4 m3/segundo de capacidad, lo que representa un sobrante que cubriría las necesidades en agua potable de la Ciudad Condal. Esta solución, que es la que hemos propuesto desde siempre en el Partido Popular, es tan razonable que el Tripartit no tuvo más remedio que recurrir a ella, cuando en las Elecciones Generales del 98 denunciamos que se estaba iniciando el trasvase del Segre a Barcelona. Me llamaron entonces de todo, por denunciar un hecho consumado, que después de las elecciones se pudo descubrir que era totalmente cierto. Nada menos que en la cabecera del Segre, en Prats y Sansor, ya estaban instaladas las estacas que señalaban la derivación del Segre. El revuelo originado fue de tal calibre que llegó al Congreso de los Diputados, y la decisión del Tripartit fue revocada, porque además era ilegal, ya que la regulación del Segre, afluente del Ebro, es competencia del Estado, y se adoptó la solución de prolongar el minitrasvase del Ebro a Tarragona que fue abandonada....¡porque llovió!

Y un problema que podía haber sido resuelto definitivamente quedó aplazado. ¿Por qué? Porque una de las primeras decisiones de ZP cuando ganó las elecciones fue derogar el PHN, con lo que se perdió la mitad de su coste que financiaba la UE. Pero nuestro flamante Presidente ya estaba recabando los apoyos para esa Nueva España que ha construido con los que quieren romperla, y a los que provoca una aversión especial todo lo que pueda vertebrarla, como lo es trasvasar aguas desde las cuencas excedentarias de una Comunidad Autónoma, a las deficitarias de otra.

A pesar de su enorme valor estratégico, alimentario, medioambiental y en la vertebración del territorio, es sabido que el sector agrario tiene unas perspectivas difíciles. En Lleida, el sector agrario tiene además una importancia capital. Nuestros agricultores y ganaderos serían muy ingenuos, si hipotecaran su futuro y el de sus hijos, porque los de Barcelona sólo se acuerdan de Lleida cuando no llueve. Para quitarnos el agua, y si es el caso hasta el aeropuerto.

José Ignacio Llorens
Diputado del PP por Lleida
Portavoz de Agricultura del Grupo Popular en el Congreso

Els canvis que vénen

I encara que governar el conjunt d’Espanya i Catalunya amb els que volen anar-se’n d’Espanya és una posició política inexplicable, ho intentarà seguir fent el pitjor president de la democràcia al capdavant d’un Govern en plena descomposició on se li’n van els ministres, es contradiuen els uns als altres i a si mateixos i ningú sap cap a on ens dirigeix el que mai havia de retallar els drets socials ni trair els seus principis. El que probablement és de les poques veritats que ha dit, perquè mai n’ha tingut.

Els principis, més ben dit, les finalitats de Zapatero, són continuar governant com sigui, encara que sigui en contra de l’aclaparadora opinió dels ciutadans, que continuen expressant totes les enquestes, o enmig d’una solitud parlamentària que el porta a perseguir els vots del PNB al preu que sigui per aprovar uns pressupostos restrictius, on s’aplicaran retallades que haurien d’haver arribat molt abans i d’una altra manera.

Perquè el nostre ínclit president del tarannà i apòstol de les civilitzacions, que continua sorprenent el món amb les seues ocurrències, ha dilapidat amb rumbosa alegria els sanejats comptes que va heretar del Govern Aznar. Es va obstinar a negar la crisi quan tots els països del món ajustaven els pressupostos, va menysprear les propostes d’austeritat i reducció del malbaratament de la despesa pública innecessària, simplement perquè venien de l’oposició, ha entrevist brots verds on només hi havia forats sense fons, que engolien els 400 euros per comprar el vot, un Pla E rere l’altre, ajudes a la cooperació internacional, transferències per greixar el vot...

I tot plegat és el que ens ha conduït a caure en competitivitat, del 33 al 42 lloc al món, al 60% d’atur de l’eurozona, a aquest laboratori en què s’ha convertit Espanya, que ha trobat en els cursos de formació un jaciment d’ocupació, i a un dèficit que Brussel·les, via Obama, ens obliga a reduir per no ser expulsats de la UE. Però, és clar, quan el cost de l’atur, dels que no van a cursos, és clar, ja és de 50.000 milions d’euros a l’any i supera el cost en educació, arriba gairebé al de sanitat i gairebé duplica el d’infraestructures i obra pública, arriben els ajustos, tard i malament.

Perquè no és congelant pensions, retallant sous dels funcionaris, reduint la inversió pública, augmentant impostos, improvisant i desmentint ocurrències contínuament, com es corregeix un rumb eixelebrat que no fa més que sembrar la desconfiança d’uns mercats que continuen penalitzant el cost del nostre deute i amplia l’abast d’una crisi que, per desgràcia, continuarà accentuant-se i de la qual ZP continuarà culpant, evidentment!, el Partit Popular, que tot i això no té res a veure amb la vaga general que li espera, uns pressupostos difícils i unes eleccions a Catalunya que encara ho són més.

Perquè els demèrits socialistes s’han vist reforçats per la inestimable col·laboració dels socis, que han sumit la política catalana en un guirigall i un desconcert lamentable, en el qual tot gira al voltant del feliç Estatut i la competició sobiranista i identitària, que es converteixen en un pretext per ocultar l’atur, el tancament d’empreses, l’abandó d’autònoms, la caiguda de la inversió pública i la pèrdua de solvència, que, segons totes les agències especialitzades, situa Catalunya al capdavant d’Espanya.

Però, és clar, com que a Catalunya les eleccions ja són improrrogables i el canvi polític, a la vista del que es veu, inevitable, perquè ni el nou Estatut, ni les consultes sobiranistes, ni la prohibició dels toros, ni les multes als que gosin retolar en castellà, ni les vegueries, ens han aportat més felicitat, als catalans, el que toca ara és canviar el discurs. Per això ZP ens envia l’espanyolista Corbacho, encara que sigui el ministre de l’atur, i Montilla ens adverteix que els socialistes són els únics que garanteixen la unitat d’aquesta Nova Espanya de ZP, en què ja ni es compleixen les sentències del TC sobre l’Estatut.

I, és clar,Artur Mas, que per cert acaba de reconèixer ara que mai ha tingut tant autogovern Catalunya com amb el PP —per què deu haver anat al notari?—, se salta l’Estatut i promet en el futur, d’aquí a 8 anys, un referèndum secessionista encara que no l’autoritzi prèviament el Govern central. I de moment estabilitat i, això sí, sentit de la responsabilitat de l’Estat, com ho ha demostrat el seu partit a Madrid, donant suport a la congelació de les pensions dels catalans, la retallada dels funcionaris, l’ampliació de l’avortament i la continuïtat de ZP.

Amb aquest panorama, el Partit Popular es fa més necessari que mai, en aquestes eleccions. Per acabar amb el tripartit, per frenar l’independentisme i els excessos identitaris i per liderar un projecte per a tot Espanya en què Catalunya recuperi l’avantguarda. I això es fa atenent i resolent els problemes reals de la gent, defensant les llibertats, retallant la despesa pública innecessària, creant ocupació i reduint o suprimint impostos, com el de successions, la supressió del qual, per cert, Artur Mas va rebutjar quan era conseller en cap i el va proposar el Partit Popular.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida - Portaveu d'Agricultura del PP al Congrés

El pèssim estat de la nació

El sisè debat sobre l’Estat de la Nació presidit per Zapatero ha ofert una important novetat respecte als anteriors. L’autoesmena total de Rodríguez Zapatero a sí mateix. En què s’ha diferenciat el president del Govern respecte al debat de l’any passat? En tot. Assegurava el 2009 que no hi hauria retallades socials, ni reforma laboral. Que només es tocarien les pensions i els sous dels funcionaris cap amunt. S’entreveien brots verds en l’economia i es feia l’única política possible.

Què ha passat un any després? Doncs que només s’han destruït 700.000 llocs de treball més, que ja són 4 de cada 10 joves els que estan a l’atur, que el nostre deute ha crescut en 10.000 milions d’euros, que s’han tancat més de 35.000 empreses i que va haver de ser Obama qui obligués el nostre líder planetari a reconèixer la realitat d’una crisi, que obstinadament ha negat, davant de la qual va reaccionar en direcció contrària a l’adequada, i que finalment s’ha traduït en ajustos dolorosos i injustos que es podrien haver evitat.

En què s’ha diferenciat el discurs del líder de l’oposició respecte al de l’any passat? En res. Llavors, com ara, recomanava Rajoy a Zapatero la imperiosa necessitat de retallar la despesa pública supèrflua i innecessària, de fomentar l’ocupació, d’emprendre reformes estructurals i de reduir el dèficit i el deute per evitar el que ha vingut després. Però Zapatero, que per mèrits propis s’ha convertit en el pitjor president de Govern que hem conegut els espanyols en democràcia, ha continuat fent gala de les seues dos principals característiques.

La impostura del nostre president és tan gran que és capaç de sostindre una cosa i la contrària gairebé alhora, en funció de l’escenari, la conveniència o el moment. Res del que diu o assegura, amb aquesta emfàtica solemnitat que a hores d’ara sona a ridícula, no té a veure amb la realitat. Justifica ara la rectificació del Govern, fins i tot en contra dels seus propis principis, per la necessitat d’adaptar-se a unes circumstàncies que han canviat. No és cert. Ni rectifica errors, perquè en continua cometent, ni les circumstàncies ara són diferents a les que el van portar a comprar el vot amb 400 euros o als successius Plans E, que són un monument al malbaratament públic.

La segona característica —defecte greu de Zapatero— és la supèrbia, l’orgull, l’insensat revengisme que li impedeix reconèixer alguna raó en l’adversari i que l’ha portat a governar en contra de la meitat dels espanyols, que ha dividit com mai en l’àmbit ideològic, territorial i social, i a trencar tots els pactes d’Estat entre Govern i oposició, que són essencials per al funcionament de la democràcia. Observant la pomposa solemnitat dels seus anuncis i compromisos, que després mai compleix, la pregunta es fa inevitable: es creu Zapatero les seues pròpies mentides, o creu que per governar un país cal enganyar els seus ciutadans sistemàticament?

La resposta a qualsevol de les dos preguntes és demolidora sobre la conveniència de la seua continuïtat en el poder. Conveniència per als ciutadans, clar. Per a l’interès general. La pompa amb què ha celebrat ZP el seu desè aniversari al capdavant del PSOE produeix vergonya aliena. A qui es dirigia ZP-10? Als aturats, als empresaris o als pensionistes? No queda dret ni un dels pactes d’Estat que van fer modèlica la nostra transició democràtica. El Pacte de Toledo, que garantia el poder adquisitiu de les pensions, ha saltat pels aires. El pacte contra el terrorisme, que s’ha restaurat després de la nefasta negociació amb ETA de la passada legislatura, que va posar al carrer criminals tan sanguinaris com De Juana Chaos, està en via d’extinció. I Zapatero ens deixarà una Espanya dividida, enfrontada dins, arruïnada i tutelada des de fora.

Acatarà o no el Govern socialista la sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l’Estatut? Doncs segons el dia o el lloc, sí o no. En qualsevol cas, ja es proposen trampes per burlar-ne els efectes, i quan un govern no respecta les sentències judicials, no hi ha democràcia, perquè amb quina força moral se li pot demanar al ciutadà que compleixi les seues obligacions?

El pacte territorial, també trencat des que els socialistes s’han entossudit a governar contra la llista més votada, encara que fos en companyia de partits separatistes, afecta no solament com estem veient la integritat mateixa de l’Estat, sinó fins i tot la del mateix PSOE.

Resulta desconcertant, per a qui es deixi desconcertar, que el socialista Montilla presideixi una manifestació independentista contra el socialista Zapatero i agiti l’enfrontament del PSC en contra del PSOE, que és el mateix. Tan desconcertant com que els 25 diputats socialistes catalans votin a Madrid el contrari del que han votat aquí. En el fons tot és una gran pantomima, ja que del que es tracta és de barrar el pas al Partit Popular, és a dir, a l’alternativa, i quan no serveixi Montilla sempre apareixerà un Artur Mas o un Duran i Lleida amb el salvavides preparat. Tant se val!

El cinisme i la hipocresia al servei de la causa, sota la magistral batuta d’un Zapatero que s’atreveix a vindre a Barcelona a exhibir complicitats i tarannà entre somriures i abraçades, després de la major retallada en pensions i d’obra pública en la història a Catalunya. No importa. Al PSOE ja li ha caigut la E, la O i la S, però no se li ha esgotat la seua obsessió per mantindre el poder, com sigui.

El que passa és que la societat quan és enganyada tantes vegades acaba reaccionant, i és el que aviat comprovaran Montilla i Zapatero, pel bé de tots.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat PP per Lleida. Portaveu d’Agricultura del
Grup Popular al Congrés

El PSOE rechaza el salvavidas para agricultores y ganaderos

Lamento que el Gobierno haya terminado el curso político y la Presidencia de la UE mostrando su auténtica cara que no es otra que la de la insensibilidad y el desprecio total respecto al sector agrario, al rechazar con sus votos una Propuesta de Resolución para la defensa de los intereses agrarios en la UE.

Sólo así se puede explicar el incomprensible rechazo de los socialistas a una iniciativa propuesta por el PP y que, entre otras muchas, proponía las siguientes medidas: la defensa de nuevos criterios de reparto en los Fondos Estructurales atendiendo a la incidencia del paro o la brecha tecnológica; la defensa para que se mantenga la estrategia de 2020 con las actuales dotaciones presupuestarias que reciben agricultores y ganadores europeos y que los españoles mantengan el mismo nivel de ayudas directas; la introducción de mecanismos de intervención para que actúen como redes de seguridad tras crisis de precios o sanitarias y, también, las políticas de apoyo al sector lácteo para mantener la viabilidad del sector.

En la propuesta, y ante la dejación del Gobierno socialista, se incluían también medidas referidas a los acuerdos o negociaciones internacionales que se han desarrollado durante la Presidencia española de la UE, tales como: la inclusión de disposiciones especiales en el acuerdo UE-Marruecos para evitar el incumplimiento por parte de Marruecos de las condiciones del acuerdo y la elaboración de una propuesta de compensaciones a los sectores agrarios españoles afectados por las negociaciones UE-Mercosur.

Resulta imprescindible garantizar que las importaciones de terceros países a la UE estén sujetas a las mismas normas de calidad y seguridad alimentaria que las que se exigen a las producciones comunitarias.

Por todas estas razones es lamentable el rechazo de los socialistas a las medidas planteadas por el PP contenidas en dicha Propuesta de Resolución. A pesar del cinismo que caracteriza al Ejecutivo, en esta ocasión no se ha atrevido a apoyar aquí lo que ha despreciado a la vista de toda Europa durante la Presidencia española.

Lamento que por tan solo cuatro votos no haya prosperado este salvavidas para el sector agrario propuesto en el Debate de la Nación por el PP, el único grupo político que se ha acordado de la crítica situación del sector. El PP es el portavoz del campo en el Congreso.

José Ignacio Llorens Torres
Diputado por Lleida del PP
Portavoz de Agricultura del Grup Popular en el Congreso

La sentència de l’Estatut

Ni l’Estatut que va sortir del Parlament, i va retallar després el Congrés, amb els vots, entre d’altres, del senyor Montilla, estava net com una patena ni tots els preceptes recorreguts han estat declarats inconstitucionals.

Aquesta seria una primera interpretació de la sentència del Tribunal, podríem dir-ne que a grans trets. També és una simplificació quantificar el nombre d’articles de l’Estatut que s’han mantingut o els que s’han tombat.

Anem als aspectes substancials de la sentència. N’hi ha un d’essencial. ElTC ratifica, com no podia ser de cap altra manera, que l’única nació indissoluble és Espanya i, per tant, que el subjecte de la sobirania nacional és el poble espanyol en el seu conjunt, com estableix l’article 2 de la Constitució, que es manté vigent.

El contrari seria una reforma encoberta de la Constitució a través d’un Estatut. La gran trampa que atemptava contra l’actual mode d’Estat, i sobretot contra la Constitució, era precisament negar la legitimitat delTC per pronunciar-se sobre l’Estatut, perquè havia rebut el suport en un referèndum —amb resultats, per cert, ben escassos— del poble català. Només les reformes constitucionals aprovades pel poble espanyol, titular de l’única sobirania nacional que hi ha a Espanya, a través dels procediments previs i posteriors establerts a la mateixa Constitució, poden modificar-la.

Les referències a Catalunya com a nació a l’Estatut que figuren al preàmbul són irrellevants i merament descriptives. No tenen cap efecte jurídic. En aquesta qüestió, tots els magistrats delTC, tant els anomenats “progressistes” com els “conservadors”, han estat d’acord des del principi de les deliberacions, com també han convingut que el Poder Judicial és únic i independent per a tot l’Estat. Mala notícia per a l’oasi català, convulsat pels casos Millet i Pretòria, que amenacen de convertir-lo en una espècie d’oceà de la corrupció.

El català tampoc pot ser la llengua “preferent” de les administracions i mitjans de comunicació públics de Catalunya, la qual cosa no fa més que adequar l’ús públic a la realitat social d’una Catalunya lliure i bilingüe, on els ciutadans sense grans escarafalls elegeixen una dels dos llengües oficials a Catalunya per comunicar-se, que per això hi ha els idiomes. Desgraciadament, aquesta llibertat no es trasllada a l’àmbit educatiu, on el caràcter vehicular reconegut al català acabarà provocant una hemiplegia perjudicial en les futures generacions.

Pel que fa a la batalla sobre les competències plantejades per l’advocat de l’Estat, és adir, pel Govern central socialista, s’anul·len les competències d’autonomia financera, i la bilateralitat no podrà afectar les competències exclusives de l’Estat. En total, la sentència declara flagrantment inconstitucionals 14 articles, essencials, ho repeteixo, declara interpretables 23 articles més i 4 disposicions addicionals, fet que obre una via conflictiva, i respecta la resta dels articles. S’ha d’assenyalar que la sentència ha estat guiada pel bloc, és a dir, el proposat pel PSOE i que els preceptes declarats inconstitucionals han rebut el suport de vuit dels deu magistrats. No obstant, l’ambigüitat d’alguns preceptes interpretables serà font interminable de nous conflictes i xantatges inacceptables.

Aquest és el resultat d’un llarg procés que va començar, cal recordar-ho, quan ZP, llavors a l’oposició, va prometre a Maragall que li donaria l’Estatut que li demanés. Després de l’èmfasi electoral, ja com a president del Govern, Zapatero va matisar que donaria suport a l’Estatut que sortís del Parlament, que el primer que va fer va ser arraconar i excloure el Partit Popular de les deliberacions sobre la reforma de l’Estatut. I que va arribar després al Congrés retocat abans al cafetó nocturn i clandestí entre Zapatero iArtur Mas sense Duran. Com es pot veure, tot molt rigorós, molt seriós i molt democràtic.

I ara arriba la segona part del sainet. En clau electoral com sempre, en què els exercicis d’hipocresia i cinisme del PSOE arriben a cotes inigualables. Montilla ha iniciat una campanya per convèncer-nos de la tragèdia que suposa la retallada d’un Estatut, que en els seus quatre anys de vigència no és que hagi millorat precisament les nostres vides. Farà una crida a la mobilització de nacionalistes i sobiranistes radicals, que ja no podran convocar consultes secessionistes, i sobretot perquè no se li avanciArtur Mas.Aquesta vegada, ni el 3%ni el cas Millet seran cap obstacle per a la sociovergència en defensa de Catalunya. I Montilla al capdavant de la rebel·lió contra la sentència que el Govern central qualifica d’èxit. Una altra vegada la doble cara del PSOE.

I el gran prestidigitador? Doncs tornant deToronto, on acaba de renegar de la despesa i del dèficit públic, superat el suplici semestral europeu, disposat a impulsar la “reforma laboral que mai faria”, i a explicar a Catalunya la part de l’Estatut que s’ha mantingut, i a les hosts socialistes de la resta d’Espanya, la que no ha prosperat.Als del Partit Popular, que diem el mateix aquí que a Madrid, ens queda la satisfacció que teníem prou raons per denunciar la inconstitucionalitat de l’Estatut, i que hem prestat un servei inqüestionable per preservar la unitat d’Espanya, cosa que és bona per a Catalunya i per a la resta d’Espanya. I als governs de la Generalitat i al central, tots dos presidits per socialistes, ens queda demanar-los que no enganyin més els ciutadans i es dediquin a resoldre’ls els molts problemes que tenen.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat per Lleida del PP i Portaveu
d’Agricultura del Grup Popular al Congrés