En nom del poble català

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha experimentat una radical transformació. Ja havíem vist que qui va ser capaç d’anar al notari per garantir que no pactaria mai amb el Partit Popular, no va tenir després cap objecció a sol·licitar-ne el suport per aprovar els Pressupostos del 2011 i del 2012, per convertir-lo en el blanc de tot tipus d’atacs i crítiques l’endemà de la manifestació de l’11-S del 2012, encoratjada, promocionada i subvencionada pel Govern de la Generalitat.

L’“Espanya ens roba” servia per esborrar les empremtes d’un Tripartit, el del PSC-ERC-ICV, que havia arruïnat Catalunya; servia també com a tapadora davant de la crisi i, sobretot, per ocultar la inoperància d’un Govern, ara de CiU, dirigit des de l’ombra per ERC, dedicat exclusivament a la causa identitària, això és, a trencar amb la resta d’Espanya, culpable de tots els mals, incapaç d’aprovar una sola llei i d’ocupar-se dels problemes reals que els catalans, com la resta dels espanyols, tenim en aquests moments.

Després de l’èxit de l’esmentada manifestació, malgrat que ja sabem que aquest tipus d’esdeveniments no sorgeixen de manera espontània, el senyor Mas va continuar evolucionant i va sentir com una espècie de crida bíblica que ja reflectien els cartells electorals. Es va llançar a la recerca d’una majoria excepcional per a un projecte devers el desconegut que l’electorat va castigar amb 12 diputats menys per a CiU, i el resultat de l’operació ha estat un projecte cada vegada més conegut: la separació de Catalunya sota la batuta de l’ERC d’Oriol Junqueras.

Des d’aleshores, del rosa al groc, el projecte ha anat adquirint diverses tonalitats. Des de la petició de la consulta, en realitat un referèndum il·legal, que el Govern central no ha pogut acceptar perquè vulnera la Constitució, fins al resultat d’un diàleg inexistent que pretén imposar a Madrid la data i la pregunta de la consulta, sí o sí, el resultat de la qual s’anticipa preparant les estructures pròpies d’un Estat independent.

Per si de cas, l’ANC, o sigui el braç mobilitzador del Govern de CiU, ja ha declarat la data de la declaració unilateral d’independència per a l’any 2015, independentment, esclar, de les consultes que no se celebraran; declaració unilateral desenraonada que ja s’ha afanyat a secundar el senyor Mas, encara que “no al cent per cent”, i d’aquí a llavors ja s’anuncien una sèrie de mobilitzacions a l’estil de la plaça de Kíev per retorçar la voluntat popular. Tota una exhibició en suma de tarannà democràtic.

I la primera reflexió és: si tan clares estan les coses, si el sentiment del poble català ha canviat tant en tan poc temps, perquè a les eleccions generals de fa dos anys les paperetes independentistes no van arribar al 15% i ERC només té 3 diputats a Madrid i els de CiU no eren llavors independentistes, a què ve tanta coacció, tant de simposi i tants actes d’exaltació nacionalistes, més propis d’altres èpoques i règims que van desembocar en tràgiques conseqüències?

Un dia sí i l’altre també el tàndem Mas-Junqueras parla en nom del poble català, des d’una representativitat que els ha atorgat un sistema que ara pretenen deslegitimar. Però, en nom de quin poble parlen? Dels agricultors que perdrien la PAC, dels pensionistes que no podrien cobrar les pensions, de les empreses que haurien de tancar, dels aturats que no podrien cobrar les prestacions a l’atur? Parlen en nom dels que no estem en el pensament únic? Per què oculten les conseqüències veritables i reals de tot tipus que provocaria la consulta?

De balances, no només fiscals, no només de les d’un any i no només fetes des d’un costat, parlarem en pròxims articles. I de les comercials i de les balances entre Barcelona i Lleida, per exemple, entre rics i pobres. Però importen més que les conseqüències econòmiques, les legals, les democràtiques, les socials i els sentiments, les balances de tot tipus que no es poden decantar del costat dels que volen viure millor, ells i les seues famílies, i del costat dels que supediten els problemes dels ciutadans als seus deliris de grandesa.

No, no es pot parlar en nom d’un sol poble, perquè som molts, la majoria fins ara, els que volem seguir com sempre, junts. I perquè el dret a decidir s’ha convertit en realitat en el maquillatge d’un projecte que ens condueix directament a un règim totalitari i aquesta és precisament la pitjor de les conseqüències. La pèrdua de llibertat. Perquè aquí i ara al que discrepa se l’acusa de dividir o passa directament a les llistes de proscrits que el CAC envia als Tribunals, i aquests acusadors són precisament els que han dividit en tan sols dos anys la societat catalana en termes mai coneguts. I el poble català, la majoria, no ho vol, això.

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés PP Lleida, President de la Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient

El Govern de CiU, en contra dels regants

El govern central va aprovar la setmana passada en Consell de Ministres el nou Pla Hidrològic de l’Ebre, que precisament i després de superar el període d’informació pública havia estat aprovat pel Consell Nacional de l’Aigua per 72 vots a favor i 9 en contra, que és el catorzè Pla aprovat per aquest govern en tan sols 2 anys i que a falta únicament dels del Tajo, Segura i Xúquer permetrà complimentar la directiva comunitària abans del 2015.

Naturalment, el Govern de la Generalitat no podia malgastar una ocasió més per alimentar la permanent política de confrontació contra el Govern central, encara que no tingui fonament, encara que atempti contra els drets i legítims interessos dels regants, encara que el PH de l’Ebre hagi estat recolzat per 8 de les 9 comunitats afectades i encara que signifiqui una flagrant contradicció amb posicions anteriors.

El motiu adduït perquè el Govern català hagi sortit en bloc en contra del Pla i anunciï tot tipus de recursos, les sentències dels quals si no li convenen després no compleix, és l’insuficient cabal a la desembocadura de l’Ebre per garantir la supervivència del Delta.

En el Pla Hidrològic Nacional aprovat pel Govern d’Aznar, i que no es va poder aplicar perquè va ser immediatament derogat pel de Zapatero i substituït pel de les dessaladores, que per cert ha sigut un clamorós fracàs, figurava un cabal per al Delta de 3.000 hm3.

Aquest cabal per al Govern català era suficient llavors per assegurar el Delta. Ara que en el nou Pla s’ha incrementat el cabal 3.200 hm3 ja no ho és, perquè ara tot val per anar en contra del Govern central i per trencar amb Espanya encara que suposi l’alineació amb les tesis ecologistes més radicals que demanen ni més ni menys que 7.000 hm3 al final de l’Ebre, cosa que en un any sec deixaria sense aigua fins i tot els regants actuals de la conca de l’Ebre.

Sosté el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, en nom del Govern català –el d’Agricultura no diu res–, el profund desacord de la societat catalana amb el Pla. Ja sabem que qui no comparteix el pensament únic o gosa discrepar de les polítiques sobirano-independents és automàticament exclòs de la representativitat que alguns s’atorguen en exclusiva, de forma que la pregunta sorgeix inevitablement: els regants de Lleida que estan encantats amb el Pla, formen part o no de la societat catalana? Perquè el Pla Hidrològic no només assegura per llei els cabals ecològics que s’incrementen en un 10%, inclòs el del Delta, factibles tots en gran manera gràcies a l’existència de l’embassament de Mequinensa, és que es dirigeix a satisfer les demandes en regadius, a la construcció de noves infraestructures de regulació i modernització de regadius i a garantir també els cabals necessaris per al reg del Segarra-Garrigues i l’increment de dotacions per a altres regadius.

Excitar com a eina política la confrontació entre les polítiques mediambientals i el desenvolupament del regadiu és una greu irresponsabilitat, perquè totes dos són complementàries i necessàries. Per això, el Pla Hidrològic fixa cabals ambientals per a 40 transvasaments fluvials, estableix cabals ecològics mínims, el de la capital de Lleida quedarà millorat ostensiblement, contempla mesures orientades a la mitigació dels fenòmens meteorològics extrems i a la millora de l’estat de les masses d’aigua de la conca i cobreix les necessitats en abastaments i usos industrials.

Per això, l’oposició a un Pla que millorarà extraordinàriament l’estat de salut d’un riu tan profitós com l’Ebre, que travessa 13 comunitats, no pot entendre’s més que des de l’òptica política d’un govern sectari i miop que fa de la ruptura amb Espanya l’eix exclusiu de la seua política, i que en aquest cas manté en silenci a qui altres vegades és tan loquaç conseller Pelegrí, que ens agradaria que contestés a una pregunta: impedirà que els regants de Lleida aprofitin els 2.500 milions d’euros del Pla? O dit en llenguatge sobiranista: “robarà” el govern de CiU i ERC 2.500 milions d’euros als regants de Lleida?

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés PP Lleida, President Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient

La PAC 2014-2020. Mejor que la anterior

La semana pasada en el Pleno del Congreso de los Diputados y en nombre del Grupo Parlamentario Popular tuvo el honor de presentar una iniciativa sobre la divulgación de las características y beneficios para el sector agrario y para la sociedad de la Política Agraría Común  2010.2014. La negociación de la Reforma de la PAC ha sido todo un éxito del Partido Popular, en cuyo programa electoral figuraba como un objetivo prioritario mantener un sector agroalimentario competitivo y vertebrador, para lo que era indispensable la firme defensa de los intereses españoles en Bruselas.

Y un éxito indiscutible de este gobierno y del Ministro Arias Cañete, cuya capacidad y habilidad negociadora ha contribuido a que España disponga para el próximo periodo 2014-2020 de un apoyo presupuestario  europeo de 47.000 millones de euros, algo superior incluso al del periodo anterior. Nuestro país obtendrá 35.700 millones para el primer pilar de las rentas, financiado exclusivamente por la UE, 8.291 millones para el segundo pilar del Desarrollo Rural, cofinanciado por la UE, y casi 4.000 millones para las ayudas de mercado.

En un escenario de restricciones presupuestarias, cuando muchos se conformaban con un recorte del 15%, el primer objetivo que era garantizar los recursos  necesarios para nuestro sector agrario no ha sido nada fácil, pero es que además de la reducción presupuestaria el modelo de reforma que pretendía imponer la Comisión Europea, y que secundó el Gobierno socialista mientras España ocupó la Presidencia europea, hubiera supuesto que nuestro sector agrario hubiera perdido casi la mitad de las ayudas.

Afortunadamente, este gobierno le ha dado la vuelta a la tasa plana, una tasa igual por Ha., igual para todos los productores, lo que habría penalizado gravemente a la agricultura productiva, y se ha evitado que la superficie potencial con derecho a la percepción de las ayudas no se ampliara de los 22,5 a 38 millones de Has., lo que hubiera reducido la ayuda media por Ha. de los 229 euros actuales a 126 euros.

Otros aspectos destacables de una negociación que desde el principio el Ministro Arias Cañete ha consensuado con todas las CCAA, han sido la suavización de las exigencias medioambientales, la prórroga de la mayoría de los actuales sistemas de limitación de la producción, el mantenimiento de las ayudas acopladas para sectores en riesgo, las ayudas a los jóvenes agricultores, 2% del primer pilar, unos 700 millones de euros, y la clarificación de la figura  de los beneficiarios, en especial del agricultor en activo que permitirá la exclusión de más de 70.000 perceptores que cobraban indebidamente las ayudas.

En cuanto al Desarrollo Rural se ha conseguido un aumento del 3% respecto al periodo anterior a pesar del recorte comunitario. El Desarrollo Rural Autonómico cofinanciado por la UE y el Gobierno Central y las CCAA aumenta en 51 millones, y el Desarrollo Rural Estatal que se cofinancia sólo por la UE y el Gobierno Central permitirá que no se pierdan fondos por la falta de participación de las CCAA, como ocurre en Cataluña, y el impulso de determinadas políticas como regadíos, modernización de explotaciones o integración de cooperativas de carácter supraautonómico y se aplica en todo el territorio nacional.

Toca ahora explicar la complejidad de la nueva PAC para que nuestros agricultores y ganaderos aprovechen al máximo su aplicación y despejar confusiones interesadas. Así, el modelo de regionalización de las ayudas adoptado, es decir la división en 24 comarcas agrarias homogéneas que a su vez se subdividen en cuatro tipos de terrenos, secano, regadíos, cultivos permanentes y pastos, permite minimizar el trasvase de recursos respecto al periodo anterior entre territorios, sectores y beneficiarios.

Algunas opiniones desde Cataluña, que coinciden precisamente con las que apoyan el secesionismo con lo que nos quedaríamos directamente sin PAC, tratan de enturbiar el éxito, pero el caso es que nuestra Comunidad dispondrá de más recursos que en el periodo anterior. La incorporación de frutas y hortalizas con derecho a las ayudas a las que no tenían derecho en el periodo anterior hubiera ido en detrimento de superficies de otros cultivos, y el Desarrollo Rural Estatal tampoco detrae fondo alguno del Desarrollo Rural Autonómico que por otra parte decae porque la Generalitat no pone su parte. Por último, las ayudas acopladas permiten salvar la ganadería sin tierra o los frutos secos, entre otros.

Ningún otro sector de la economía española dispondrá de semejante nivel de ayudas comunitarias que nos permite mantener un saldo favorable en la Balanza de Pagos de más de 2000 millones de euros al año, cuando sin la PAC seríamos contribuyentes netos. La PAC supone además un 30% aproximadamente de la renta de los cerca de 900.000 agricultores que la perciben. Supone, pues, un eficaz complemento a una renta que del 2004 al 2008 cayó un 15% y que este año ya se está recuperando con un crecimiento del 7,7% hasta 24.337 millones de euros.

Esta mejora de rentas ayuda a fijar la población en el medio rural y por tanto a vertebrar el territorio y preservar el medio natural. Pero es que además refuerza el soporte de una industria agroalimentaria, la española, que con más de 38.000 millones de euros anuales se ha situado en la 8ª potencia mundial exportadora y que se ha convertido en uno de los pilares de la recuperación de nuestra economía.

José Ignacio Llorens Torres

Diputado al Congreso del Partido Popular por Lleida

Presidente de la Comisión de Agricultura, Alimentación y Medio

Ambiente en el Congreso de los Diputados

Un conseller que sembra alarmes

El conseller d’Agricultura, de natural afable i de tracte cordial, realitza amb freqüència, d’altra banda, declaracions confuses, no sé si perquè ell està confós o pretén confondre els altres. Altres vegades les seues declaracions són desconcertants, perquè després de sortir de la reunió de la sectorial entre el ministre d’Agricultura i els consellers autonòmics, on es va tractar el repartiment entre les comunitats, dels fons de la PAC que li corresponien a Espanya per al pròxim període, i declarar exultant que Catalunya havia aconseguit 34,5 milions d’euros més per al Pla de Desenvolupament Rural Autonòmic de Catalunya, afirmar dos dies després que Madrid retalla 140 milions d’euros per al camp català és si més no contradictori.

Com explicaré després, l’anunci de Pelegrí és fals i, una de dos, o no s’assabenta del que s’acorda a les reunions de Madrid o bé quan arriba a Catalunya li recorden, qui pot, que no pot apartar-se de la consigna oficial, ja se sap, que Espanya ens roba. Altres vegades les seues declaracions alarmen, com quan en plena Fira de Sant Josep de Mollerussa va anunciar que si el Govern de la Generalitat no complia el dèficit, el pervers Govern central deixaria els nostres pagesos sense els ajuts de la PAC. El temps ha passat, el Govern català ha continuat incomplint el dèficit i, com tots poden comprovar, els nostres pagesos han continuat cobrant la PAC perquè els seus fons tenen caràcter finalista.

I ni el Govern del PP ni un altre no podria desviar els fons de la PAC, que només deixarien de percebre els agricultors i ramaders catalans en una Catalunya independent que quedaria fora de la UE, i que és la que impulsa precisament el Govern de CiU, malgrat que ho continuen negant amb una obstinació que ratlla l’obscenitat. I és que ningú no pot negar que el procés de negociació de la reforma de la PAC per al període 2014-2020 ha culminat amb gran èxit per a Espanya, que molt pocs s’atreveixen a qüestionar i al qual no ha estat aliè la gran capacitat i habilitat negociadora del ministre Arias Cañete. Però calia llançar-li aigua al vi i és el que pretén el nostre perspicaç conseller a compte dels PDR. Ho té difícil, perquè diguem primer que en uns moments d’especial dificultat financera en què a més els 12 últims Estats membres entren per primera vegada en el repartiment dels fons de la PAC, mantenir els ajuts a les rendes dels agricultors per al primer pilar que suposen el 80% aproximadament del total de la PAC i millorar fins i tot els ajuts al segon pilar del Desenvolupament Rural fins a superar en total els 147.000 milions d’euros per al pròxim període, ha sigut una espècie de miracle.

I no només això: en aquest procés de negociació, que des del principi s’ha consensuat amb totes les comunitats, que s’ha mantingut puntualment informades, com sap Pelegrí, s’han superat greus inconvenients. Per exemple, la proposta de la Comissió de l’obligatorietat de la taxa plana perquè tots els pagaments a rendes fossin iguals per hectàrea i tinguessin un valor unitari i uniforme, i que va promoure precisament el govern de Zapatero quan Espanya va presidir la UE, hauria perjudicat greument l’agricultura productora. I també s’ha eliminat la pretensió europea d’ampliar la superfície amb dret als ajuts dels 22,5 milions d’ara a 38 milions d’hectàrees, la qual cosa hauria reduït a gairebé la meitat el valor mitjà per hectàrea actualment percebut. La suavització de les exigències ambientals, la pròrroga dels sistemes de limitació de protecció, molt important per al sector del vi i de l’oli, l’ampliació d’ajuts acoblats per a la ramaderia d’engreix, fruita seca o altres que decideixin les comunitats, o la millora de mesures en els casos de greu pertorbació del mercat, són alguns dels molts assoliments aconseguits a la nova PAC per a l’aplicació dels quals a Espanya s’han perseguit i aconseguit dos objectius prioritaris.

Preservar la diversitat del nostre model productiu i limitar a un màxim d’un 10% les diferències per territoris, sectors i beneficis entre el que venien rebent i el que percebran amb les reforma de la PAC. És així com es mantenen i milloren fins i tot els ajuts de la PAC per a Catalunya per al període 2014-2020.

En la possibilitat aconseguida de compaginar els PDR autonòmics amb el PDR estatal és on ha trobat l’oportunitat el conseller Pelegrí de suscitar la inquietud del personal i continuar sembrant alarmes infundades. Aclarim la qüestió. Per al pròxim període 2014-2020, Espanya disposarà de 8.053 milions d’euros per als PDR autonòmics, davant dels 8.002 que va rebre en el període anterior, és a dir, 51 milions d’euros més, dels quals Catalunya s’emporta 34,5 milions més, com el mateix Pelegrí va reconèixer. El Pla de Desenvolupament Estatal disposarà de 243 milions d’euros a més de la UE i serà cofinançat per la UE i el Govern central exclusivament, a diferència dels PDR autonòmics, en el cofinançament dels quals participen també les comunitats. Existeix una altra diferència entre els PDR estatals i autonòmics. En els primers el Govern central es reserva la capacitat de decidir la prioritat de determinades polítiques però el seu àmbit d’aplicació és el de tot el territori nacional, és a dir, el de les comunitats també. Aquestes polítiques poden ser el foment de regadius d’interès general, els plans d’innovació o noves tecnologies, o fixar els incentius per a la fusió o integració de Cooperatives Supraautonòmiques. En aquest últim cas i per voluntat expressa del Govern de la Generalitat, els agricultors i ramaders catalans es veuran privats d’accedir a aquests estímuls perquè ja se sap que als nostres separatistes tot el que fa olor d’unió, de suma o de vertebració de l’Estat els produeix urticària, encara que sigui a costa que les cooperatives lleidatanes no puguin integrar-se per exemple amb les veïnes d’Aragó. I, a aquesta informació, la nostra gent hi té dret. És el dret a saber la veritat.

José Ignacio Llorens Torres

Diputat Congrés PP per Lleida, President Comissió Agricultura

Indicis encoratjadors

L’actualitat ve marcada per dos qüestions que susciten una gran preocupació en la majoria dels ciutadans, la integritat territorial de l’Estat, o sigui la unitat d’Espanya, i la situació econòmica. En totes dos qüestions, s’aprecien símptomes que indueixen a un cert optimisme. Començant per la segona, es pot afirmar, ja que Espanya ha sortit de la recessió perquè en el tercer trimestre de l’any s’ha registrat un creixement del PIB d’entre una i dos dècimes.

La balança de pagaments ha girat perquè els inversors estrangers van injectar al nostre país més de 36.000 milions d’euros en els vuit primers mesos de l’any, davant dels 254.000 que van traure el mateix període de l’any anterior quan s’escampava el pànic davant de l’amenaça del rescat, les exportacions creixen el 6,6% i les importacions cauen al 3,2%; com a conseqüència s’està corregint el dèficit comercial, el dèficit públic s’ha reduït en més de dos punts i, el que és més important, per primera vegada des que va esclatar la crisi el 2007, la taxa internacional d’atur ha invertit la seua tendència i l’atur ha baixat.

Per això s’està produint un canvi d’actitud per part de les agències de ràting i dels inversors sobre les perspectives econòmiques d’Espanya, com a reflex de la reducció a menys de la meitat en un any de la prima de risc. I tot això és la conseqüència de la resposta d’un govern que ha aconseguit posar ordre en els comptes públics, ha reduït el dèficit, ha reformat el mercat laboral i ha millorat la competitivitat de la nostra economia, ha sanejat el mapa bancari, ha subjectat la inflació i és avui l’única garantia d’estabilitat política i de cohesió d’Espanya davant de les tensions rupturistes que, sens dubte, dificulten la recuperació econòmica.

Respecte a Catalunya, ha sorgit un corrent d’opinió que s’autodenomina com la veu dels moderats, que ràpidament està guanyant adeptes. És una bona notícia per als que estem convençuts des de sempre que un xoc de trens entre la Generalitat i el Govern Central no només és evitable, sinó que, a més, seria dolent per a tothom, per a Catalunya i per al conjunt d’Espanya.

Tanmateix, convé aclarir que moderació és el contrari de trencar el que sempre ha estat unit. És respectar el marc legal que ens hem donat, és permetre l’expressió de la discrepància en igualtat de condicions, és en definitiva no ocultar ni manipular la informació sobre les conseqüències reals d’una eventual ruptura.

Es pot ser molt moderat en les formes, i així les cadenes i les manifestacions promogudes des de la Generalitat ho han sigut, però molt poc moderat en els objectius finals perquè el fons de les consultes no és cap altre que separar Catalunya d’Espanya.

De fet, les mobilitzacions populars alimentades des de la Generalitat ja lideren el procés de ruptura de forma autònoma i són incontrolables, i d’aquí la conveniència d’impulsar tot allò que contribueixi a relaxar un clima d’hostilitat que amenaça de desbordar els plantejaments dels seus promotors.

El ministre Montoro hi ha contribuït aquesta setmana, a l’aclarir al Congrés que el Govern Central facilitarà que la Generalitat de Catalunya afronti tots els seus pagaments. És a dir, que percebrà íntegrament els 9.398 milions d’euros de liquiditat que ha sol·licitat al FLA, del qual no es trauran els 1.700 milions d’euros que necessita amés la Generalitat per pagar els proveïdors amb factures pendents.

Esperem que alguns dels ajuntaments governats pel Partit Popular, concretament els de Benavent i Almatret, percebin de la Generalitat, encara que siguin del PP, els diners que aquest al seu torn rebrà d’Hisenda, de manera que al final cap proveïdor o ajuntament català no es quedi sense cobrar el que se’ls deu.

Un altre factor que sens dubte desperta sensibilitats moderades és conèixer la veritat dels comptes a Catalunya.

És cert que l’Estat ha reduït la seua inversió els dos últims anys aquí com a la resta d’Espanya, un 32%, menys per cert que la Generalitat, que ha rebaixat un 39%, però no és menys cert que Catalunya ha sigut juntament amb Andalusia una comunitat privilegiada amb 28.400 milions d’euros d’inversió en 10 anys.

Quan, a més, Catalunya ha sigut amb 25.797milions d’euros la que més fons de liquiditat ha rebut a través de diferents mecanismes extraordinaris de finançament, no es pot afirmar seriosament que Espanya ens roba.

No obstant, sens dubte els sondejos i les últimes enquestes publicades contribueixen a moderar les eufòries separatistes, perquè malgrat els ingents esforços propagandístics el vot separatista, o sigui la suma de CiU i ERC, retrocedeix, encara que invertint les seues posicions, i la minva seria encara major si Unió es presentés separadament perquè li restaria un 25% de vots a Convergència. I és que ningú no pot creure que en tan poc temps les coses hagin canviat tant a Catalunya, que en totes les eleccions generals s’ha pronunciat clarament en favor d’opcions no independentistes.

De tota manera, un gran nombre de catalans, entorn del 30%, estan indecisos o no s’atreveixen a expressar la seua opinió.

Perquè la gent es pregunta qui pagarà les seues pensions quan Catalunya ja té un dèficit de 6.038 milions d’euros, quina moneda tindria el nou Estat i qui pagaria el deute de la Generalitat, té por de perdre la seua feina i de la fuga massiva d’empreses, i no confia en un Govern que vol trencar sí o sí “pacíficament” i manipula informació, ni en un projecte que ens exclou de la Unió Europea perquè així ho estableixen els Tractats i ho reiteren tots els dirigents europeus, i deixaria els nostres pagesos sense la PAC a Catalunya sense els ajuts europeus i als bancs catalans fora de la unió bancària que s’instaurarà a la UE.

Negar l’evidència com s’obstina aquest Govern no fa més que augmentar la desconfiança en una quimera impossible que cau per la seua pròpia base, perquè canviar la independència espanyola per la dependència europea, que és a més impossible fora d’Espanya, col·locaria Catalunya en una situació més desprotegida o de major dependència respecte a Europa, ja no valdria l’“Europa ens roba” i els dictats comunitaris serien de tan obligat compliment com ara, però amb menys protecció.

I és que al final la gent acaba per adonar-se que alguns anteposen els interessos polítics personals als interessos generals, cosa que evidentment tampoc no és un exemple de moderació.

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida

No!

Ha transcorregut un any des de l’11 de setembre del 2012, i llavors, d’un dia per l’altre, els que van del 10 al 12, el president de la Generalitat, Artur Mas, va passar de demanar el pacte fiscal a exigir la independència. Va convocar eleccions anticipades, va demanar una majoria excepcional que no va aconseguir, es va quedar amb 12 diputats menys, va canviar el suport del Partit Popular, que abans havia rebutjat davant de notari, i es va convertir en ostatge d’un partit, ERC, que en les dos eleccions anteriors li havia pispat la majoria i que en lloc de completar un govern nacionalista, no va tindre objeccions a pactar amb socialistes i comunistes, dos Tripartits que van deixar en fallida la Generalitat.

Què ha passat des d’aleshores perquè la ruptura amb la resta d’Espanya es presenti, no només com una possibilitat real, sinó com l’única solució a tots els nostres mals? Doncs que el Govern, que segueix amb els dispendis dels dos anteriors, ha elevat el deute de la Generalitat fins a límits insostenibles, a més de 50.000 milions d’euros, i pràcticament limita la seua acció de govern a utilitzar tots els mitjans, sense reparar en les despeses, a inocular i estendre a tota la societat el pensament únic.

De fet, el senyor Mas s’ha convertit en el millor agent electoral del partit d’Oriol Junqueras, les expectatives electorals del qual, a costa de les de CiU, creixen com l’escuma. L’agitprop contra el Govern central del Partit Popular és incessant, perquè el nacionalisme s’alimenta sempre d’un enemic exterior, i la prioritat és escenificar un suport, que ni és espontani ni és majoritari, per organitzar i subvencionar festivals, cadenes i altres ocurrències que serveixen per demanar al Govern el que vol que li demanin i per desfigurar la realitat.

I la realitat que confirmen totes les eleccions generals celebrades fins ara és que les dos grans opcions estatals han estat recolzades per no menys del 70% de l’electorat català, representat ara mateix al Congrés per 10 diputats de Convergència, 3 d’ERC, per cert cap per Lleida, davant dels 25 que sumen PP i PSOE i 6 d’Unió. D’aquí, les pràctiques d’adoctrinament dels nens educats en l’odi a Espanya, pròpies de règims totalitaris, i els editorials en comú de mitjans públics i privats, que no podríem trobar a cap altra part del món democràtic.

Amb tot plegat, la clientela, d’altra banda més estrident que nombrosa, es veu reforçada. Hi ha els independentistes de tota la vida, més o menys del 15% al 20%, als quals s’incorporen  conjunturalment els perjudicats per presumptes agressions del Govern d’Espanya, i sobretot els que pateixen els efectes d’una crisi, que aquí com a tot arreu comporta dolorosos sacrificis i que ofereix una oportunitat als separatistes que eludeixen les seues pròpies responsabilitats i que no escatimen tot tipus de manipulacions i falsedats per impulsar com a irremeiable, d’aquí a un any, la ruptura d’una unió que dura des de fa més de 500 anys.

Manipulacions històriques, com convertir una guerra de Successió en una guerra de Secessió, perquè l’11 de setembre del 1714, dia en què la ciutat de Barcelona es rendia davant de les tropes de Felip V de Borbó, Rafael de Casanova promulgava un ban en què cridava els barcelonins a lluitar “per la llibertat de tot Espanya” el tron de la qual, el d’Espanya, vacant després de la mort sense descendència de l’últim Àustria, Carles II, estava en disputa entre dos grans aliances internacionals, França d’una banda i Anglaterra i Àustria de l’altra. El consell de Barcelona, com altres territoris espanyols, estava amb el candidat d’Àustria que va ser derrotat pel Borbó.

I ara reapareix com una gran trampa el dret a decidir, ja exercitat per tots els espanyols, amb aclaparador suport català, a la Constitució del 1978, i que no deixa de ser un esquer democràtic. Perquè a tots ens agradaria decidir sobre la quantia dels impostos i la seua destinació, alguns voldrien decidir sobre la pena de mort i fins i tot els aranesos, inexplicablement exclosos d’unes possibles olimpíades d’Hivern, potser voldrien decidir sobre la seua pertinença a una Catalunya que si fos independent, segur que no els reconeixeria a la seua Constitució el dret a la segregació.

Perquè, en resum, el dret a decidir té les seues limitacions, i en el cas de la integritat d’Espanya correspon a tots els espanyols, inclosos els catalans, exercitar aquest dret, respectant els procediments establerts a la Constitució, que és la llei de superior jerarquia. Per tant, incomplir i violentar la llei per mètodes pacífics és impossible, tant com separar Catalunya de la resta d’Espanya o mantenir una Catalunya separada dins de la Unió Europea, com no es cansen d’assenyalar tots els dirigents europeus i estableix el mateix Tractat de la Unió amb meridiana claredat.

Les conseqüències econòmiques tampoc són difícils de predir, perquè Catalunya ven més a la resta d’Espanya que als 186 països de la resta del món, Espanya és l’únic prestador al món capaç de finançar a interessos raonables el grandíssim deute de la Generalitat i les pensions catalanes no es podrien cobrir amb les cotitzacions d’aquí, sense comptar la pèrdua de la PAC, de la lliure circulació per Europa de persones, béns i serveis, el pagament d’aranzels o la falta de protecció militar fora de l’ONU i de l’OTAN, entre molts altres desavantatges.

El tàndem Junqueras-Mas serien, segurament ells, més feliços en una Catalunya independent, però saben perfectament que estan ocultant al poble català les autèntiques conseqüències d’unes cadenes amb què pretenen aïllar-nos d’Espanya, de França, d’Alemanya i de la Unió Europea. I coneixen també que aquestes cadenes de mentides i falsedats suposarien aquí un irreparable trencament de la pau social, perquè els catalans d’Espanya, els espanyols de Catalunya, ens sentiríem desposseïts d’un dret amb què hem nascut.

Per aquest motiu, la nostra resposta a la independència de Catalunya i la ruptura d’Espanya, per raons democràtiques, econòmiques, socials, polítiques, històriques i sentimentals és no! Perquè els home lliures podem dir no! Només els esclaus amb les seues cadenes sempre deien sí!

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida

Talarn continúa

El pasado día 11 de julio, tras el solemne acto de entrega de despachos de la XXXVIII Promoción de Suboficiales del Ejército y después de haber escuchado con emoción, algunos con la carne de gallina, el entrañable himno de homenaje a los caídos “La muerte no es el final” el Ministro de Defensa, don Pedro Morenés, anunció la tan esperada continuidad de Talarn.

Vaya por delante el reconocimiento a todos los que han apoyado la continuidad de la Academia, aunque algunos destacados dirigentes socialistas, locales y provinciales, callaban clamorosamente cuando en su día la ministra Chacón sentenciaba el futuro de Talarn y otros integrantes de la variopinta plataforma, que defendía a la vez la ruptura con España y la continuidad del Ejército, no han sido precisamente un modelo de coherencia ni tan siquiera de eficacia.

Mención especial merece el Ministro de Defensa, Pedro Morenés, principal artífice de una decisión difícil, meditada y valiente, con el que me une una vieja y entrañable amistad, que arranca de cuando como Secretario de Estado consiguió rebajar a la mitad el precio que el gobierno anterior socialista pedía al alcalde también socialista, señor Siurana, por el traspaso a Lleida de los cuartele de Gardeny.

Pero la decisión de mantener la Academia no ha sido fácil. Porque conviene recordar aquí que hasta 2011 la AGBS de Talarn disponía de un Plan de formación de Suboficiales del Ejército español de dos años. Fue la ministra de Defensa, la sra. Chacón, al cambiar el Plan de estudio y reducir la formación militar básica a 4 meses, quien puso en peligro la continuidad de la Academia, que a todas luces dejaba de ser rentable por su bajo nivel de ocupación.

Pudo remediar la situación el gobierno socialista en funciones, tras el triunfo del Partido Popular y de Mariano Rajoy el 20 de noviembre del 2011, pero en la EDU/3602 de 12 de diciembre de ese año, en la que ser relacionan los centros docentes militares en los que se autorizan los ciclos formativos FP de grado superior para que los futuros suboficiales puedan completar la formación militar básica y adquirir la formación especializada para conseguir el título de FP de 2º grado, no figuraba inexplicablemente la Academia de Talarn.

Un Talarn funcionando 4 meses ha sido pues parte de la herencia que nos ha dejado Zapatero. Preferentes, desahucios, déficit del 11% en vez del 9% declarado, o sea 20.000 millones de euros más, y además 27.000 millones de euros de facturas sin pagar a los proveedores, 40.000 que necesitaba la Banca, los 28.000 del sistema eléctrico de gasto comprometido y los 30.000 de Defensa,....., que le han obligado al ministro Morenés a reducir a límites indispensables los gastos para garantizar la Defensa Nacional, entre las protestas de los portavoces nacionalistas que pedían a la vez recortes y aquí la continuidad de la Academia.

Por eso, en ese marco obligado de restricciones presupuestarias, la decisión de mantener la Academia de Talarn no ha estado motivada sólo por los intereses económicos del Pallars, sino también por otros dos argumentos decisivos. La AGBS de Talarn es una Institución plenamente consolidada, fundada en 1974, y que goza de gran prestigio en la formación de los futuros Suboficiales del Ejército español, y su presencia en tierras “profundamente” leridanas, catalanas y españolas cobra una especial significación, ahora más necesaria que nunca, en la vertebración del Estado.

Algunos acusan ahora al Partido Popular de Alicia Sánchez Camacho de politizar el éxito, son los mismo que nos satanizaban cuando heredamos un Talarn hipotecado por el gobierno anterior. Me parecería injusto que no se reconociera ahora el esfuerzo de nuestra Presidenta en el Pallars, Ana Cava, que siempre ha dado la cara, y sobre todo el decisivo apoyo al que se refirió el ministro Morenés del Presidente Rajoy, del que doy fe porque personalmente yo, hace unos meses, le trasladé tanto al Presidente del Gobierno como a su Vicepresidenta, Soraya Saenz de Santamaría, sendos informes personales a favor de la continuidad de Talarn. Esa ha sido mi modesta aportación, reconocida generosamente por el ministro Morenés, me consta que por muchos ciudadanos. En lo personal me basta con la enorme satisfacción, como en otras ocasiones, del deber cumplido.

José Ignacio Llorens Torres

Diputado al Congreso del Partido Popular por Lleida

Presidente de la Comisión de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente en el Congreso de los Diputados