Reflexions electorals

Sense anar més lluny, el fenomen Ruiz-Mateos ha quedat com una cosa evanescent i no va tenir continuïtat. Tampoc no l’han tingut altres partits en eleccions fins i tot generals que es prometien molt, perquè criticar esquerra i dreta no té un desgast, que sorgeix quan la decantació és inevitable.

Però anem a allò obvi, a les xifres, al que ningú no pot discutir. El Partit Popular i la candidatura de Miguel Arias Cañete ha guanyat les eleccions europees a Espanya, ha aconseguit 16 diputats, i dos diputats i 500.000 vots més que el Partit Socialista.

És evident també que tots dos, els dos grans partits, han patit un retrocés important en vots i escons, però és prematur anunciar el final d’un bipartidisme que fins ara ha aportat una gran estabilitat a la política espanyola i que continuen sumant més de la meitat dels escons en joc.

A Europa ha guanyat també el Partit Popular Europeu al Grup Socialista, i també al voltant de les dos grans formacions es configura allà com aquí una sèrie de formacions inconnexes entre si que recullen un vot dispers, fragmentat i radical.

Cal destacar que malgrat la crisi i els duríssims ajustaments que ha comportat superar-la, només dos governs, el d’Espanya i el d’Alemanya, resisteixen, i Mariano Rajoy i Angela Merkel han guanyat les eleccions.

Però no és una bona notícia que a França hagi guanyat l’ultradretà Front Nacional de Le Pen i a Anglaterra l’UKIP, un partit radical antieuropeu.

A Espanya és notòria la irrupció amb 5 diputats de Podem, el partit de Pablo Iglesias, que va contra tot. De la casta política, de les hipoteques i dels bancs, sense tenir en compte, es clar, els que dipositen allà els seus estalvis i que les hipoteques, com els impostos, cal pagar-les.

UPyD, que puja a 4 diputats, i Ciutadans, a 2, completen sorpreses anunciades encara que no tan acusades, però a Espanya ens hem de felicitar almenys que no han sorgit formacions antieuropees ni xenòfobes.

Però cal prendre nota que a Catalunya guanya l’antisistema i a Espanya emergeix. Amb noms propis, es diuen Oriol Junqueras i Pablo Iglesias, respectivament.

A Catalunya, ERC guanya i ho fa per primera vegada des de la II República, encara que ja ha anunciat que promet continuar donant suport a Artur Mas.

Clar!, com que s’ha convertit en el millor agent electoral dels republicans separatistes que ha ajudat que s’oblidi la seua participació, la d’ERC, en la pèssima gestió econòmica del tripartit i en el seu endeutament, la responsabilitat del qual el Sr. Mas continua endossant a Madrid.

Doncs molt bé pels de CiU, de victòria en victòria fins a la seua derrota final!, van pel camí de convertir en interlocutor del procés sobiranista Oriol Junqueras.

Aquí també, en el cas de Catalunya, és ressenyable que l’ànsia sobiranista per votar és continguda, i malgrat que aquesta ocasió els anava pintada i a més legal, no aconsegueix excedir el 50%.

Es diu que ha pujat la participació a Catalunya 10 punts respecte a les últimes europees, però respecte a la resta d’Espanya només 2 punts, és major en altres comunitats, i sembla clar que encara que els separatistes estan molt motivats, molt subvencionats i molt recolzats, no aconsegueixen, com tampoc no ho van fer amb la reforma de l’Estatut, una participació de la meitat de l’electorat.

És a dir, es pot deduir que els no separatistes s’abstenen perquè no es prenen gaire seriosament un procés que suposo que a Europa tampoc no deu haver causat grans commocions.

A Catalunya, doncs, el sobiranisme es manté a l’alça però contingut, encara que el lideratge es desplaça cap a l’original, això és cap a ERC, perquè sempre es mereix més confiança que les còpies i veurem en què acaba una lluita identitària en la qual CiU té les de perdre i fins i tot la seua raó de ser, perquè quan s’abandonen les responsabilitats de governar i el debat social, l’identitari, que no ho és tot, se l’emporta el primogènit.

En el conjunt d’Espanya com a Catalunya l’extrapolació dels resultats ens portaria a un Parlament ingovernable, que faria inevitable una gran coalició com la que funciona, i bé, per cert, a Alemanya, tret que es vulguin repetir experiències d’infaust record de tots contra el més votat, com a les Balears.

Però l’experiència ens ensenya, almenys fins ara, que les eleccions, i més les europees, on els ciutadans a banda d’abstenir-se castiguen o es pronuncien amb més alleujament, no són extrapolables i els resultats són, a més, molt volàtils.

Només cal fixar-se en l’insòlit primer lloc que ha aconseguit a la capital de Lleida ERC, quan a les últimes eleccions europees va ser l’últim i ara no té ni representació a l’ajuntament.

És clar, també, que alguns l’hi posen fàcil i els fan la campanya fins i tot des de dins de la Paeria.

José Ignacio Llorens Torres

President Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient al Congrés dels Diputats

Suárez y la Constitución

Adolfo Suárez nos ha dejado y el pueblo español se ha volcado en su despedida. Es el reconocimiento a un presidente del Gobierno que pasará a la historia como artífice de la Transición, de la reconciliación definitiva de todos los españoles y de la Constitución aprobada el 6 de diciembre de 1978 que, con una participación del 67%, consiguió el respaldo del 87,9%de los ciudadanos, que aquí en Catalunya llegó al 90%.

Por eso, el impropio paralelismo que en plena capilla ardiente pretendió establecer el Sr. Mas con la figura de Adolfo Suárez no puede ser más equívoco. Porque el presidente Suárez gobernó para todos los españoles, protagonizó su reconciliación y defendió siempre la Constitución que había impulsado con un coraje que tuvo su expresión máxima el 23-F del 81.Mas no se le parece, representa todo lo contrario. Porque no tiene el valor ir el martes al Congreso –como lo hizo Ibarretxe– a defender su proyecto de consulta soberanista, no actúa como presidente de todos los catalanes porque nadie como él nos ha dividido tanto y utiliza todas las argucias posibles para vulnerar una Constitución que es la que le legitima, entre otras cosas, como president de la Generalitat.

La instrumentalización de Suárez, que fue inmediatamente recriminada hasta por el propio Miguel Roca, previsible por otra parte para quien ha osado asemejarse nada menos que a Mandela, Luther King o Ghandi, fue tan inoportuna como la recusación de tres magistrados del TC por supuesta catalanofobia el mismo día precisamente en que todos ellos, o sea los 3 más 9, rechazaban la consulta soberanista, lo que mereció la inmediata repulsa de los Homs, Turull y compañía, que calificaron a los doce constitucionalistas como agitadores políticos, aunque poco después sorprendentemente hayan cambiado de opinión porque ahora dicen que la sentencia les da la razón. La cuestión es si la tensión institucional entre Gobiernos y Parlamentos central y autonómico responde en la realidad a un estado de opinión mayoritario, y presuntamente exacerbado en Catalunya, o es el envoltorio de un proceso de confrontación permanente con el Estado provocado desde aquí, cuyo único objetivo final es romper con España. Para empezar, la mayoría del Parlament que ha impulsado la declaración soberanista inconstitucional no reúne ni los dos tercios necesarios para tocar ni una coma del Estatut y la actitud del Govern, teledirigido por Junqueras, ha ido de tumbo en tumbo hasta la situación actual. Los orígenes de la actual situación no son tan lejanos como para no ser recordados. Los ocho años de Tripartit y la reforma del Estatut impulsada por ZP, apenas apoyada por el 35 por cien de los catalanes, acabaron por desorientar a un electorado socialista mayoritario en elecciones generales hasta hace poco en Catalunya, y por tanto no separatista. La sentencia sobre el Estatut, la crisis, la ANC y la manifestación del 11-S del 2012 han servido para alimentar la semilla. Se adelantaron las elecciones pero la mayoría excepcional no llegó y en vez de interpretar democráticamente el resultado, la huida hacia adelante ha servido para alentar el enfrentamiento institucional. La internacionalización del conflicto ha fracasado. Una Catalunya separada quedaría fuera de la UE y del euro, y dado su demostrado y escaso sentido de la solidaridad, con pocas posibilidades de reingreso. Aislada también de la ONU y de la OTAN. La banca y las empresas dejarían Catalunya, habría que pagar aranceles para vender al resto de España y UE y los bancos catalanes se quedarían sin cobertura del BCE. Se oculta el coste real de la secesión y no solo económico, porque no es precisamente una buena noticia el reciente anuncio de la reaparición de una Nova Terra Lliure.

Y es que el Govern no informa a los ciudadanos. Influye, manipula e impone, porque otra cosa no es la declaración unilateral de independencia, sustentada en conceptos vagos y subrepticios que se utilizan de forma maniquea. La consulta esconde un auténtico referéndum de autodeterminación, el derecho a decidir no es ilimitado, no se puede decidir sobre cualquier cosa porque la vida en común sería imposible. En nuestro caso el derecho a decidir del pueblo catalán no puede lesionar el derecho a decidir de todo el pueblo español.

Y el diálogo, como aclara la sentencia, cuyo sentido intentan manipular ahora los que inmediatamente la satanizaron, esto es los Homs y compañía, tiene que ajustarse al marco constitucional, que por otra parte prevé también los procedimientos legales para reformar la Constitución. Probablemente en una Catalunya independiente sería más fácil tapar facturas y salvar a la familia. Podremos seguir debatiendo sobre los efectos económicos, sociales y sentimentales de la ruptura, pero lo que no se puede sostener en serio es que la sentencia del TC dice lo contrario de lo que dice, salvo que se nos quiera hacer creer que es de noche cuando es de día.

José Ignacio Llorens Torres

Diputado al Congreso PP Lleida, Presidente Comisión de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente en el Congreso de Diputados

En nom del poble català

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha experimentat una radical transformació. Ja havíem vist que qui va ser capaç d’anar al notari per garantir que no pactaria mai amb el Partit Popular, no va tenir després cap objecció a sol·licitar-ne el suport per aprovar els Pressupostos del 2011 i del 2012, per convertir-lo en el blanc de tot tipus d’atacs i crítiques l’endemà de la manifestació de l’11-S del 2012, encoratjada, promocionada i subvencionada pel Govern de la Generalitat.

L’“Espanya ens roba” servia per esborrar les empremtes d’un Tripartit, el del PSC-ERC-ICV, que havia arruïnat Catalunya; servia també com a tapadora davant de la crisi i, sobretot, per ocultar la inoperància d’un Govern, ara de CiU, dirigit des de l’ombra per ERC, dedicat exclusivament a la causa identitària, això és, a trencar amb la resta d’Espanya, culpable de tots els mals, incapaç d’aprovar una sola llei i d’ocupar-se dels problemes reals que els catalans, com la resta dels espanyols, tenim en aquests moments.

Després de l’èxit de l’esmentada manifestació, malgrat que ja sabem que aquest tipus d’esdeveniments no sorgeixen de manera espontània, el senyor Mas va continuar evolucionant i va sentir com una espècie de crida bíblica que ja reflectien els cartells electorals. Es va llançar a la recerca d’una majoria excepcional per a un projecte devers el desconegut que l’electorat va castigar amb 12 diputats menys per a CiU, i el resultat de l’operació ha estat un projecte cada vegada més conegut: la separació de Catalunya sota la batuta de l’ERC d’Oriol Junqueras.

Des d’aleshores, del rosa al groc, el projecte ha anat adquirint diverses tonalitats. Des de la petició de la consulta, en realitat un referèndum il·legal, que el Govern central no ha pogut acceptar perquè vulnera la Constitució, fins al resultat d’un diàleg inexistent que pretén imposar a Madrid la data i la pregunta de la consulta, sí o sí, el resultat de la qual s’anticipa preparant les estructures pròpies d’un Estat independent.

Per si de cas, l’ANC, o sigui el braç mobilitzador del Govern de CiU, ja ha declarat la data de la declaració unilateral d’independència per a l’any 2015, independentment, esclar, de les consultes que no se celebraran; declaració unilateral desenraonada que ja s’ha afanyat a secundar el senyor Mas, encara que “no al cent per cent”, i d’aquí a llavors ja s’anuncien una sèrie de mobilitzacions a l’estil de la plaça de Kíev per retorçar la voluntat popular. Tota una exhibició en suma de tarannà democràtic.

I la primera reflexió és: si tan clares estan les coses, si el sentiment del poble català ha canviat tant en tan poc temps, perquè a les eleccions generals de fa dos anys les paperetes independentistes no van arribar al 15% i ERC només té 3 diputats a Madrid i els de CiU no eren llavors independentistes, a què ve tanta coacció, tant de simposi i tants actes d’exaltació nacionalistes, més propis d’altres èpoques i règims que van desembocar en tràgiques conseqüències?

Un dia sí i l’altre també el tàndem Mas-Junqueras parla en nom del poble català, des d’una representativitat que els ha atorgat un sistema que ara pretenen deslegitimar. Però, en nom de quin poble parlen? Dels agricultors que perdrien la PAC, dels pensionistes que no podrien cobrar les pensions, de les empreses que haurien de tancar, dels aturats que no podrien cobrar les prestacions a l’atur? Parlen en nom dels que no estem en el pensament únic? Per què oculten les conseqüències veritables i reals de tot tipus que provocaria la consulta?

De balances, no només fiscals, no només de les d’un any i no només fetes des d’un costat, parlarem en pròxims articles. I de les comercials i de les balances entre Barcelona i Lleida, per exemple, entre rics i pobres. Però importen més que les conseqüències econòmiques, les legals, les democràtiques, les socials i els sentiments, les balances de tot tipus que no es poden decantar del costat dels que volen viure millor, ells i les seues famílies, i del costat dels que supediten els problemes dels ciutadans als seus deliris de grandesa.

No, no es pot parlar en nom d’un sol poble, perquè som molts, la majoria fins ara, els que volem seguir com sempre, junts. I perquè el dret a decidir s’ha convertit en realitat en el maquillatge d’un projecte que ens condueix directament a un règim totalitari i aquesta és precisament la pitjor de les conseqüències. La pèrdua de llibertat. Perquè aquí i ara al que discrepa se l’acusa de dividir o passa directament a les llistes de proscrits que el CAC envia als Tribunals, i aquests acusadors són precisament els que han dividit en tan sols dos anys la societat catalana en termes mai coneguts. I el poble català, la majoria, no ho vol, això.

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés PP Lleida, President de la Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient

El Govern de CiU, en contra dels regants

El govern central va aprovar la setmana passada en Consell de Ministres el nou Pla Hidrològic de l’Ebre, que precisament i després de superar el període d’informació pública havia estat aprovat pel Consell Nacional de l’Aigua per 72 vots a favor i 9 en contra, que és el catorzè Pla aprovat per aquest govern en tan sols 2 anys i que a falta únicament dels del Tajo, Segura i Xúquer permetrà complimentar la directiva comunitària abans del 2015.

Naturalment, el Govern de la Generalitat no podia malgastar una ocasió més per alimentar la permanent política de confrontació contra el Govern central, encara que no tingui fonament, encara que atempti contra els drets i legítims interessos dels regants, encara que el PH de l’Ebre hagi estat recolzat per 8 de les 9 comunitats afectades i encara que signifiqui una flagrant contradicció amb posicions anteriors.

El motiu adduït perquè el Govern català hagi sortit en bloc en contra del Pla i anunciï tot tipus de recursos, les sentències dels quals si no li convenen després no compleix, és l’insuficient cabal a la desembocadura de l’Ebre per garantir la supervivència del Delta.

En el Pla Hidrològic Nacional aprovat pel Govern d’Aznar, i que no es va poder aplicar perquè va ser immediatament derogat pel de Zapatero i substituït pel de les dessaladores, que per cert ha sigut un clamorós fracàs, figurava un cabal per al Delta de 3.000 hm3.

Aquest cabal per al Govern català era suficient llavors per assegurar el Delta. Ara que en el nou Pla s’ha incrementat el cabal 3.200 hm3 ja no ho és, perquè ara tot val per anar en contra del Govern central i per trencar amb Espanya encara que suposi l’alineació amb les tesis ecologistes més radicals que demanen ni més ni menys que 7.000 hm3 al final de l’Ebre, cosa que en un any sec deixaria sense aigua fins i tot els regants actuals de la conca de l’Ebre.

Sosté el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, en nom del Govern català –el d’Agricultura no diu res–, el profund desacord de la societat catalana amb el Pla. Ja sabem que qui no comparteix el pensament únic o gosa discrepar de les polítiques sobirano-independents és automàticament exclòs de la representativitat que alguns s’atorguen en exclusiva, de forma que la pregunta sorgeix inevitablement: els regants de Lleida que estan encantats amb el Pla, formen part o no de la societat catalana? Perquè el Pla Hidrològic no només assegura per llei els cabals ecològics que s’incrementen en un 10%, inclòs el del Delta, factibles tots en gran manera gràcies a l’existència de l’embassament de Mequinensa, és que es dirigeix a satisfer les demandes en regadius, a la construcció de noves infraestructures de regulació i modernització de regadius i a garantir també els cabals necessaris per al reg del Segarra-Garrigues i l’increment de dotacions per a altres regadius.

Excitar com a eina política la confrontació entre les polítiques mediambientals i el desenvolupament del regadiu és una greu irresponsabilitat, perquè totes dos són complementàries i necessàries. Per això, el Pla Hidrològic fixa cabals ambientals per a 40 transvasaments fluvials, estableix cabals ecològics mínims, el de la capital de Lleida quedarà millorat ostensiblement, contempla mesures orientades a la mitigació dels fenòmens meteorològics extrems i a la millora de l’estat de les masses d’aigua de la conca i cobreix les necessitats en abastaments i usos industrials.

Per això, l’oposició a un Pla que millorarà extraordinàriament l’estat de salut d’un riu tan profitós com l’Ebre, que travessa 13 comunitats, no pot entendre’s més que des de l’òptica política d’un govern sectari i miop que fa de la ruptura amb Espanya l’eix exclusiu de la seua política, i que en aquest cas manté en silenci a qui altres vegades és tan loquaç conseller Pelegrí, que ens agradaria que contestés a una pregunta: impedirà que els regants de Lleida aprofitin els 2.500 milions d’euros del Pla? O dit en llenguatge sobiranista: “robarà” el govern de CiU i ERC 2.500 milions d’euros als regants de Lleida?

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés PP Lleida, President Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient

La PAC 2014-2020. Mejor que la anterior

La semana pasada en el Pleno del Congreso de los Diputados y en nombre del Grupo Parlamentario Popular tuvo el honor de presentar una iniciativa sobre la divulgación de las características y beneficios para el sector agrario y para la sociedad de la Política Agraría Común  2010.2014. La negociación de la Reforma de la PAC ha sido todo un éxito del Partido Popular, en cuyo programa electoral figuraba como un objetivo prioritario mantener un sector agroalimentario competitivo y vertebrador, para lo que era indispensable la firme defensa de los intereses españoles en Bruselas.

Y un éxito indiscutible de este gobierno y del Ministro Arias Cañete, cuya capacidad y habilidad negociadora ha contribuido a que España disponga para el próximo periodo 2014-2020 de un apoyo presupuestario  europeo de 47.000 millones de euros, algo superior incluso al del periodo anterior. Nuestro país obtendrá 35.700 millones para el primer pilar de las rentas, financiado exclusivamente por la UE, 8.291 millones para el segundo pilar del Desarrollo Rural, cofinanciado por la UE, y casi 4.000 millones para las ayudas de mercado.

En un escenario de restricciones presupuestarias, cuando muchos se conformaban con un recorte del 15%, el primer objetivo que era garantizar los recursos  necesarios para nuestro sector agrario no ha sido nada fácil, pero es que además de la reducción presupuestaria el modelo de reforma que pretendía imponer la Comisión Europea, y que secundó el Gobierno socialista mientras España ocupó la Presidencia europea, hubiera supuesto que nuestro sector agrario hubiera perdido casi la mitad de las ayudas.

Afortunadamente, este gobierno le ha dado la vuelta a la tasa plana, una tasa igual por Ha., igual para todos los productores, lo que habría penalizado gravemente a la agricultura productiva, y se ha evitado que la superficie potencial con derecho a la percepción de las ayudas no se ampliara de los 22,5 a 38 millones de Has., lo que hubiera reducido la ayuda media por Ha. de los 229 euros actuales a 126 euros.

Otros aspectos destacables de una negociación que desde el principio el Ministro Arias Cañete ha consensuado con todas las CCAA, han sido la suavización de las exigencias medioambientales, la prórroga de la mayoría de los actuales sistemas de limitación de la producción, el mantenimiento de las ayudas acopladas para sectores en riesgo, las ayudas a los jóvenes agricultores, 2% del primer pilar, unos 700 millones de euros, y la clarificación de la figura  de los beneficiarios, en especial del agricultor en activo que permitirá la exclusión de más de 70.000 perceptores que cobraban indebidamente las ayudas.

En cuanto al Desarrollo Rural se ha conseguido un aumento del 3% respecto al periodo anterior a pesar del recorte comunitario. El Desarrollo Rural Autonómico cofinanciado por la UE y el Gobierno Central y las CCAA aumenta en 51 millones, y el Desarrollo Rural Estatal que se cofinancia sólo por la UE y el Gobierno Central permitirá que no se pierdan fondos por la falta de participación de las CCAA, como ocurre en Cataluña, y el impulso de determinadas políticas como regadíos, modernización de explotaciones o integración de cooperativas de carácter supraautonómico y se aplica en todo el territorio nacional.

Toca ahora explicar la complejidad de la nueva PAC para que nuestros agricultores y ganaderos aprovechen al máximo su aplicación y despejar confusiones interesadas. Así, el modelo de regionalización de las ayudas adoptado, es decir la división en 24 comarcas agrarias homogéneas que a su vez se subdividen en cuatro tipos de terrenos, secano, regadíos, cultivos permanentes y pastos, permite minimizar el trasvase de recursos respecto al periodo anterior entre territorios, sectores y beneficiarios.

Algunas opiniones desde Cataluña, que coinciden precisamente con las que apoyan el secesionismo con lo que nos quedaríamos directamente sin PAC, tratan de enturbiar el éxito, pero el caso es que nuestra Comunidad dispondrá de más recursos que en el periodo anterior. La incorporación de frutas y hortalizas con derecho a las ayudas a las que no tenían derecho en el periodo anterior hubiera ido en detrimento de superficies de otros cultivos, y el Desarrollo Rural Estatal tampoco detrae fondo alguno del Desarrollo Rural Autonómico que por otra parte decae porque la Generalitat no pone su parte. Por último, las ayudas acopladas permiten salvar la ganadería sin tierra o los frutos secos, entre otros.

Ningún otro sector de la economía española dispondrá de semejante nivel de ayudas comunitarias que nos permite mantener un saldo favorable en la Balanza de Pagos de más de 2000 millones de euros al año, cuando sin la PAC seríamos contribuyentes netos. La PAC supone además un 30% aproximadamente de la renta de los cerca de 900.000 agricultores que la perciben. Supone, pues, un eficaz complemento a una renta que del 2004 al 2008 cayó un 15% y que este año ya se está recuperando con un crecimiento del 7,7% hasta 24.337 millones de euros.

Esta mejora de rentas ayuda a fijar la población en el medio rural y por tanto a vertebrar el territorio y preservar el medio natural. Pero es que además refuerza el soporte de una industria agroalimentaria, la española, que con más de 38.000 millones de euros anuales se ha situado en la 8ª potencia mundial exportadora y que se ha convertido en uno de los pilares de la recuperación de nuestra economía.

José Ignacio Llorens Torres

Diputado al Congreso del Partido Popular por Lleida

Presidente de la Comisión de Agricultura, Alimentación y Medio

Ambiente en el Congreso de los Diputados

Un conseller que sembra alarmes

El conseller d’Agricultura, de natural afable i de tracte cordial, realitza amb freqüència, d’altra banda, declaracions confuses, no sé si perquè ell està confós o pretén confondre els altres. Altres vegades les seues declaracions són desconcertants, perquè després de sortir de la reunió de la sectorial entre el ministre d’Agricultura i els consellers autonòmics, on es va tractar el repartiment entre les comunitats, dels fons de la PAC que li corresponien a Espanya per al pròxim període, i declarar exultant que Catalunya havia aconseguit 34,5 milions d’euros més per al Pla de Desenvolupament Rural Autonòmic de Catalunya, afirmar dos dies després que Madrid retalla 140 milions d’euros per al camp català és si més no contradictori.

Com explicaré després, l’anunci de Pelegrí és fals i, una de dos, o no s’assabenta del que s’acorda a les reunions de Madrid o bé quan arriba a Catalunya li recorden, qui pot, que no pot apartar-se de la consigna oficial, ja se sap, que Espanya ens roba. Altres vegades les seues declaracions alarmen, com quan en plena Fira de Sant Josep de Mollerussa va anunciar que si el Govern de la Generalitat no complia el dèficit, el pervers Govern central deixaria els nostres pagesos sense els ajuts de la PAC. El temps ha passat, el Govern català ha continuat incomplint el dèficit i, com tots poden comprovar, els nostres pagesos han continuat cobrant la PAC perquè els seus fons tenen caràcter finalista.

I ni el Govern del PP ni un altre no podria desviar els fons de la PAC, que només deixarien de percebre els agricultors i ramaders catalans en una Catalunya independent que quedaria fora de la UE, i que és la que impulsa precisament el Govern de CiU, malgrat que ho continuen negant amb una obstinació que ratlla l’obscenitat. I és que ningú no pot negar que el procés de negociació de la reforma de la PAC per al període 2014-2020 ha culminat amb gran èxit per a Espanya, que molt pocs s’atreveixen a qüestionar i al qual no ha estat aliè la gran capacitat i habilitat negociadora del ministre Arias Cañete. Però calia llançar-li aigua al vi i és el que pretén el nostre perspicaç conseller a compte dels PDR. Ho té difícil, perquè diguem primer que en uns moments d’especial dificultat financera en què a més els 12 últims Estats membres entren per primera vegada en el repartiment dels fons de la PAC, mantenir els ajuts a les rendes dels agricultors per al primer pilar que suposen el 80% aproximadament del total de la PAC i millorar fins i tot els ajuts al segon pilar del Desenvolupament Rural fins a superar en total els 147.000 milions d’euros per al pròxim període, ha sigut una espècie de miracle.

I no només això: en aquest procés de negociació, que des del principi s’ha consensuat amb totes les comunitats, que s’ha mantingut puntualment informades, com sap Pelegrí, s’han superat greus inconvenients. Per exemple, la proposta de la Comissió de l’obligatorietat de la taxa plana perquè tots els pagaments a rendes fossin iguals per hectàrea i tinguessin un valor unitari i uniforme, i que va promoure precisament el govern de Zapatero quan Espanya va presidir la UE, hauria perjudicat greument l’agricultura productora. I també s’ha eliminat la pretensió europea d’ampliar la superfície amb dret als ajuts dels 22,5 milions d’ara a 38 milions d’hectàrees, la qual cosa hauria reduït a gairebé la meitat el valor mitjà per hectàrea actualment percebut. La suavització de les exigències ambientals, la pròrroga dels sistemes de limitació de protecció, molt important per al sector del vi i de l’oli, l’ampliació d’ajuts acoblats per a la ramaderia d’engreix, fruita seca o altres que decideixin les comunitats, o la millora de mesures en els casos de greu pertorbació del mercat, són alguns dels molts assoliments aconseguits a la nova PAC per a l’aplicació dels quals a Espanya s’han perseguit i aconseguit dos objectius prioritaris.

Preservar la diversitat del nostre model productiu i limitar a un màxim d’un 10% les diferències per territoris, sectors i beneficis entre el que venien rebent i el que percebran amb les reforma de la PAC. És així com es mantenen i milloren fins i tot els ajuts de la PAC per a Catalunya per al període 2014-2020.

En la possibilitat aconseguida de compaginar els PDR autonòmics amb el PDR estatal és on ha trobat l’oportunitat el conseller Pelegrí de suscitar la inquietud del personal i continuar sembrant alarmes infundades. Aclarim la qüestió. Per al pròxim període 2014-2020, Espanya disposarà de 8.053 milions d’euros per als PDR autonòmics, davant dels 8.002 que va rebre en el període anterior, és a dir, 51 milions d’euros més, dels quals Catalunya s’emporta 34,5 milions més, com el mateix Pelegrí va reconèixer. El Pla de Desenvolupament Estatal disposarà de 243 milions d’euros a més de la UE i serà cofinançat per la UE i el Govern central exclusivament, a diferència dels PDR autonòmics, en el cofinançament dels quals participen també les comunitats. Existeix una altra diferència entre els PDR estatals i autonòmics. En els primers el Govern central es reserva la capacitat de decidir la prioritat de determinades polítiques però el seu àmbit d’aplicació és el de tot el territori nacional, és a dir, el de les comunitats també. Aquestes polítiques poden ser el foment de regadius d’interès general, els plans d’innovació o noves tecnologies, o fixar els incentius per a la fusió o integració de Cooperatives Supraautonòmiques. En aquest últim cas i per voluntat expressa del Govern de la Generalitat, els agricultors i ramaders catalans es veuran privats d’accedir a aquests estímuls perquè ja se sap que als nostres separatistes tot el que fa olor d’unió, de suma o de vertebració de l’Estat els produeix urticària, encara que sigui a costa que les cooperatives lleidatanes no puguin integrar-se per exemple amb les veïnes d’Aragó. I, a aquesta informació, la nostra gent hi té dret. És el dret a saber la veritat.

José Ignacio Llorens Torres

Diputat Congrés PP per Lleida, President Comissió Agricultura

Indicis encoratjadors

L’actualitat ve marcada per dos qüestions que susciten una gran preocupació en la majoria dels ciutadans, la integritat territorial de l’Estat, o sigui la unitat d’Espanya, i la situació econòmica. En totes dos qüestions, s’aprecien símptomes que indueixen a un cert optimisme. Començant per la segona, es pot afirmar, ja que Espanya ha sortit de la recessió perquè en el tercer trimestre de l’any s’ha registrat un creixement del PIB d’entre una i dos dècimes.

La balança de pagaments ha girat perquè els inversors estrangers van injectar al nostre país més de 36.000 milions d’euros en els vuit primers mesos de l’any, davant dels 254.000 que van traure el mateix període de l’any anterior quan s’escampava el pànic davant de l’amenaça del rescat, les exportacions creixen el 6,6% i les importacions cauen al 3,2%; com a conseqüència s’està corregint el dèficit comercial, el dèficit públic s’ha reduït en més de dos punts i, el que és més important, per primera vegada des que va esclatar la crisi el 2007, la taxa internacional d’atur ha invertit la seua tendència i l’atur ha baixat.

Per això s’està produint un canvi d’actitud per part de les agències de ràting i dels inversors sobre les perspectives econòmiques d’Espanya, com a reflex de la reducció a menys de la meitat en un any de la prima de risc. I tot això és la conseqüència de la resposta d’un govern que ha aconseguit posar ordre en els comptes públics, ha reduït el dèficit, ha reformat el mercat laboral i ha millorat la competitivitat de la nostra economia, ha sanejat el mapa bancari, ha subjectat la inflació i és avui l’única garantia d’estabilitat política i de cohesió d’Espanya davant de les tensions rupturistes que, sens dubte, dificulten la recuperació econòmica.

Respecte a Catalunya, ha sorgit un corrent d’opinió que s’autodenomina com la veu dels moderats, que ràpidament està guanyant adeptes. És una bona notícia per als que estem convençuts des de sempre que un xoc de trens entre la Generalitat i el Govern Central no només és evitable, sinó que, a més, seria dolent per a tothom, per a Catalunya i per al conjunt d’Espanya.

Tanmateix, convé aclarir que moderació és el contrari de trencar el que sempre ha estat unit. És respectar el marc legal que ens hem donat, és permetre l’expressió de la discrepància en igualtat de condicions, és en definitiva no ocultar ni manipular la informació sobre les conseqüències reals d’una eventual ruptura.

Es pot ser molt moderat en les formes, i així les cadenes i les manifestacions promogudes des de la Generalitat ho han sigut, però molt poc moderat en els objectius finals perquè el fons de les consultes no és cap altre que separar Catalunya d’Espanya.

De fet, les mobilitzacions populars alimentades des de la Generalitat ja lideren el procés de ruptura de forma autònoma i són incontrolables, i d’aquí la conveniència d’impulsar tot allò que contribueixi a relaxar un clima d’hostilitat que amenaça de desbordar els plantejaments dels seus promotors.

El ministre Montoro hi ha contribuït aquesta setmana, a l’aclarir al Congrés que el Govern Central facilitarà que la Generalitat de Catalunya afronti tots els seus pagaments. És a dir, que percebrà íntegrament els 9.398 milions d’euros de liquiditat que ha sol·licitat al FLA, del qual no es trauran els 1.700 milions d’euros que necessita amés la Generalitat per pagar els proveïdors amb factures pendents.

Esperem que alguns dels ajuntaments governats pel Partit Popular, concretament els de Benavent i Almatret, percebin de la Generalitat, encara que siguin del PP, els diners que aquest al seu torn rebrà d’Hisenda, de manera que al final cap proveïdor o ajuntament català no es quedi sense cobrar el que se’ls deu.

Un altre factor que sens dubte desperta sensibilitats moderades és conèixer la veritat dels comptes a Catalunya.

És cert que l’Estat ha reduït la seua inversió els dos últims anys aquí com a la resta d’Espanya, un 32%, menys per cert que la Generalitat, que ha rebaixat un 39%, però no és menys cert que Catalunya ha sigut juntament amb Andalusia una comunitat privilegiada amb 28.400 milions d’euros d’inversió en 10 anys.

Quan, a més, Catalunya ha sigut amb 25.797milions d’euros la que més fons de liquiditat ha rebut a través de diferents mecanismes extraordinaris de finançament, no es pot afirmar seriosament que Espanya ens roba.

No obstant, sens dubte els sondejos i les últimes enquestes publicades contribueixen a moderar les eufòries separatistes, perquè malgrat els ingents esforços propagandístics el vot separatista, o sigui la suma de CiU i ERC, retrocedeix, encara que invertint les seues posicions, i la minva seria encara major si Unió es presentés separadament perquè li restaria un 25% de vots a Convergència. I és que ningú no pot creure que en tan poc temps les coses hagin canviat tant a Catalunya, que en totes les eleccions generals s’ha pronunciat clarament en favor d’opcions no independentistes.

De tota manera, un gran nombre de catalans, entorn del 30%, estan indecisos o no s’atreveixen a expressar la seua opinió.

Perquè la gent es pregunta qui pagarà les seues pensions quan Catalunya ja té un dèficit de 6.038 milions d’euros, quina moneda tindria el nou Estat i qui pagaria el deute de la Generalitat, té por de perdre la seua feina i de la fuga massiva d’empreses, i no confia en un Govern que vol trencar sí o sí “pacíficament” i manipula informació, ni en un projecte que ens exclou de la Unió Europea perquè així ho estableixen els Tractats i ho reiteren tots els dirigents europeus, i deixaria els nostres pagesos sense la PAC a Catalunya sense els ajuts europeus i als bancs catalans fora de la unió bancària que s’instaurarà a la UE.

Negar l’evidència com s’obstina aquest Govern no fa més que augmentar la desconfiança en una quimera impossible que cau per la seua pròpia base, perquè canviar la independència espanyola per la dependència europea, que és a més impossible fora d’Espanya, col·locaria Catalunya en una situació més desprotegida o de major dependència respecte a Europa, ja no valdria l’“Europa ens roba” i els dictats comunitaris serien de tan obligat compliment com ara, però amb menys protecció.

I és que al final la gent acaba per adonar-se que alguns anteposen els interessos polítics personals als interessos generals, cosa que evidentment tampoc no és un exemple de moderació.

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida