I ara, què?

Ni majoria excepcional, ni majoria absoluta, ni tan sols la que hi havia. És a dir, el suport per iniciar un procés de ruptura amb Espanya, que aquest era l’únic motiu de l’avançament electoral, ha obtingut un fracàs excepcional i, a partir d’ara, Catalunya, que vol seguir a Espanya i a Europa, està més dividida i més ingovernable que abans d’aquestes innecessàries eleccions.

Quan per terra, mar i aire s’han utilitzat tots els mitjans disponibles, des d’una manifestació organitzada i subvencionada per CiU, tren i autocars inclosos, es manipulen sense pudor tots els mitjans de comunicació públics i privats, es polititzen fins als èxits del Barça, s’intenta penetrar fins a les més íntimes escletxes de la societat i es promet la lluna faltant obscenament a la veritat, la magnitud del fracàs es fa inocultable.

I és que tot ha sigut una gran trampa. L’organització i utilització de la manifestació ho ha sigut, l’insòlit avançament electoral per tapar una mala gestió del Govern i eludir les pròpies responsabilitats per traslladar als altres els efectes d’unes mesures impopulars però necessàries per superar la crisi.Totes aquestes argúcies han estat descober tes pels ciutadans, que no han acompanyat Artur Mas a un viatge impossible. I és que en reiterades ocasions ja s’ha assenyalat que si CiU fa dos anys s’hagués presentat amb el missatge actual no hauria obtingut el suport electoral que va aconseguir llavors.

I el resultat de l’aventura no ha sigut només el contrari per a l’objectiu dels seus promotors, és que la governabilitat de Catalunya serà molt més complicada. CiU es queda amb 12 escons menys, dels quals 11 se’n van a ERC, i els 4 de SI reapareixen, amb un menys, en els tres de CUP. El PSC-PSOE segueix en caigu da lliure i IC recull part de les seues pèrdues, Ciutadans emergeix amb força i al Partit Popular no se’l castiga per unes retallades que la gent entén obligades per superar la crisi, i Alícia Sánchez-Camacho obté els millors resultats de la seua història.

Altrament, CiU obté els pitjors resultats d’unes autonòmiques i ERC no iguala els seus millors resultats, 23 diputats l’any 93, que van permetre elTripartit d’infaust record i que continua castigant el PSC-PSOE. Total, Artur Mas, que amb 62 diputats disposava de la majoria suficient per governar còmodament, ha dilapidat aquest capital amb una fuga de vots cap a una opció radical, ERC, que contamina electoralment tots els que hi pacten. Per què? Perquè més enllà de quimeres impossibles, la prioritat dels ciutadans és superar la crisi per solucionar els seus problemes, cosa que no és a l’agenda dels republicans.

L’horitzó és el següent per al nou Govern de Catalunya, que, indiscutiblement, passarà per CiU. Pot elegir entre continuar amb les polítiques identitàries, aquest full de ruta impossible per separar Catalunya d’Espanya, de la Unió Europea, de la PAC i de la realitat econòmica, que és al que l’obligaran els republicans, que no tenen cap altre objectiu, o pot optar per superar la crisi adoptant les mesures que Brussel·les exigeix a Espanya i, per tant, a Catalunya.

O sigui, sortir d’Espanya o sortir de la crisi. El primer és impossible. Almenys, per la via legal. Per la via il·legal, encara menys. En tots dos casos, de tota manera, no es pot seguir ocultant als ciutadans les funestes conseqüències d’una ruptura amb Espanya. ERC ho demana des de temps immemorial amb el sostre electoral que tampoc ara no ha superat; CiU, que per primera vegada s’ha tret la careta, ja ha vist les conseqüències d’una cosa que no era tan imprevisible, perquè l’Estatut ja va tindre un pobre suport i les consultes clandestines que es produeixen des de fa dos anys obtenen paupèrrims resultats.

Superar la crisi és molt difícil, però és possible. Es tracta, en definitiva, de continuar generant frustracions o atendre els problemes reals i urgents dels ciutadans, cosa que requereix sacrificis i mesures impopulars, però que són les que ens exigeixen des de la Unió Europea, a la qual tothom, aquí sí tothom, vol seguir.A Lleida, el Partit Popular ha complert les seues expectatives, consolida els dos escons, de Dolo López i Marisa Xandri, guanya un 20% de vots i a la capital aconsegueix la segona posició, superant el PSC-PSOE, la caiguda del qual no ha pogut aturar Àngel Ros malgrat els seus agosarats esforços, perquè està en el discurs socialista equivocat. Com s’ha equivocat tambéArtur Mas, que governava amb una còmoda majoria a la qual no li faltaven els responsables suports del PP. El líder convergent i els seus nois es van equivocar quan van anar al notari i ho han tornat a fer ara.Veurem si el senyor Mas entén d’una vegada que Catalunya no és un només poble, sinó una societat plural i complexa que no es pot enganyar amb quimeres impossibles.

Perquè l’aventura de Mas conduïa a l’exclusió de Catalunya d’Espanya i de la UE, a l’empobriment de Catalunya i a generar, com per desgràcia està passant, actituds antiespanyoles que provoquen actituds anticatalanes, tan reprovables i irresponsables unes com les altres, perquè acaben perjudicant Catalunya i el conjunt d’Espanya. Per aquest motiu, per acabar, la pregunta inevitable és: per això feia falta l’avançament electoral? I ara, què?

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés del PP per Lleida

i President d’Agricultura al Congrés

Cataluña es España

“Los catalanes no nos hemos vuelto locos”, así se expresaba Artur Más en un acto público celebrado en Madrid, al día siguiente de la manifestación. El orador, sin duda, se había visto obligado a una aclaración necesaria aunque no suficiente, a la vista de sus continuos cambios de rumbo y opinión, desbordados por unos acontecimientos que el mismo ha provocado. No consiguió, sin embargo, tranquilizar a un auditorio atónito, que a continuación tenía que escuchar que el pacto fiscal no serviría para seguir en España. Esto es que Cataluña antes de marchar, quería cobrar.

Estamos ante un President embargado por la emoción, entregado a la mística y las utopías y que ha perdido el sentido de la realidad. Pero dejemos las emociones para los estadios deportivos y tratemos de conducir el debate por la senda de la racionalidad, porque la política tiene que servir para solucionar los problemas de la gente. Reflexionemos, pues. Ante todo, en el espacio en que se celebró la manifestación, alentada, convocada y subvencionada por el Govern de la Generalitat, no cabe ni la mitad de los que se dice que fueron y además no querían todos lo mismo. Los que pedían el pacto fiscal fueron arrollados por los que exigían la independencia, y hasta el lema originario de la manifestación, “Catalunya nuevo Estado de Europa”, constituye en sí mismo un gran engaño y una quimera imposible.

Porque si Cataluña sale de España, en un proceso contrario a la cesión de soberanía que necesita Europa que exige políticas comunes para superar la crisis, automáticamente quedaría excluida de la UE y para reincorporarse debería contar con la aprobación unánime de los 27 Estados Miembros, lo que no sería probable y no solo por la oposición de España. Así lo reconoce hasta el propio Jordi Pujol, que por si acaso ha descubierto al cabo de 40 años que prefiere una Cataluña como Montenegro o Islandia que seguir en la UE dentro de España.

Pero en fin, tampoco todos los manifestantes eran europeistas, porque algunas banderas europeas fueron quemadas el pasado día 11 de septiembre. Queda otra cuestión importante para que Cataluña se pudiera separar de España. Habría que modificar el cauce legal actual, porque venimos no sólo de 500 años de historia en común que hacen de España una de las naciones más antiguas del Viejo Continente. Venimos de la Constitución del 78, respaldada por el 90,3% de los catalanes, que consagra el actual Estado de las Autonomías y que es la que confiere la legitimidad al actual Gobierno de la Generalitat y al Parlamento de Cataluña.

En democracia, el cumplimiento de las leyes es obligado y lo contrario es violencia, que no conviene a nadie. El respeto al ordenamiento jurídico vigente requiere por tanto que en un proceso electoral, todas las opciones políticas incluyeran en sus programas electorales, su posición sobre la independencia de Cataluña. Tras las elecciones catalanas, ente un presunto pronunciamiento separatista de la cámara catalana, el Parlamento español, Congreso y Senado, a través de mayorías cualificadas, por dos tercios, debería dinamitar la Constitución, presentar la segregación, y someterla después a referéndum de todos los españoles, disolver las Cortes y convocar nuevas elecciones.

Este es el procedimiento amistoso, no cabe otro con la Ley y la Constitución en la mano. Hasta ahora las consultas independentistas clandestinas han obtenido paupérrimos soportes electorales. Desde la restauración de la democracia, el voto en Cataluña a los partidos estatales y constitucionalistas, PP y PSOE, en todas las elecciones generales -en las autonómicas vota mucha menos gente y de otra manera- ha sido muy superior al voto manifiestamente independentista a ERC, que no llegó al 15%.

¿Qué ha ocurrido para que las diferencias, según dicen ahora los manipulados sondeos de la Generlitat se vayan reduciendo, aunque nadie pueda creer que de la noche a la mañana, la mayoría de los catalanes quieran la independencia? El caldo de cultivo para llegar a la situación actual ha sido la deslealtad del PSOE, que a través de su franquicia catalana, el PSC, no dudó para alcanzar el poder en pactar con un partido separatista, lo que ha dejado al electorado socialista sin unas referencias, debilitadas ya por la imposible reforma estatutaria ofrecida por ZP, que sólo respaldó el 30% de los catalanes.

La permanente política de confrontación con el Gobierno Central, auspiciada por el Gobierno de la Generalitat con abrumador apoyo mediático, han servido para excitar los ánimos contra el enemigo exterior común que necesita todo nacionalismo, que es Madrid, donde por cierto no he visto nunca quemar una senyera. La crisis ha sido determinante para la causa separatista, porque no deja de ser estridente que al único gobierno occidental que no castigan los sondeos por sus recortes es al de aquí, que utiliza el déficit fiscal de Cataluña como un arma de indudable eficacia para sus propósitos.

Pero no se dice que frente a los 16.000 millones de euros de déficit de Cataluña, que Madrid y Baleares por ejemplo aportan más al conjunto, que la diferencia entre lo que vendemos y compramos al resto de España supera los 20.000 millones de euros, que si no perteneciéramos a España no hubiéramos tenido ni Juegos Olímpicos, ni AVE ni tantas otras cosas, que los que pagan son las personas y no los territorios, y por último que este tipo de comparaciones acarrearían perniciosas consecuencias, si comparamos Alemania con España, o Cataluña con Lleida.

La ruptura traería graves consecuencias para España pero también para Cataluña. Algunas conocidas. La división sería inevitable, aquí con el resto de España también. Nos quedaríamos fuera de la UE y del euro, con una deuda de 43.000 millones, que no podríamos pagar sin la ayuda de España o Europa. Otras preguntas no se pueden responder desde la improvisación o la ocurrencia. En la OTAN no se puede entrar sin ejército. ¿Quién nos defendería si las tiernas miradas de la “primavera árabe” se posaran en nuestras costas? Cataluña sin duda quedaría aislada, dividida y empobrecida, y perderíamos todos, los catalanes y el resto de españoles.

¿Porqué, pues, lo que para casi todos hasta hace muy poco era imposible es hoy inevitable? Cataluña, sin duda, encontrará el momento para mejorar la financiación como se ha hecho otras veces, pero dentro del régimen común y sin rupturas. No es la hora de viajes de llenos de experiencias y aventuras que nos lleven a lo desconocido, a una ITACA que nunca llega. No llegó en 1932, ni en el 34, ni en el 36. Los movimientos nacionalistas acabaron siendo arrollados por los anarquistas. Es el momento como dice el Rey de España, Juan Carlos I, máxima autoridad del Estado Español, de defender la Constitución, como lo hizo el 23-F, y la unidad de España como lo hace ahora, para superar juntos la crisis. Y para terminar yo quisiera como tantos expresar mi sentimiento personal. Me quiero morir como he nacido y como he vivido. Como un catalán de LLeida, español.

José Ignacio Llorens Torres

Diputado al Congreso del Partido Popular por LLeida

Presidente de la Comisión de Agricultura, Alimentación y Medio

Ambiente en el Congreso de los Diputados

Mesures doloroses però necessàries

Només des del més pur sectarisme polític es pot imputar a aquest govern les doloroses retallades a les quals obliga l’herència del govern Zapatero. L’atur i el deute rebuts, que han arribat a xifres majúscules i rècords històrics, un 24% d’atur i un deute que supera el 90% del PIB, ens han situat en una crítica situació i el govern de Rajoy ha fet sant i senya des del primer moment del respecte a la veritat.

Es podia, com va fer Zapatero, ocultar-la inútilment, com al final s’ha vist. Enganyant els ciutadans a dins i els mercats a fora, al final no s’aconsegueix ni una cosa ni l’altra. S’ha negat la crisi durant cinc anys i s’ha fet el contrari del que requeria la situació. Any rere any, els PGE es tancaven amb el doble de despesa del que s’ingressava; l’últim, amb 90.000 milions d’euros d’excés. El dèficit final no era del 6% com s’assegurava, sinó un 50% més alt, el 8,9%.Així és com s’han acumulat en quatre anys excessos de més de 320.000 milions d’euros.

Només que Zapatero hagués avançat les eleccions, quan a l’acabar la presidència espanyola de la UE va ser desautoritzat per Brussel•les i es va imposar la retallada dels sous als funcionaris i a les pensions, ens hauríem pogut estalviar l’últim ajust d’aquest govern de 65.000 milions d’euros, que, unit al dels 15.000 milions del mes de desembre, ha provocat, entre altres mesures, la pujada de l’IVA i els impostos i la supressió de la paga extra. Als amnèsics ara de la memòria històrica caldria recordar-los els efectes dels 6.000 milions d’euros per incentivar les adhesions electorals, o els 18.000 milions d’euros per canviar voreres, amb els quals es pretenia tapar el forat de l’atur.

Reconèixer i dir la veritat, encara que hi hagi qui diu que ens perjudica davant dels mercats, és obligació ineludible per recuperar una malparada confiança, sense la qual no podem accedir al crèdit que necessita el sistema financer “més solvent del món mundial”. Se’n recorden? Mentre la nostra economia era a la Champions, els nostres bancs i caixes estaven en les preferents, davant de la passivitat del Banc d’Espanya, que mirava cap a l’altra banda. La realitat és que estàvem enganyant i insultant Europa i nosaltres mateixos, i per això, perquè la situació era insostenible, els ciutadans van aplicar el correctiu més gran al PSOE i van atorgar al Partit Popular el suport més gran de la història contemporània. I d’aquesta manera, des del diagnòstic precís de la situació, aquest govern presidit per un Mariano Rajoy veraç, que diu la veritat dins i fora, independent i sense prejudicis per reconèixer que l’actual situació l’obliga a ajornar un programa electoral, és com es presta a atendre la primera de les necessitats.

La reducció del dèficit. Tothom pot entendre que quan es gasta molt més del que s’ingressa, arriba un punt en què la major part dels ingressos han de destinar-se al pagament del deute i els interessos, i si no és així, no et deixen els diners per continuar. Les retallades per reduir el dèficit són doloroses, indignen els ciutadans, però són inevitables per a la recuperació. La llei d’estabilitat pressupostària pactada durant les acaballes de Zapatero entre Partit Popular i PSOE, les retallades empreses per l’actual govern, el sostre de despesa dels PGE en 126.000 milions d’euros aprovat abans-d’ahir al Congrés i l’estalvi en el dèficit pressupostari de l’Administració central en 17.800 milions d’euros van en la direcció correcta per recuperar la confiança d’Europa.

Per alguna cosa Brussel·les ens deixa fins a 100.000 milions d’euros i ens ajorna la reducció del dèficit a canvi de complir, com és natural, determinades condicions. Però no només pressupostàries. La reforma laboral i l’impuls del contracte a temps parcial i indemnitzacions de 20 dies per evitar els acomiadaments, la reforma financera i la sanitària, la injecció de liquiditat de 35.000 milions d’euros perquè les administracions paguin les factures pendents als autònoms, la imminent llei per a emprenedors, l’esbossada reforma de l’Administració i la llei de comunicació audiovisual, que faculta la privatització de les televisions públiques autonòmiques i prohibeix que les despeses superin els ingressos, contribuiran que es recuperi la credibilitat a Espanya.

Però els ajustos i les ajudes també han d’arribar a les comunitats autònomes i, de la mateixa manera que Espanya ha de demanar ajudes a la UE i complir determinades condicions, el criteri és traslladable a les autonomies, que són a la UE precisament per formar part d’Espanya. Els 18.000 milions d’euros habilitats pel Govern central per ajudar, rescatar o com se li vulgui dir les autonomies s’han revelat com a essencials i molt oportuns. València, Murcia i Catalunya, que al dèficit provocat per Zapatero s’hi ha sumat el del Tripartit, ja han recorregut a aquest fons, i Espanya haurà de prestar aquesta ajuda amb la mateixa lleialtat, no sempre corresposta, exigible després a les comunitats, en forma de retallades en despeses supèrflues com ambaixades, canals de televisió, etc.

No és el moment de salvi’s que pugui, sinó de la suma i la unió, que potencia Espanya com una gran nació, que s’enriqueix amb la diversitat de les seves comunitats autònomes. Pocs dies han hagut de transcórrer per posar en evidència el greu error que suposava aquest front autonòmic contra el Govern central que propugnava el president de la Generalitat, Artur Mas. Vivim moments d’angoixa, molta gent ho està passant molt malament, però junts podem superar la crisi. I ho farem.

No voldria acabar sense dedicar un record a Gregorio Peces-Barba, el meu primer president al Congrés i de qui sempre vaig rebre un tracte equànime i excel·lent. Va ser un gran president, que va treballar amb decisió per la reconciliació dels espanyols.

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés del PP per Lleida i President d’Agricultura al Congrés

Europa confia en Rajoy

Els diversos conferenciants, des de diferents angles polítics, expressaven la seva confiança a superar la crisi. Bàsicament, per les següents raons. Aquest govern no amaga la veritat i disposa de la majoria suficient i de la voluntat política per reduir la despesa i el dèficit, i emprendre reformes tan necessàries com la reforma laboral, el sanejament del sector financer i el pla d’ajuts als emprenedors. No es pot negar que en tan sols cinc mesos el Govern de Rajoy ha fet les reformes necessàries, tot i que encara no siguin suficients, per recuperar l’activitat econòmica i l’ocupació.

I l’endemà del final de les jornades, va arribar el que alguns encara interessadament s’entossudeixen a denominar intervenció, d’altres rescat, i que finalment no ha sigut cap altra cosa, com ha aclarit el president del Govern, Mariano Rajoy, que l’obertura d’una línia de crèdits que concedeix la UE a una part del sistema financer espanyol fins a un límit de 100.000 milions d’euros, de moment 66.000 milions, a un tipus d’interès molt més baix que el de mercat.

Els ajuts concedits per la UE arribaran primer al FROB, que els distribuirà posteriorment entre les entitats financeres que ho sol·licitin. Aquesta intermediació permetrà, primer, que el Govern, a través del FROB, i no la UE, pugui vigilar el compliment del pla de sanejament i retallada de despeses que s’exigirà a les entitats sol·licitants i, sobretot, que els crèdits concedits no només es dediquin a la recapitalització de bancs en dificultats en condicions més avantatjoses que les actuals, sinó que els crèdits arribin finalment a les pimes, els autònoms i a les famílies, perquè es pugui recuperar l’activitat econòmica i crear ocupació.

La diferència entre aquest pla d’ajudes per a una part del nostre sistema bancari i la intervenció no és merament semàntica. És abismal. Una intervenció, com les que han registrat Grècia, Portugal o Irlanda, suposa la pèrdua total de la sobirania econòmica i política d’un país. Els governs no poden confeccionar els seus pressupostos i passen a ser substituïts per la troica comunitària, els homes de negre, sense rostre, que són nomenats per la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu, i que agafen les regnes dels països intervinguts, que es veuen sotmesos a brutals retallades salarials, acomiadaments massius de funcionaris i treballadors, taxes hospitalàries caríssimes, supressió de pagues extra, etc.

Naturalment que els bancs hauran de tornar els diners que els prestin i el FROB, és a dir, el Govern, cobrarà un interès superior al concedit per Brussel·les; no en va, és l’avalador final de l’operació, que li servirà per reduir el dèficit. Lògicament, els bancs hauran de complir una sèrie de requisits i les recomanacions que arribin de Brussel·les al Govern espanyol seran cada vegada més exigents. Però de la mateixa forma que quan una família o un petit negoci gasta més del que té i per continuar la seva activitat necessita un préstec, cada vegada més car i més difícil perquè no compleix les condicions d’austeritat que li exigeix el que deixa els diners, fins al punt que no li’n deixa més encara que sigui a un cost molt car, que arribi finalment l’ajuda econòmica en condicions avantatjoses només pot ser qüestionat des de la miopia política.

En aquests moments, pocs poden dubtar que si hagués continuat Zapatero o el PSOE hagués guanyat les recents eleccions generals, Espanya seria avui un país intervingut. Qui havia negat i ocultat la crisi, qui gastava 90.000 milions d’euros a l’any més del que ingressava, qui assegurava que estàvem a la Champions, en el camí de la plena ocupació, o teníem el sistema financer més solvent del món, en definitiva, qui titllava de fracassada Merkel i no aixecava el cul davant de la bandera americana, que no li ha perdonat ni Obama, havia perdut tota la credibilitat i totes les simpaties dels que ens poden ajudar.

És evident que la forma sincera, seriosa, rigorosa i solvent de dirigir la política i l’economia que té Mariano Rajoy suscita una confiança en Europa que ha evitat la intervenció. Aquesta confiança a la qual d’una o una altra manera al·ludien els assistents a les Trobades. Des de l’alcalde de la Seu, que recordava el valor de la paraula i el compromís que li havia inculcat el seu avi, o el conseller Mas-Colell, que en una intervenció no exempta d’ironia i enginy confiava en el nostre país primer perquè les nostres empreses, creades durant el boom immobiliari, inverteixen en l’exterior al voltant del 40% del PIB del nostre país, i també perquè Espanya, al ser pitjor que els altres, té la possibilitat i l’avantatge que pot demanar ajudes, com així ha sigut.

El president de les jornades, Ramón Roca, en una intervenció documentada, reclamava unes regles de joc, un marc, que permetés que els emprenedors poguessin tirar al país endavant. El secretari d’Estat Miguel Ferre anunciava que els 35.000 milions d’euros ja estaven arribant a les administracions perquè paguessin les factures pendents als proveïdors. Per aquest motiu, al final, l’expressió més generalitzada d’aquestes jornades era “ens en sortirem”, que té una gran expressivitat i contundència. Suposa ànim, compromís i confiança. La que està suscitant el president Rajoy a Europa i també a Espanya.

José Ignacio Llorens Torres

Diputat del PP per Lleida i President de la Comissió d’Agricultura al Congrés

Pitada lamentable

Estuve en la final de la Copa del Rey el viernes con mis dos sobrinos, que son del Barça y a los que invite a ver el partido. Yo no soy del Barcelona, soy del Atletic de Bilbao desde que nací, desde que tengo uso de razón, y lo seguiré siendo a pesar del lamentable comportamiento de una parte de su hinchada. Me siento tan catalán como español y soy del Partido Popular desde que estoy en política. Lo anticipo para deshacer algunos tópicos.

Quiero decir que no necesito credenciales democráticas de los nacionalismos, que viven de la agitación y la confrontación permanente, para definirme como soy y siento y para expresar mis opiniones con más educación y respeto, por cierto, que las que se vienen escuchando de quienes no aceptan más opiniones que las suyas. Si hablamos de fútbol, es indiscutible que el Barça jugó un partido espléndido y fue un justo vencedor. El Atletic de Bilbao, que ha llegado al final de una brillante temporada exhausto y justo de fuerza, no tuvo opciones ante un equipo que hoy despliega el mejor fútbol del mundo.

Podríamos decir que el árbitro, ya con el 3-0, se tragó un penalti sobre Llorente como una catedral, pero difícilmente hubiera cambiado la suerte del partido porque el Barça se mostraba muy superior. Sin embargo este joven e ilusionante Atletic, que sigue desde que se fundó una admirable política deportiva, tendrá más oportunidades. Pero, por desgracia, algunos de los que aseguran que no hay que politizar el deporte y el fútbol, nos obligan precisamente a replicar a todo una serie de provocaciones, descalificaciones y agresiones que no son precisamente deportivas.

La coartada de la libertad de expresión se exhibe sin pudor para que los demás, los que pensamos distinto, no utilicemos la nuestra. Es sencillamente lo que hizo la Presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, objeto de toda clase de exabruptos injurias e improperios, para salir al paso de la convocatoria pública de las Plataformas que a propósito de la final se convocaron para silbar el himno, a la bandera nacional y al Jefe del Estado, y que contó con el apoyo desde el Congreso de los Diputados de CIU, ERC, IU, PNV, y hasta de ¡AMAIUR!

Esta convocatoria pública contra los símbolos nacionales, previa a las declaraciones de Esperanza Aguirre, se considera simplemente un ejercicio de la libertad de expresión, y naturalmente sin derecho a réplica. Cuando se produce, resulta…. una provocación, o sea el mundo al revés. En Valencia hace tres años, con motivo de la final de la Copa del Rey entre los mismos equipos, Barça y Atletic de Bilbao, a la que también asistí, por cierto con poca suerte también, se repitió la misma función. Todavía entonces el enemigo exterior que siempre necesita el nacionalismo no había provocado. Es decir, Doña Esperanza Aguirre no había hecho declaraciones.

La causa de la pitada entonces, se dijo, aunque ya estaba orquestada previamente, fueron los decibelios con los que el himno trataba de apagar los ecos de los silbidos. Otra vez se invierten los efectos sobre la causa. Como en los primeros ensayos nacionalistas, cuando en el ya lejano 1992 los jóvenes cachorros nacionalistas que hoy son los que mandan en CIU, exhibían sus pancartas Catalonia is not Spain, con las que pretendían empañar y politizar los éxitos deportivos de nuestros atletas y selecciones, durante los Juegos Olímpicos celebrados en Barcelona.

Anécdotas irrelevantes, se decía entonces como ahora, pero estábamos ante los preludios de lo que seguramente no podríamos encontrar en ningún otro país en el mundo, donde la final de una Copa Nacional se convierta en acto de ultraje contra los símbolos nacionales, himno, bandera y Jefe del Estado, de obligado respeto por todos como se encargó de recordar la Presidenta de la Comunidad de Madrid, según establece la Constitución, de la que algunos sólo se acuerdan a la hora de reclamar dineros.

Tampoco ha sido, como se asegura, ejemplar el comportamiento de dos aficiones, entre las que se encuentran, estoy seguro, muchos que no estamos de acuerdo con las pancartas de apoyo a los terroristas, con las banderas separatistas, y en definitiva con la politización del deporte, que en vez de unir, se utiliza para dividir. Ejemplar el comportamiento de una afición con otra, sí, pero con los que no pensamos igual o con la mayoría de catalanes, vascos y resto de españoles, no, porque simplemente pedimos respeto tanto para los símbolos puestos de nuestras CCAA como para los del Estado.

Cuando el tópico se utiliza con tanta profusión y manipulación es difícil buscar puntos de encuentro. Lo intentaré. No hay nada más útil para comprender las situaciones que invertirlas. ¿Qué pensaríamos si al Presidente de la Generalitat o del País Vasco, si a la senyera o a la ikurriña, o si los Segadors fueran abroncados? ¿Nos parecería un simple ejercicio de libertad de expresión o una anécdota irrelevante? Por último, no es necesario pertenecer a un partido nacionalista o ser del Barça, ni competir en agravios contra los símbolos del Estado, para obtener certificados de catalanidad.

Mis certificados de catalanismo están en una amplia lista de servicios a Lleida gracias, eso sí, a que el Partido Popular me ha colocado en las listas electorales, me ha permitido trabajar por mi tierra y gracias también, a los leridanos que me han depositado su confianza. Esto es futbol dirán algunos. Desde luego, también nos lo ha recordado un ejemplar Guardiola, que ha dicho que no le gustaba que silbaran el himno y que le hubiera gustado que la Presidenta de la Comunidad de Madrid Esperanza Aguirre, impulsora por cierto de colegios bilingües en catalán en Madrid, hubiera podido ir a presenciar la Final de la Copa del Rey en Madrid. Pero eso para algunos hubiera sido por desgracia, una”provocación”.

José Ignacio Llorens Torres

Diputado del Partido Popular por Lleida

Presidente de la Comisión de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente en el Congreso de los Diputados

Aclariments sobre les autovies de Lleida

Els socialistes han sortit en tromba, criticant els PGE del 2012. és el més habitual quan no governen. I la diputada socialista per Lleida no podia ser una excepció. Es necessiten, no obstant, grans dosis de cinisme per traslladar al Partit Popular, que governa des de fa només quatre mesos, les responsabilitats dels errors i malbarataments dels gairebé vuit anys de govern socialista, que obliguen a fer severs ajustos.

Com s’ha dit fins a la sacietat, aquests pressupostos tenen una característica principal. L’austeritat, obligada per excessos com el del l’últim pressupost, que es va tancar amb 90.000 milions d’euros de diferència entre els diners gastats i els ingressats. I quan es gasta més del que s’ingressa, ve el dèficit, el deute i el pagament obligat del principal i els interessos, que arriben a l’astronòmica xifra de 29.000 milions d’euros i que es converteixen en una de les principals partides de la despesa de l’Estat.

A més, com que el dèficit heretat no ha sigut del 6 per cent, com assegurava el Govern de Zapatero, sinó del 8,5 per cent, per reduir-lo des d’aquesta xifra al 5,3 per cent exigit per Brussel•les, l’esforç ha de ser titànic, perquè cada punt de dèficit suposa 10.000 milions d’euros. Per això, si volem seguir en l’euro i no volem que ens intervinguin, aquests pressupostos han de servir per al sanejament de la nostra economia, sense el qual és impossible recuperar la inversió i l’activitat necessària per crear ocupació i garantir l’estat del benestar.

No obstant, des de l’òptica lleidatana, els PGE per al 2012 no estan tan malament, perquè la reducció respecte a l’anterior, l’últim pressupost socialista, és només del 7%. Va ser precisament en aquest pressupost, en el de l’any 2011, on es va reduir la dotació per a Lleida en més d’un 30% respecte el 2010. No cal ser gaire viu ni escrutar els comptes de l’Estat per comparar les enormes diferències entre les inversions que arriben a Lleida durant el període que va governar el partit Popular, de 1996 al 2004, i les que no han arribat en l’etapa 2004-2012 del Govern de Zapatero.

N’hi ha prou de contemplar la realitat. L’AVE a Lleida, l’autovia Cervera-Igualada, el túnel de Vielha a la N-230, la futura A-14 i el canal Segarra-Garrigues, obres executades o impulsades decisivament durant el Govern d’Aznar, són realitats que tots podem constatar. Com també és una altra realitat que aquestes inversions es van compaginar amb la creació de 5 milions de llocs de treball i la disminució de l’atur del 22 a l’11 per cent, la reducció del dèficit heretat del Govern de Felipe González del 7 per cent al dèficit zero, la supressió de l’IAE, la baixada dues vegades de l’IRPF i el compliment de totes les exigències que ens van permetre ingressar a l’Europa de l’euro, de la qual ara estem a punt de ser expulsats.

I què és el que s’ha fet des del 2004 fins al 2011, a part d’elevar l’atur de l’11 al 22 per cent i el dèficit zero al 8,5%?

Anem a les autovies, que és on concentra les seves crítiques la diputada socialista. Encara que no s’haguessin produït retallades no s’hauria pogut avançar. Perquè la construcció d’una autovia, o un tram, requereix una sèrie de fases prèvies que, durant aquests vuit anys de Rodriguez Zapatero, han estat absolutament paralitzades, com són l’estudi informatiu, l’informe públic, la redacció del projecte, la declaració de l’impacte ambiental o la licitació de l’obra.

Precisament, una de les claus perquè es mantingués viu el ritme de la inversió des de 1996 fins a 2004 és que s’escalonaven les referides fases prèvies en les diverses infraestructures perquè no es paralitzessin. Vegem les autovies més notables que afecten Lleida. En vuit anys, l’autovia A-22 Lleida-Osca no ha arribat ni al límit de la veïna província, per això en aquests PGE de 2012 comptarà amb una dotació per a l’execució d’11,3 milions d’euros.

Però l’autovia A-14 Lleida-Val d’Aran-frontera francesa és que ni s’ha començat. El cúmul de despropòsits que afecten aquesta autovia queda reflectit en el fet que no s’ha començat pel principi, com seria el més natural. És més, a l’estiu de 2010, l’anterior govern va decidir la rescissió de les obres del tram inicial Lleida-Rosselló, les expropiacions del qual encara estan per pagar. Com també ho estan la meitat de les expropiacions del tram Rosselló-Almenar, que és l’únic que s’ha finalitzat en aquests últims vuit anys i està pendent de la seva posada en servei.

L’estat de tramitació de la resta de l’autovia A-14, tan reclamada, sobretot ara, pels alcaldes de les poblacions afectades, és el següent. El més avançat és el tram Almenar-límit província de Lleida, que està en fase de redacció de projecte. El tram Sopeira-boca sud del túnel de Vielha i el tram túnel de Vielha-frontera francesa no han superat la fase de l’estudi informatiu, igual que pràcticament tots els trams de la N-260, Eix Pirinenc, al seu pas per Lleida, tram Canturi-Adrall i variants de Senterada, Sort i la Seu d’Urgell. I encara no està aprovat el projecte del tram Xerallo-el Pont de Suert i el de la variant de la Pobla de Segur.

Tampoc ha hagut temps en vuit anys per redactar l’estudi informatiu de la A-27 Montblanc-Lleida.

En vista de tot plegat s’ha de deduir, com he dit abans, que els abundants malbarataments socialistes d’aquests anys no només no s’han traduït en inversions per a Lleida, és que, a més, les diferents fases prèvies que es necessita superar per adjudicar i començar una obra estan pendents, cosa que demostra l’escassa voluntat política per emprendre-les.

Per tot plegat, el compromís d’aquest govern i de la ministra de Foment, Ana Pastor, és doble. D’una banda, sanejar l’economia per disposar de prou recursos per impulsar les infraestructures, i això es fa arribant a l’estabilitat pressupostària -per cert, la setmana passada hi va votar en contra el PSOE al Congrés, trencant el pacte a què es va arribar entre Mariano Rajoy i José Luis Rodriguez Zapatero. De l’altra, aprofitant aquests pressupostos d’austeritat i aquest temps per impulsar les fases prèvies que requereix la construcció d’una obra i que permet utilitzar les futures disponibilitats pressupostàries.

Josep Ignasi Llorens Torres

Diputat PP per Lleida, president Comissió d’Agricultura del Congrés dels Diputats.

Presupuestos austeros con pocos recortes para Lleida

Los PGE del 2012 son los Presupuestos que se necesitan para sanear la economía y superar una crisis que hasta el propio Cándido Méndez, líder de la UGT, reconoce que ha provocado las equivocaciones de Zapatero. Efectivamente, el gobierno socialista, desde el año 2008, ha venido ocultando la realidad, ha gastado el doble de lo que ingresaba, ha tomado las medidas contrarias a lo que requería la gravedad de la situación, ha atisbado “brotes verdes” que nunca llegaban y ha engañado a todo el mundo. El resultado es que más de 5 millones de españoles que quieren trabajar no pueden hacerlo, que el 50% de los jóvenes españoles están en paro.

¿Podríamos seguir en esa situación, negando la evidencia, viviendo de espaldas a la realidad, con una ausencia total de reformas y mintiendo a Bruselas? Rotundamente, no. Si el año pasado, el 2011, el gobierno socialista, tal y como se comprometió, hubiera cumplido el objetivo de reducir el déficit al 6%, el del Partido Popular se hubiera ahorrado el recorte de 25.000 millones de euros, que es lo que supone bajar el déficit del 8,5% real que se ha encontrado Rajoy, a ese 6% comprometido por Zapatero. Este recorte de 25.000 millones es prácticamente el ajuste de los PGE de este año.

Y, por si fuera poco, después de la grave amonestación de Bruselas al gobierno de España en mayo de 2010, el gobierno socialista gastó el año 2011, 90.000 millones de euros más de lo que ingresó. Estamos pues, ante un serio problema de credibilidad, y como dice el Presidente del Gobierno, lo primero que hay que decir a los españoles, es la verdad por mucho que duela, tomar las medidas necesarias para remediarlo y pedir la comprensión y el esfuerzo de todos, porque si se hace lo que se tiene que hacer superaremos la crisis, como lo hizo el PP de Aznar en el año 96. Y para ello hay que actuar sobre el inasumible déficit público, la falta de crédito y la pérdida de competitividad de la economía española.

El conjunto de reformas emprendido por el gobierno del PP en los 100 primeros días de gobierno, va en esta triple dirección. Desde la Ley de Estabilidad Presupuestaria para no gastar más de lo que se tiene, la reforma laboral para facilitar el empleo, el saneamiento del sector financiero para que fluya el crédito, la reforma fiscal y el Plan de Apoyo a los Emprendedores, por citar algunas de las más importantes, sin olvidar la financiación de los pagos pendientes a los proveedores y la protección a los deudores hipotecarios sin recursos. Pero es en los PGE donde se concentran principalmente los esfuerzos para alcanzar el objetivo de reducir el déficit del 8,5% hasta el 5,3%, tal y como exige Bruselas para que España no sea intervenida y pueda seguir en la UE.

El ajuste de centra en un drástico recorte en el Gasto Público principalmente improductivo, de 18.300 millones de euros, y una aumento en los ingresos de unos 12.000 millones de euros, que se obtienen de un incremento de unos 5.300 millones de euros del impuesto de sociedades de las grandes empresas, por la vía fundamentalmente de la reducción de las deducciones, un aumento temporal del IRPF de 4.100 millones y un gravamen especial de 2.500 millones, que es lo pagarán los 25.000 millones de la economía sumergida que se pretenden aflorar para incorporarlos al mercado, tal y como en su día también hicieron los ministros socialistas Boyer y Solchaga.

Los presupuestos que sufren mayores recortes son el de exteriores con un 54,4%, debido sobre todo a la reducción de las Ayudas al Desarrollo, y el de Fomento, que desciende un 34,6%. Disminuyen las partidas destinadas a las políticas activas de empleo en más de 1.500 millones de euros, y a infraestructuras en 1.492 millones. Sin embargo, cabe destacar que los colectivos más desfavorecidos quedan protegidos y a salvo de lo recortes, porque se mantienen el poder adquisitivo de las pensiones y las prestaciones al desempleo, se incentiva la creación de puestos de trabajo para los colectivos con mayores dificultades y no se toca el sueldo de los funcionarios y el IVA.

A pesar de la crisis, los PGE del 2012 para Lleida sufren una disminución muy moderada. Desde los 193,5 millones de euros en el 2011 hasta los 174 millones de euros de 2012, lo que supone un descenso de tan sólo el 7%, que es menor en realidad porque una parte de la dotación presupuestaria del año pasado no se ha llegado a ejecutar. Las dotaciones más llamativas para este año se las llevan el tramo Almacellas-límite provincia de Huesca de la A22, con 11,3 millones de euros, el Canal Segarra-Garrigues, que eleva su dotación de 69 a 82 millones de euros, y el abastecimiento desde Rialb a 40 municipios por 9,7 millones de euros. Por otra parte, se prevé dotaciones para financiar las partidas previas a la ejecución de las obras en el Eix Pirinenc, en la A14 Lleida-Val d’Aran-Francia y en la carretera CN145 Seu d’Urgell-Andorra.

Llegarán sin duda las críticas de la oposición, pero son poco fundadas y fácilmente rebatibles desde la óptica del Estado y desde la leridana. Porque el recorte de los últimos PGE socialistas del 2011 fue del 50% respecto al anterior presupuesto. Las grandes autovías para Lleida han estado paralizadas, ya que la A14 Lleida-Val d’Aran-Francia todavía no ha salido de Lleida, y la A22 Lleida-Huesca no ha llegado ni a Almacellas, en los ocho años de gobierno socialista. Y lo que es peor, aunque no hubiera recortes no se hubiera podido avanzar, porque ni los trámites previos a la construcción de autovías (informes previos, impacto ambiental, redacción de proyectos...) se han hecho.

Es, pues, un balance fácilmente comparable con el AVE a Lleida, la autovía Cervera-Igualada, el túnel de Vielha y el Segarra-Garrigues de los ocho años de gobierno del Partido Popular. Y si tenemos en cuenta la incidencia en la autovía Lleida-Tarragona de la importante dotación prevista este año en el tramo Tarragona-Montblanc, la conclusión no puede ser otra que la de que no ha habido prácticamente recortes en Lleida en los PGE del 2012. pero lo más importante es que estamos en una situación de emergencia nacional, que la suicida deslealtad socialista y separatista no hace más que agravar y que exige grandes sacrificios para remediar la catástrofe heredada.

José Ignacio Llorens Torres

Diputado del PP por Lleida. Presidente de la Comisión de Agricultura en el Congreso