Pensions congelades i... pensions fraudulentes

De tots els escàndols que indefectiblement acaben per descobrir-se quan s’atansa el final de cicle dels governs del PSOE, un dels més feridors i obscens és el dels ERO, que són els expedients de regulació d’ocupació autoritzats per la Junta d’Andalusia perquè les empreses en crisi puguin procedir a acomiadaments massius a través de jubilacions anticipades i importants indemnitzacions que es paguen amb fons públics.

Doncs bé, entre els beneficiaris d’aquell “fons de rèptils” que ha costat 647 milions d’euros, més de 100.000 milions de pessetes, apareixen dirigents socialistes que mai havien treballat en aquelles empreses en crisi que s’han emborsat 150.000 euros de mitjana per cap d’indemnització i ja cobren jubilacions anticipades en molts casos des dels 45 anys, entre els quals hi ha el cunyat del mateix conseller d’Ocupació, el molt socialista José Antonio Viera.

La primera denúncia dels expedients de regulació d’ocupació fraudulents d’Andalusia es remunta a l’any 2005, però, com acostuma a passar, només prospera davant del probable canvi de cicle. I com també acostuma a passar, el PSOE andalús s’ha negat a l’obertura d’una comissió d’investigació i s’ha defensat adduint que entre els beneficiaris que mai havien treballat a les empreses regulades només hi havia 37 militants del PSOE... de moment! S’ha de pensar que provocar un ERO fictici pot ser una ganga.

La competència en la magnitud dels escàndols que acompanyen l’agonia d’aquest Govern és dura. El cas Faisà, en què una part de la policia avisa els terroristes que una altra part de la policia els detindria quan cobressin l’impost revolucionari, o el forat sense fons de la Caixa de Castella-la Manxa, presidida pel també molt socialista Hernández Moltó, per on s’escapen els fons públics que no arriben a les famílies o als autònoms, posen el llistó molt alt.

L’any 1996, pròxim al final dels governs del PSOE de Felipe González, tampoc eren de menys entitat els escàndols que s’anaven descobrint. Filesa, una empresa creada per finançar el PSOE amb les comissions pagades pels adjudicataris de les obres d’Estat; Roldán, el director general de la Guàrdia Civil que s’emportava no només els fons reservats, sinó fins i tot els del Col·legi d’Orfes de la Guàrdia Civil; o fins i tot el mateix Mr. X, Felipe González, que va haver d’acompanyar a les portes de la presó de Guadalajara el ministre d’Interior, Barrionuevo, perquè no el fiquessin a ell dins.

La calç viva unes vegades, la desaparició de la ferralla dels trens de l’11-M o dels vídeos del cas Faisà d’altres, llavors com ara, les proves del delicte desapareixien. El PSOE, el protector dels “progres”, dels pobres i dels drets socials, també llavors com ara, ens va deixar l’atur en unes xifres insuportables i les pensions en perill. És bo recordar la memòria contemporània als que sense cap escrúpol continuen utilitzant la memòria històrica, explicant-la a la seua manera per dividir de nou els espanyols.

I ara com llavors, el PSOE és capaç de negar les evidències a tot arreu. Només així es pot explicar l’ocurrència de Zapatero de presumir davant del Parlament de la seua brillant política social, que evidentment no és la de crear llocs de treball. No deixa de ser un sarcasme inacceptable i una grollera falta de respecte als més de 130.000 aturats que al mes de gener s’han incorporat a la desocupació, o als més de 20.000 autònoms que també al gener han abandonat perquè no cobren els més de 12.000 milions d’euros que els deu el Govern i, tot i això, han de pagar els impostos i l’IVA de les factures no cobrades.

Només un argument dels empleats per Zapatero és irrebatible. Mai s’havien destinat tantes prestacions a l’atur com fins ara i, al pas que anem, camí dels 5 milions d’aturats, la xifra serà imbatible.

Tampoc crec que als jubilats que se’ls congelen les pensions o se’ls exigeixen més anys de cotització per aconseguir-les, els sembli molt social que a Andalusia alguns les aconsegueixin sense haver cotitzat o en altres casos hagin cotitzat des que van néixer.

Finalment, el líder del PSOE no es va referir l’altre dia a les antipatriòtiques advertències sobre la crisi que li arribaven del Banc d’Espanya el 2006, ni tampoc percebia el greu dèficit de la Generalitat, perquè governava Montilla. Així, entre enganys i falsedats, amb un partit que s’enfonsa, en què guanyen els candidats que van contra la direcció, amb un projecte desnaturalitzat i governant entre ocurrències i disbarats i de prohibició en prohibició, estem encarant el final d’una legislatura davant de la qual només ens queda una esperança. Que s’acabi al més aviat possible!

José Ignacio Llorens Torres

Diputat del Partit Popular per Lleida

Portaveu d’Agricultura del PP al Congrés

Cal recuperar la Llei d’Estabilitat Pressupostària

A Espanya s’hi ha instal·lat un estat de pessimisme generalitzat. Mil desocupats més cada dia s’han incorporat a l’atur i l’última dada registrada per l’EPA el situa en l’esfereïdora xifra de 4.700.000, tres milions dels quals han estat generats en els últims tres anys. Més d’un milió de llars, concretament, 1,3 milions, tenen tots els membres a l’atur i el nostre sistema financer, segons ZP, el més solvent del món, fa aigües per tot arreu i, malgrat les injeccions, no dóna un crèdit.

La Seguretat Social, dotze anys després, està prop dels números rojos i la reforma de les pensions que proposa el Govern socialista situa en 38,5 anys cotitzats el període necessari per arribar a la pensió màxima als 65 anys, cosa que exigeix que els joves trobin feina abans dels 27 anys, una qüestió gens fàcil si tenim en compte que el 50 per cent de les persones menors de 30 anys està a l’atur, un altre escandalós rècord mundial.

Ara el nostre president accepta que s’ha equivocat en reconèixer la crisi tard i reaccionar encara amb més lentitud i a mitges. I això no es un pecat venial, perquè el retard exigeix remeis molt més dolorosos que els que han hagut d’aplicar els que no van falsejar la realitat. D’altra banda, la seva continuïtat presentada ara com un exercici de responsabilitat i una espècie d’autoimmolació és contraproduent, perquè Zapatero és part del problema i els mercats estarien molt més tranquils si el líder polític d’Espanya fos algú diferent de qui ens ha portat a aquesta situació.

Reclamar ara tots els consensos que ha menyspreat quan se li han ofert, suposa desvirtuar l’essència de la democràcia que se sustenta precisament en la necessitat i en l’existència de polítiques alternatives quan la gestió ha fracassat.

Ara, quan Zapatero, amb raó, exigeix austeritat a les autonomies, no es pot oblidar que fins fa molt poc el dèficit que ens deixava Montilla i els dos penosos tripartits li passaven desapercebuts. Tot i que tampoc pot radicalitzar Artur Mas les relacions amb la resta d’Espanya perquè a la Generalitat, com a totes les administracions públiques, els toqui ara un exercici d’austeritat responsable i inajornable.

En definitiva, per conquerir la confiança del ciutadà és essencial atendre les seves prioritats, i ara la principal és crear ocupació per garantir les pensions, la sanitat sever exercici d’austeritat en la despesa pública, privatitzar o tancar la majoria de les més de 4.000 empreses i ens públics i eliminar les subvencions i prestacions arbitraries. No es vol acabar amb les autonomies, sinó evitar duplicitats, clientelismes, organismes superflus o ambaixades innecessàries. 

Per aconseguir-ho, s’ha de recuperar la llei d’estabilitat pressupostària per a totes les administracions, derogada pel Govern socialista el 2004. Només així es podran alliberar recursos per reduir l’impost de societats, bonificar les cotitzacions o modificar la negociació col·lectiva, que és el que afavoreix els que creen ocupació, és a dir, als autònoms, les pimes i els emprenedors. Si no es fa així, continuaran els sacrificis inútils, les retallades socials, les rebaixes de les pensions i l’augment de l’atur, i continuarem esprement als emprenedors i als mes febles.

Josep Ignasi Llorens

Diputat al Congrés del PP per Lleida

Proposició no de llei sobre les ajudes de la PAC

Al proper Ple del Congrés dels Diputats presentaré una Proposició no de Llei demanant que no es redueixi l’actual nivell d’ajuda financera de la PAC que reben els pagesos, donat que la estratègia 2020 requereix un pressupost de la UE ambiciós.

És necessari recolzar una Política Agrària Comuna forta i ben dotada econòmicament i mantenir la seva estructura actual amb dos pilars ben diferenciats. Un destinat a donar suport a les rendes i els mecanismes de gestió dels mercats, i l’altre orientat al desenvolupament rural amb objectius directament dirigits a aconseguir millorar la productivitat i la competitivitat de les explotacions agropecuàries, la modernització de les estructures agràries i agroindustrials i enfortir la funció de l’agricultura i la ramaderia como a conservadors dels recursos naturals.

Cal treballar activament en la UE amb la finalitat de garantir el mateix nivell d’ajudes directes als agricultors espanyols i el manteniment dels fons destinats al desenvolupament rural i també és necessari defensar el pagament directe com el millor mecanisme pel manteniment de les rendes.

Vull exigir l’aplicació d’uns criteris objectius de diferenciació i no discriminatoris, pel futur sistema de les ajudes directes i que continuïn essent un suport a la renda que faci possible la viabilitat de les explotacions agrícoles i ramaderes.

També sol·licitaré un pressupost per a la PAC adaptat a les noves necessitats sorgides desprès de l’adhesió dels nous Estats membres, a incorporar nous mecanismes de gestió dels mercats i reforçar els existents, per evitar la volatilitat dels preus i la descompensació en la cadena agroalimentària, incorporar mecanismes eficients de defensa dels productes comunitaris i exigir un millor control de fronteres que impedeixi que les importacions es facin per sobre de les quotes autoritzades a tercers països.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat del Partit Popular per Lleida
Portaveu d’Agricultura del PP al Congrés

La confiança

A Espanya s'ha instal·lat un estat de pessimisme generalitzat. No n’hi ha per a menys i té el seu fonament. Mil desocupats més cada dia s’han incorporat a l’atur i l’última dada registrada per l’EPA el situa en l’esfereïdora xifra de 4.700.000, tres milions dels quals han estat generats en els últims tres anys. Més d’un milió de llars, concretament, 1,3 milions, tenen tots els membres a l’atur. El nostre sistema financer, segons ZP, el més solvent del món, fa aigües per tot arreu i,malgrat les injeccions, no dóna un crèdit.

La Seguretat Social, dotze anys després, està prop dels números rojos i la reforma de les pensions que proposa el Govern socialista situa en 38,5 anys cotitzats el període necessari per arribar a la pensió màxima als 65 anys, cosa que exigeix que els joves trobin feina abans dels 27 anys, qüestió gens fàcil si tenim en compte que el 50% dels menors de 30 anys està a l’atur, un altre escandalós rècord mundial. Per això, la inquietud espanyola s’ha traslladat a l’exterior, a les instàncies comunitàries, iAngela Merkel, amb 5 ministres més, ens visita avui per avaluar les reformes i examinar Zapatero.

Perquè Alemanya se sent frustrada amb Espanya. Pel retard de les reformes, pels titubejos d’un Zapatero erràtic que les dilata i embolica, i perquè Alemanya, com la resta de la UE, que ja han fet sacrificis, no està disposada a pagar els nostres excessos. Merkel demana fets i Zapatero no els hi ofereix, i això que ara almenys té voluntat, però no n’hi ha prou, perquè la qüestió fonamental és que ningú hi confia. Ha dilapidat la bona herència rebuda i aquí només creix l’atur, i si ha reaccionat finalment, ha sigut gràcies als ultimàtums de Brussel•les.

Ara el nostre president accepta que s’ha equivocat al reconèixer la crisi tard i reaccionar encara amb més lentitud i a mitges. I això no és un pecat venial, perquè el retard exigeix remeis molt més dolorosos que els que han hagut d’aplicar els que no van falsificar la realitat. D’altra banda, la seua continuïtat presentada ara com un exercici de responsabilitat i una espècie d’autoimmolació és contraproduent, perquè Zapatero és part del problema, i els mercats estarien molt més tranquils si el líder polític d’Espanya fos algú diferent de qui ens ha portat a aquesta situació.

Reclamar ara tots els consensos que ha menyspreat quan se li han ofert suposa desvirtuar l’essència de la democràcia, que se sustenta precisament en la necessitat i en l’existència de polítiques alternatives quan la gestió ha fracassat. La fracassada Merkel, que pot exhibir amb orgull un creixement del 3,6% anual i un atur de tan sols el 6,7%, és el testimoni viu, com ho va ser el Govern del Partit Popular l’any 1996, que hi ha solucions per a la crisi, i que hi ha receptes, com ja s’ha comprovat, en què es pot confiar.

Per això, quan Zapatero, ara amb raó, exigeix austeritat a les autonomies, no es pot oblidar que fins fa molt poc, el dèficit que ens deixava Montilla i els dos penosos tripartits li passaven desapercebuts.Tot i que tampoc pot radicalitzar Artur Mas les relacions amb la resta d’Espanya perquè a la Generalitat, com a totes les administracions públiques, els toqui ara un exercici d’austeritat responsable i inajornable.

La confiança adquireix tot el seu valor en els moments convulsos. I no la suscita Zapatero amb les seues reformes a mitges i amb les seues contínues reformes de les reformes, com tampoc hi contribueix el president de la Generalitat, que en una cínica ostentació de sinceritat, que d’altra banda és d’agrair, ens aclareix que no convoca un referèndum sobre la independència de Catalunya. Cosa que, en vista del resultat de les consultes sobiranistes, l’última a Terrassa amb una participació del 8 per cent, no deixa de ser una apreciació precisa, però que ens porta a preguntar-nos per què es vol anar en contra de la manifesta voluntat dels ciutadans.

En definitiva, per conquerir la confiança del ciutadà és essencial atendre’n les prioritats, i ara la principal és crear ocupació per garantir les pensions, la sanitat i l’Estat del benestar, i això passa per un sever exercici d’austeritat en la despesa pública, privatitzar o tancar la majoria de les més de 4.000 empreses i ens públics i eliminar les subvencions i prestacions arbitràries. No es vol acabar amb les autonomies, sinó evitar duplicitats, clientelismes, organismes superflus o ambaixades innecessàries.

Per aconseguir-ho, s’ha de recuperar la llei d’estabilitat pressupostària per a totes les administracions, derogada pel Govern socialista el 2004. Només així es podran alliberar recursos per reduir l’impost de societats, bonificar les cotitzacions o modificar la negociació col•lectiva, que és el que afavoreix els que creen ocupació, és a dir, als autònoms, les pimes i els emprenedors. Si no es fa així, continuaran els sacrificis inútils, les retallades socials, les rebaixes de les pensions i l’augment de l’atur, i continuarem esprement els emprenedors i els més febles.

El contrari a la confiança és la inseguretat jurídica, que es crea amb el desacatament a les sentències, la ruptura de la unitat de mercat o la supressió retroactiva de les primes fotovoltaiques acordada pel mateix Govern amb els particulars, o dir una cosa i fer la contrària o incomplir totes les promeses i fallar tots els pronòstics. Per això, els ciutadans hem de superar el desànim actual, confiar en nosaltres mateixos i en l’alternativa al fracàs. El Partit Popular no ens va fallar el 96 quan l’atur estava en el 22 per cent i el va reduir a la meitat, i tampoc fallarà el PP de Mariano Rajoy si el poble espanyol hi torna a dipositar la confiança.


José Ignacio Llorens Torres
Diputat del Partit Popular per Lleida
Portaveu d’Agricultura del PP al Congrés

Més del mateix

De moment, no. Perquè, com aclareix el desconcertant, inquietant i confús Artur Mas, no convoca un referèndum per a la independència de Catalunya perquè es perd. I,mentrestant doncs, toca desacataments a les sentències del Suprem i del Constitucional, al qual, tot i això, es recorre per garantir un percentatge d’inversió a Catalunya. Consultes sobiranistes a la carta sense control. Es mantenen les ambaixades a l’exterior i la felicitat a l’horitzó. Quan siguem independents no tindrem ni atur ni dèficit. Hi haurà crèdits, bones pensions i arribarem a la plenitud.

En el conjunt d’Espanya, anem cap a la fallida, o sigui, cap a la intervenció de dret. De fet, ja estem intervinguts, perquè les instruccions se’ns imposen des de fora. Això explica que el campió dels drets socials acordi mesures que, abans de ser aplicades, ja es revelen com a insuficients. Perquè la visita del vicepremier xinès, el simpàtic Li, no ha servit per a res, malgrat els compliments del nostre govern. Acords de col·laboració a Sud-Amèrica que ja estaven firmats, obertura del mercat xinès per al pernil espanyol i compra de deute espanyol al tipus que toqui.

A canvi, Espanya es compromet a liderar davant de la UE que s’aixequi l’embargament d’armes als xinesos per la matança de Tiananmen, que no es parli del dissident Nobel xinès de la pau i que no es continuï demanant a la Xina compromisos per a la reducció d’emissions contaminants. És a dir, que ens convertirem en els representants davant d’Europa del principal model que hi ha al món d’explotació de la classe obrera. Tot un èxit progressista internacional del nostre govern socialista. I com que al cap de dos dies del conte xinès la prima de risc va tornar a disparar-se a 260 punts, o sigui, el doble que Alemanya, al no menys simpàtic Zapatero se li va ocórrer reunir l’elit econòmica empresarial i financera del país, convertida en una espècie de claca davant de les enèsimes rectificacions d’un president, que finalment reconeixia que la reforma laboral era insuficient, que calia revisar la negociació col·lectiva, que era necessari controlar el malbaratament en la despesa autonòmica i municipal i que eren indispensables grans acords i reformes per superar la crisi. Com acostuma a passar, els grans propòsits presidencials van quedar diluïts davant del tribunal sindical, perquè l’endemà la reforma laboral considerada insuficient ja era excessiva.

Res de nou sota el sol. Més del mateix. De sotragada en sotragada, Zapatero segueix posant i traient. Així ha passat amb els 400 euros electorals, amb el xec nadó o amb els 426 euros per als aturats de llarga durada. En altres casos només ha tret. En la retallada salarial als funcionaris, en la congelació de pensions, en la pujada de l’IVA i dels costos en l’electricitat, energia i transport. No obstant, per a algunes coses ens sobren els diners, per exemple, per indemnitzar les presumptes vexacions rebudes per les dones durant el franquisme, amb l’única prova d’una declaració jurada.

No és d’estranyar que aquesta espècie de yenka econòmica a la qual ens sotmet aquest tarambana de la nostra política provoqui una enorme inestabilitat i susciti una gran desconfiança en els nostres socis europeus i als mercats internacionals. Així, mentre la fracassada Merkel—ho recorden?— està portant Alemanya a creixements econòmics del 3% anual, nosaltres creixerem el 2015, segons ZP.

El nostre deute, el de bancs i caixes, representa més de la meitat del PIB, el més alt de la UE, i estem també, amb un 20%, al capdavant de la desocupació. Això explica un altre trist rècord, més de 50 euros de cada 100 que gasta l’Estat es destinen al pagament dels interessos del deute i a les prestacions a la desocupació. Per si amb tot això no n’hi hagués prou, com que les hipoteques emeses pels nostres bancs i caixes representen un terç del total europeu, es necessiten noves injeccions del FROB. Quant? 20.000 o 30.000 milions d’euros?Vés a saber. Fa poc teníem el sistema financer més solvent del món. Ho recorden? Però després es va haver d’injectar 11.000 milions d’euros perquè arribessin els crèdits a les famílies, als autònoms o als treballadors, i com que encara continuen sense arribar i no sabem la profunditat del forat que s’ha de tapar, cal demanar diners on sigui. Aquesta és la situació real d’Espanya, que viu una crisi política, econòmica i social sense precedents.

I és que no s’aclareixen les incerteses, dubtes i amenaces que planen sobre el nostre país, governant des de l’engany permanent. Perquè al final es descobreix que ni la descomunal crisi era una simple desacceleració econòmica, ni la guerra de l’Afganistan és una mera missió humanitària, ni l’enèsima treva electoral anunciada per ETA i per qui ja és denominat com a RuGALcaba pot suscitar credibilitat. Com tampoc es pot negar l’existència d’una alternativa de la qual s’han rebutjat, quan era el moment, les necessàries reformes econòmiques, laborals, financeres i fiscals per superar la situació. Ni es pot deixar de recordar, en definitiva, que els qui han heretat la millor situació ens deixaran la pitjor herència.

JOSÉ IGNACIO LLORENS TORRES

DIPUTAT DEL PP PER LLEIDA

Compromís contra Lleida

La plataforma “Compromís per Lleida” insiste en el trasvase de aguas de Lleida a Barcelona. Pero, en el Segre no sobra agua. El Plan Hidrológico de la Cuenca del Segre, aprobado en 1998, establece la asignación y reserva de recursos hídricos del Segre y del Noguera Pallaresa. El embalse de Rialb con sus 401 Hm3 de capacidad, y el de Oliana con 90 Hm3, han permitido regular un mejor aprovechamiento de las aguas, pero aún así no hay agua suficiente para dotar adecuadamente los regadíos previstos para Lleida y aprobados hasta 1998. Y no cabe ni uno más.

El Canal de Urgell tiene una concesión preferencial de 8.923 M3/ Ha y año, que todavía ahora está muy lejos de alcanzar. Para el Canal Segarra Garrigues, Garrigues Altes y Garrigues Baixes, está aprobada una dotación de 6.500 m3 por Ha. y año, para regar una superficie en su conjunto de unas 48.000 Has., muy por debajo de las cerca de 70.000 Has. inicialmente solicitadas, y según las superficies y dotaciones de riego previstas repito, en el citado Plan de Cuenca, no se puede acometer ni un regadío más en el Segre.

¿Qué se podría hacer para que existieran excedentes en el Segre y conducirlos a Barcelona? Pues una de dos, disminuir las dotaciones aprobadas o las superficies de regadío. La ampliación de ZEPAS en el Segarra-Garrigues va en esa dirección, porque disminuye la superficie de riego de este Canal, que hay que recordar una vez más no tendríamos si el Partido Popular no hubiera ganado las elecciones generales el año 1996 y no lo hubiera puesto en marcha.

Recordemos también que las exigencias medioambientales de Bruselas entonces, cuando gobernaba Aznar, rebajaban en 5.000 Ha. las 60.000 Ha. inicialmente previstas para el regadío del Segarra-Garrigues. Luego llegó el Tripartit para gestionar el Segarra-Garrigues, los estudios ornitológicos encargados a organismos subvencionados por la Generalitat, como el Centro Tecnológico Forestal del Solsonès, y las inexplicables propuestas que llegaban a la Unión Europea.

Se proponía, nada menos que desde aquí, aumentar las ZEPAS y reducir la superficie de regadío hasta casi la mitad de lo previsto. Pero claro, en los mapas nacionalistas que llegaban a Bruselas no figuraban los espacios protegidos fijados en la vecina Comunidad de Aragón, más que suficientes para satisfacer las más exigentes demandas de ZEPAS.

Pero aunque diéramos por buenas las inaceptables reducciones de las superficies de riego del Segarra-Garrigues, la superficie resultante y los riegos de invierno o de apoyo en las excluidas, agotarían las concesiones previstas en el Plan de Cuenca. Para que surgieran los excedentes del Segarra-Garrigues destino Barcelona, sería necesario además que los regantes del histórico Canal de Urgell, renunciaran a las dotaciones aprobadas que todavía no tienen y desperdiciaran las posibilidades de obtener en un año, otra cosecha más, de las que ahora disponen.

¿Es el Segre la única solución para Barcelona? Rotundamente no. Las desaladoras son costosas y medioambientalmente desaconsejables. El trasvase del Ródano es todavía más caro y contaría con la presumible oposición de los agricultores franceses. El traslado en barco del agua desalada procedente de Almería ya se vio que era una ocurrencia disparatada. La mejor solución, la más económica y la más razonable, que no tiene además oposición de nadie, es la prolongación del minitrasvase del Ebro a Tarragona, hasta Barcelona. Esta conducción está aprobada, nadie se opone a ella, ya funciona y sólo se utilizan la mitad de los 4 m3/segundo de capacidad, lo que representa un sobrante que cubriría las necesidades en agua potable de la Ciudad Condal. Esta solución, que es la que hemos propuesto desde siempre en el Partido Popular, es tan razonable que el Tripartit no tuvo más remedio que recurrir a ella, cuando en las Elecciones Generales del 98 denunciamos que se estaba iniciando el trasvase del Segre a Barcelona. Me llamaron entonces de todo, por denunciar un hecho consumado, que después de las elecciones se pudo descubrir que era totalmente cierto. Nada menos que en la cabecera del Segre, en Prats y Sansor, ya estaban instaladas las estacas que señalaban la derivación del Segre. El revuelo originado fue de tal calibre que llegó al Congreso de los Diputados, y la decisión del Tripartit fue revocada, porque además era ilegal, ya que la regulación del Segre, afluente del Ebro, es competencia del Estado, y se adoptó la solución de prolongar el minitrasvase del Ebro a Tarragona que fue abandonada....¡porque llovió!

Y un problema que podía haber sido resuelto definitivamente quedó aplazado. ¿Por qué? Porque una de las primeras decisiones de ZP cuando ganó las elecciones fue derogar el PHN, con lo que se perdió la mitad de su coste que financiaba la UE. Pero nuestro flamante Presidente ya estaba recabando los apoyos para esa Nueva España que ha construido con los que quieren romperla, y a los que provoca una aversión especial todo lo que pueda vertebrarla, como lo es trasvasar aguas desde las cuencas excedentarias de una Comunidad Autónoma, a las deficitarias de otra.

A pesar de su enorme valor estratégico, alimentario, medioambiental y en la vertebración del territorio, es sabido que el sector agrario tiene unas perspectivas difíciles. En Lleida, el sector agrario tiene además una importancia capital. Nuestros agricultores y ganaderos serían muy ingenuos, si hipotecaran su futuro y el de sus hijos, porque los de Barcelona sólo se acuerdan de Lleida cuando no llueve. Para quitarnos el agua, y si es el caso hasta el aeropuerto.

José Ignacio Llorens
Diputado del PP por Lleida
Portavoz de Agricultura del Grupo Popular en el Congreso

Els canvis que vénen

I encara que governar el conjunt d’Espanya i Catalunya amb els que volen anar-se’n d’Espanya és una posició política inexplicable, ho intentarà seguir fent el pitjor president de la democràcia al capdavant d’un Govern en plena descomposició on se li’n van els ministres, es contradiuen els uns als altres i a si mateixos i ningú sap cap a on ens dirigeix el que mai havia de retallar els drets socials ni trair els seus principis. El que probablement és de les poques veritats que ha dit, perquè mai n’ha tingut.

Els principis, més ben dit, les finalitats de Zapatero, són continuar governant com sigui, encara que sigui en contra de l’aclaparadora opinió dels ciutadans, que continuen expressant totes les enquestes, o enmig d’una solitud parlamentària que el porta a perseguir els vots del PNB al preu que sigui per aprovar uns pressupostos restrictius, on s’aplicaran retallades que haurien d’haver arribat molt abans i d’una altra manera.

Perquè el nostre ínclit president del tarannà i apòstol de les civilitzacions, que continua sorprenent el món amb les seues ocurrències, ha dilapidat amb rumbosa alegria els sanejats comptes que va heretar del Govern Aznar. Es va obstinar a negar la crisi quan tots els països del món ajustaven els pressupostos, va menysprear les propostes d’austeritat i reducció del malbaratament de la despesa pública innecessària, simplement perquè venien de l’oposició, ha entrevist brots verds on només hi havia forats sense fons, que engolien els 400 euros per comprar el vot, un Pla E rere l’altre, ajudes a la cooperació internacional, transferències per greixar el vot...

I tot plegat és el que ens ha conduït a caure en competitivitat, del 33 al 42 lloc al món, al 60% d’atur de l’eurozona, a aquest laboratori en què s’ha convertit Espanya, que ha trobat en els cursos de formació un jaciment d’ocupació, i a un dèficit que Brussel·les, via Obama, ens obliga a reduir per no ser expulsats de la UE. Però, és clar, quan el cost de l’atur, dels que no van a cursos, és clar, ja és de 50.000 milions d’euros a l’any i supera el cost en educació, arriba gairebé al de sanitat i gairebé duplica el d’infraestructures i obra pública, arriben els ajustos, tard i malament.

Perquè no és congelant pensions, retallant sous dels funcionaris, reduint la inversió pública, augmentant impostos, improvisant i desmentint ocurrències contínuament, com es corregeix un rumb eixelebrat que no fa més que sembrar la desconfiança d’uns mercats que continuen penalitzant el cost del nostre deute i amplia l’abast d’una crisi que, per desgràcia, continuarà accentuant-se i de la qual ZP continuarà culpant, evidentment!, el Partit Popular, que tot i això no té res a veure amb la vaga general que li espera, uns pressupostos difícils i unes eleccions a Catalunya que encara ho són més.

Perquè els demèrits socialistes s’han vist reforçats per la inestimable col·laboració dels socis, que han sumit la política catalana en un guirigall i un desconcert lamentable, en el qual tot gira al voltant del feliç Estatut i la competició sobiranista i identitària, que es converteixen en un pretext per ocultar l’atur, el tancament d’empreses, l’abandó d’autònoms, la caiguda de la inversió pública i la pèrdua de solvència, que, segons totes les agències especialitzades, situa Catalunya al capdavant d’Espanya.

Però, és clar, com que a Catalunya les eleccions ja són improrrogables i el canvi polític, a la vista del que es veu, inevitable, perquè ni el nou Estatut, ni les consultes sobiranistes, ni la prohibició dels toros, ni les multes als que gosin retolar en castellà, ni les vegueries, ens han aportat més felicitat, als catalans, el que toca ara és canviar el discurs. Per això ZP ens envia l’espanyolista Corbacho, encara que sigui el ministre de l’atur, i Montilla ens adverteix que els socialistes són els únics que garanteixen la unitat d’aquesta Nova Espanya de ZP, en què ja ni es compleixen les sentències del TC sobre l’Estatut.

I, és clar,Artur Mas, que per cert acaba de reconèixer ara que mai ha tingut tant autogovern Catalunya com amb el PP —per què deu haver anat al notari?—, se salta l’Estatut i promet en el futur, d’aquí a 8 anys, un referèndum secessionista encara que no l’autoritzi prèviament el Govern central. I de moment estabilitat i, això sí, sentit de la responsabilitat de l’Estat, com ho ha demostrat el seu partit a Madrid, donant suport a la congelació de les pensions dels catalans, la retallada dels funcionaris, l’ampliació de l’avortament i la continuïtat de ZP.

Amb aquest panorama, el Partit Popular es fa més necessari que mai, en aquestes eleccions. Per acabar amb el tripartit, per frenar l’independentisme i els excessos identitaris i per liderar un projecte per a tot Espanya en què Catalunya recuperi l’avantguarda. I això es fa atenent i resolent els problemes reals de la gent, defensant les llibertats, retallant la despesa pública innecessària, creant ocupació i reduint o suprimint impostos, com el de successions, la supressió del qual, per cert, Artur Mas va rebutjar quan era conseller en cap i el va proposar el Partit Popular.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida - Portaveu d'Agricultura del PP al Congrés