El cost del sobiranisme ja és aquí

Processos de participació ciutadana, els anomena ara, sense control ni garanties, amb urnes de cartró que recorden les fracassades consultes municipals. Resum, de referèndum a consultes, de consultes a enquestes i en l’horitzó unes eleccions plebiscitàries que no ho són.

La divisió és un altre cost no menor que al si de la societat catalana arriba fins a les famílies. La unitat somiada per Mas ha partit la política catalana en dos blocs, aquells que volen la ruptura amb Espanya i els que volen seguir, com sempre, a Espanya. Ni tan sols no ha aconseguit l’inefable president de la Generalitat la unitat de l’anomenat bloc sobiranista, el qual ara mateix recorda a la cabina dels germans Marx, amb els còmplices repartint-se el botí inexistent del qual al final s’emportaran la millor part els de la sabatilla i les agitadores socials i antisistema que presideixen les supersubvencionades ANC i Òmnium.

Efectivament, l’ANC de la Forcadell i l’Òmnium de Casals han passat de ser utilitzats per Mas a utilitzar-lo a ell, donar- li instruccions de compliment obligat i són les encarregades ara de mantenir l’ànim un punt alacaigut del nostre indesmaiable personatge, al qual, d’una banda, se li resisteix el somicaire Junqueras per formar una llista única que dissimuli l’estrepitós fracàs electoral que espera a Convergència i, de l’altra, se li escapen la Unió de Duran i Lleida, els d’Iniciativa i la CUP, farts de ser utilitzats.

O sigui, l’escenari és la unió sobiranista saltant pels aires, la de CiU trencada, les catalines d’ANC i Òmnium ordenant el procés, aquesta espècie de camises brunes passant per les cases prometent el món feliç, les institucions catalanes incitant per terra, mar i aire a la rebel·lió contra l’Estat iTV3 prosseguint la seua campanya desvergonyida i obscena per tal d’incorporar addictes a la causa, amb la inestimable col·laboració d’un Mas al qual no se li pot negar que no ha escatimat generosos esforços i sacrificis per conduir-nos a les portes d’aquest escenari desconegut.

Perquè no és conegut fins ara un procés d’autodestrucció d’un partit a favor d’un altre que passarà als annals de la història. Perquè dels 62 diputats que va aconseguir CiU el 2010 davant dels 10 d’ERC, els republicans al cap de 2 anys van rebre l’inesperat regal dels 12 diputats que va perdre CiU, amb la qual cosa la diferència va quedar en 50 a 22. I com que l’obsequi convergent prossegueix, segons tots els vaticinis, s’invertirà el lideratge a favor de Junqueras, que com és natural no accepta la llista única. En resum, declaració unilateral d’independència a l’horitzó, Catalunya immersa en la incertesa i estupor generalitzat davant d’un Govern que ha dilapidat 62 diputats per governar i ha sigut incapaç de fer ho.

És que ha passat una cosa enormement greu per tal que una legislatura que ara hauria d’estar acabant, perquè va començar l’any 2010, que va ser interrompuda al cap de dos anys amb unes altres eleccions per iniciativa d’un partit al qual els catalans van confiar la majoria suficient per tal de governar, que ha sigut incapaç de fer ho i d’afrontar els mateixos problemes que la crisi ha provocat a la resta de territoris espanyols, ha empitjorat encara més l’herència rebuda i únicament s’ha dedicat a encoratjar un procés que, encobert en tota classe d’eufemismes, únicament persegueix trencar amb Espanya malgrat que aquest objectiu no figurava en el programa electoral amb el qual CiU va guanyar les eleccions? Quina legitimitat pot invocar en el futur qui no respecta la del present i va prometre complir la Constitució que ara menysprea i que li va permetre assolir la presidència de la Generalitat?

El cost en termes democràtics és brutal perquè la democràcia se sustenta en el compliment de la llei, la màxima expressió de la qual en un estat de dret és la Constitució que va ser votada per més del 90% dels votants catalans i de la resta d’espanyols. Però és que el cost econòmic de la ruptura amb Espanya, que s’oculta, és suïcida. En aquest sentit, el deute propi de la Generalitat, que són més de 60.000 milions d’euros, ascendiria al 145% del PIB català al sumar la part del deute de l’estat. Seria impagable.

Una Catalunya independent no només quedaria fora de la UE, de la PAC i de l’OTAN, el saldo comercial amb la resta d’Espanya que és favorable a Catalunya quedaria molt minvat pels aranzels, la fuga massiva d’empreses i capitals posaria en risc el pagament de pensions i subsidis, la inversió estrangera cauria en picat, la qual cosa ja es comença a notar perquè l’últim semestre ja ha caigut respecte al mateix període de l’any anterior, des de 1.267 ME a 522 ME, la pèrdua de liquiditat dels bancs catalans sense el paraigua del BCE faria inevitable el corralito i Catalunya quedaria en fallida. S’utilitza tota classe de mètodes espuris i propaganda perquè l’eufòria separatista superi la majoria silenciosa que segons tots els sondejos és més nombrosa i vol seguir a Espanya. Ja s’ha vist a Escòcia que una cosa són les marxes de carrer i una altra, la realitat. L’Espanya ens roba ja ha desaparegut per raons òbvies del discurs sobiranista, però es continua ocultant que la Generalitat per tal de pagar els serveis públics bàsics ha rebut de l’Estat en el que va de legislatura més de 40.000 ME, un terç del total. De veritat ens podem creure que l’origen d’aquest guirigall és la frustració provocada per la reforma de l’Estatut de ZP de l’any 2006 que només va recolzar el 36,1% dels catalans? Es pot pensar en altres raons, “viurem molt millor”, ells sí, és l’única veritat que diuen i més tranquils, perquè tot quedaria tapat. Però en mans de qui quedaria Catalunya?

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida

Presupuestos para el empleo

El gobierno de Mariano Rajoy tiene dos prioridades. El compromiso de mantener la unidad de España y el impulso a las políticas económicas y sociales que fortalecen el progreso y el bienestar de los españoles. Empezando por lo segundo, los Presupuestos Generales del Estado constituyen el marco en el que se establecen las prioridades económicas para cumplir unos objetivos, y los de este gobierno son el crecimiento económico y la mejora de la competitividad y la creación de empleo, que es el que sostiene el estado del bienestar, cuya mejora es primordial.

Lo primero que hay que resaltar, pues, de los PGE para el 2015 es que a pesar de las restricciones económicas a las que obliga el cumplimiento del déficit, no solo se mantienen sino que se incrementan las partidas destinadas al gasto social, que se amplían del 52,7% en el 2014 al 53,9% del total en el 2015. O sea, no se recortan las pensiones, la sanidad o la educación sino el gasto corriente de los ministerios, el pago de los intereses de la prima de riesgo que este gobierno se encontró en 650 puntos y ahora está en poco más de 100, y las prestaciones al desempleo porque el paro se ha reducido y se han creado más de 300.000 empleos. Es obligado recordar aquí que este Gobierno se encontró con un déficit no del 6% sino del 9%, o sea 30.000 millones de euros más de lo declarado, y que ha ido reduciendo para situarlo en el objetivo del 2,9% que exige la Unión Europea. Este esfuerzo, que todavía ha tenido que ser mayor porque las facturas de los proveedores estaban sin pagar y han aparecido gastos de todo tipo sin cuantificar, ha sido posible gracias al sacrificio de los ciudadanos y a las directrices de un gobierno que se resistió a una intervención reclamada por todos el año 2012 y cuyas consecuencias hubieran sido dramáticas. Pero gracias a estos esfuerzos se ha recuperado la confianza de los inversores internacionales, que vuelven a creer en nuestro país, y del Banco Central Europeo, que ha vuelto a abrir el grifo de los créditos y las ayudas indispensables para reflotar una economía hundida. Hay que recordar también que gracias a los auxilios europeos se ha podido sanear el sistema bancario, que estaba en bancarrota, y a pesar de las protestas de algunos nadie puede negar a la vista de sus beneficiosos efectos los resultados de la reforma laboral.

Y porque se ha reducido el déficit público a base de recortar el gasto improductivo sin tocar el gasto social, ahora se puede poner en marcha una reforma fiscal que supone un importante incentivo para las pymes, los autónomos y las empresas en general. Y para los ciudadanos, que tendrán una rebaja media del 12,5% en el IRPF, que será del 23% para las rentas inferiores a 24.000 euros al año y total para los que ganen menos de 12.000 euros. Es decir, los ciudadanos dispondrán los próximos dos años de 9.000 millones de euros en sus bolsillos para gastar o ahorrar y animar la economía, con incentivos a familias y contribuyentes con personas a cargo.

Las infraestructuras, que es la parte más visible pero no necesariamente la más eficaz de un presupuesto, crecen en el conjunto del Estado pero a un ritmo menor, como viene siendo la constante en esta legislatura porque hay que equilibrar las cuentas. En la provincia de Lleida asciende ligeramente la inversión en infraestructuras, aunque es cierto que a un ritmo menor porque las grandes obras públicas que han llegado a Lleida de la mano de los gobiernos del Partido Popular, como son el AVE y el Segarra-Garrigues, están ya finalizadas o casi. Algunos grupos políticos, que se apresuran más en criticar los presupuestos que en leerlos o entenderlos, sobre todo cuando están en la oposición, denuncian cifras que no son ciertas probablemente porque no han sabido o querido detectar todas las partidas.

Así, la dotación del ministerio de Fomento es de 32,6 millones de euros, 18 de los cuales son para la A-14, tramo Lleida-Rosselló, y la inversión del conjunto de los distintos ministerios en Lleida es de 36,2 millones. Pero es que el Estado, a través de sociedades mercantiles o empresas públicas, invierte también en Lleida 21,7 M, de los que 12,6 son para el Segarra-Garrigues y 2,8 para el abastecimiento a Lleida 3ª fase con el ramal a Benavent y los depósitos de Almenar y Alguaire. Cabe destacar también, entre otros, 700.000 euros destinados al monasterio de Vallbona, los 88.000 euros al Castell de Verdú y los EDAR en Térmens, Menàrguens y Alcoletge, y la travesía de Gerri de la Sal en la N-260. En cuanto al desdoblamiento de la carretera N-240, no es que el PP se oponga, es simplemente que no hay dotación presupuestaria porque los trámites previos a la ejecución de la obra no están resueltos y lo que se hace es arbitrar medidas a corto plazo como bonificar peajes en la AP-2. Pero es que a las dotaciones de 36,2 millones de euros más 21,7 millones de euros, hay que añadir 11,6 correspondientes al Programa 453A relativo al Plan PITVI de Infraestructuras, Transporte y Vivienda y la parte imputable a Lleida del nuevo Plan Estatal de Fomento de alquiler de viviendas, rehabilitación edificatoria y regeneración y renovación urbanas, que sería del orden de 22 millones de euros. Es decir, en total la inversión prevista en Lleida es del orden de 91,6 millones de euros, sin contar los riegos de Bolòs y Fenollet comprendidos en una partida del Desarrollo Rural o los riegos de compensación del embalse de Rialb margen derecha Peramola-Basella, que están incluidos en partidas de la Confederación Hidrográfica del Ebro.

Como puede verse, las cifras de los PGE de 2015 para Lleida son muy distintas a las que tanto critican los que cuando tienen responsabilidades de gobierno solo saben prorrogar presupuestos, recortar gastos sociales para destinarlos a propaganda y finalidades identitarias o para impulsar campañas intimidatorias que llegan hasta los propios domicilios particulares. Porque no tienen otra prioridad, en realidad es una obsesión patológica, que perpetrar un asalto a la democracia a costa de lo que sea, porque otra cosa no es incumplir la ley. A su respeto y cumplimiento para mantener la unidad de España es también a lo que se dedica el Gobierno de Rajoy. Como decía al principio de mi artículo, esa es la primera prioridad.

José Ignacio Llorens Torres

Diputado al Congreso del Partido Popular por Lleida

Amb el cor i amb el cap

Per als nostres sobiranistes catalans obstinats en la similitud entre Escòcia i Catalunya, el resultat ha representat una autèntica gerra d’aigua freda. D’altres, tanmateix, hem sostingut tot el contrari, com fins i tot va haver d’aclarir Alex Salmond. Escòcia era un estat independent abans d’integrar-se al Regne Unit el segle XVIII; Catalunya mai no ho ha sigut, des de finals del segle XV va estar integrada en la Monarquia Hispànica i anteriorment a la Corona d’Aragó. El referèndum escocès era legal i, per tant, democràtic; el que es proposa aquí no és legal ni democràtic perquè no hi ha res menys democràtic que incomplir la llei. L’autonomia d’Escòcia és molt menor que la de Catalunya i l’esquerra que allà és capaç d’anteposar l’interès general al partidista, aquí acaba alineada amb els separatismes per tal d’erosionar el PP. A més, el referèndum escocès ha estat impulsat per l’SNP d’Alex Salmond, que va guanyar les eleccions regionals amb majoria absoluta amb un programa explícitament independentista. Aquí no. La conversió a l’independentisme de Convergència és recent i la majoria excepcional que demanava Artur Mas li va costar 12 diputats que no la dimissió, que això sí que és exemplar! Les similituds, en tot cas, caldria buscar-les en les reaccions que provoquen els resultats d’aquest tipus de referèndum.

Així, davant de la unió, la resposta econòmica dels mercats ha sigut tan positiva com la unànime satisfacció de tots els líders europeus perquè s’hagi evitat una fragmentació que podia encomanar-se i atemptar contra l’esperit d’integració de la UE. I és que davant d’una decisió tan important com la que afecta la integritat d’un estat i l’enorme transcendència i inquietud interna i internacional que suscita la seua possible divisió, es posa de manifest la necessitat de mecanismes constitucionals que defensin l’estabilitat del sistema i el protegeixin de majories exigües, canviants i conjunturals. Així, l’independentisme quebequès, que ja ha perdut dos referèndums, l’últim el 1995 per amb prou feines 20.000 vots, ara és recolzat tan sols per un 30% de l’electorat, i aquí, a Catalunya, no fa més de 5 anys només el 16% dels votants donaven suport al separatisme. Han canviat tant les coses en tan poc temps per parlar en nom de tot el poble català i presentar com a inevitable una consulta que, com que és il·legal, únicament pot ser votada pels que volen la ruptura? Malgrat la reforma de l’Estatut promoguda per Zapatero i Maragall a la qual amb prou feines va donar suport poc més del 35% dels catalans, i que ha sigut la metxa de les últimes diades cada vegada més incendiàries i subvencionades, els resultats electorals i els últims sondejos indiquen que la majoria dels catalans prefereixen les solucions a la ruptura.

Per tant, es pot continuar alimentant la frustració i el victimisme amb banderes, reverberacions i tot tipus de campanyes d’agitació i odi, però malgrat la vergonyosa manipulació de TV3 i d’un procés sobiranista farcit de trampes, en el qual fins i tot la pregunta final és equívoca, ni arriba la presumpta majoria excepcional ni molt menys existeix unanimitat en les diades, perquè allà es barregen els descontentaments, els que aprofiten el conflicte territorial però que en el fons busquen el conflicte social i els radicals de tot tipus amb Junqueras i Mas al capdavant. Tampoc no és que hi hagi unitat a les files sobiranistes malgrat l’inaudit i deslleial suport dels socialistes al referèndum il·legal aprovat divendres passat dia 19 al Parlament, que posa de manifest una vegada més que no són de confiança i al qual només es van oposar dels 15 diputats lleidatans les diputades del PP, Dolors López i Marisa Xandri. És que estaven representant el conseller Pelegrí i l’alcalde Ros la voluntat dels ciutadans que en el seu dia els van votar? Sens dubte no la dels nombrosos lleidatans que aquell mateix dia vam anar a un acte convocat per Societat Civil Catalana i entre els quals em trobava com l’únic dels quatre diputats al Congrés elegit per Lleida. I allà a la Seu Vella hi havia des de diferents ideologies polítiques els que no renunciarem als nostres sentiments com a lleidatans, catalans i espanyols, els que volem continuar junts com sempre des que vam nàixer, aquí i amb la resta d’espanyols, els que apel·lem a la llibertat en una Catalunya cada vegada menys lliure i més manipulada, els que exigim respecte a la legalitat, a la raó i a la veritat. Perquè no és veritat que Espanya ens roba, ens compra la meitat del que produïm, 2 vegades més que França i 5 més que Alemanya, són d’altres els que ho fan en nom de Catalunya i exigim també que no s’ocultin les conseqüències econòmiques reals d’una ruptura que ens deixaria fora de la UE, del BCE i dels organismes internacionals. És veritat que alguns viurien millor i ja no haurien d’anar a Suïssa i Andorra, però la majoria no, perquè una Catalunya independent seria més pobra i tindria més atur i més problemes per sostenir les pensions i la sanitat.

Votar, Sr. Mas, hem votat moltes vegades des de la restauració de la democràcia, totes les lleis i la Constitució que ara vol atropellar i que li ha permès assolir la presidència de la Generalitat. No la utilitzi per destrossar Catalunya i per dividir les famílies, els amics i la societat, perquè els nacionalismes exacerbats van provocar el segle passat a Europa les pitjors guerres de la humanitat. L’any 1934 la Generalitat es va aixecar contra la legalitat republicana. Les conseqüències van ser desastroses. Sigui president de tots els catalans. No les repetim, els ho demanem amb el cor i amb el cap.

José Ignacio Llorens Torres

President de la Comissió d’Agricultura al Congrés dels Diputats

El impacto del cierre de la frontera rusa

Los agricultores de Lleida están consternados y no les faltan motivos para ello. He hablado con varios de ellos y con el Presidente de Afrucat, y es fácil comprender y compartir su inquietud y zozobra, porque el cierre de la frontera rusa a las importaciones agroalimentarias y pesqueras de los países que pertenecen a la UE, además de las que proceden de Estados Unidos, Australia y Canadá, va a tener un impacto especialmente negativo para los productores de Lleida que tienen en Rusia uno de los prioritarios destinos de exportación.

Lo cierto es que la actividad agraria, que es la base de unos de los principales pilares de la recuperación económica de España, está sometida continuamente a una serie de riesgos impredecibles. Unas veces son los climatológicos, otras crisis como la del pepino del año 2011, en la que nuestro país cargó injustamente con los efectos de la bacteria e.Coli. Este año las sanciones económicas impulsadas principalmente desde la UE y los Estados Unidos contra Rusia en represalia a su actuación en el conflicto de Ucrania, ha provocado la respuesta rusa, que recae otra vez injustamente en nuestros agricultores y ganaderos.

Esta respuesta consiste en la prohibición revisable por un año a la importación de determinados productos hortofrutícolas, cárnicos y lácteos procedentes de la UE y resto de países que impulsaron las sanciones económicas contra Rusia. El veto ruso a las exportaciones comunitarias podría suponer más de 5.000 millones de euros, siendo Lituania con 927millones, Polonia con 841millones y Alemania con 595 millones los más afectados. Para España el impacto de las prohibiciones se estima en unos 337 millones de euros, pero respecto a la producción hortofrutícola, España, que exportó 225,8 millones de euros en 2013, el 12% del total exportado a Rusia por la UE, es el tercer país más perjudicado tras Lituania y Polonia.

Casi una tercera parte del importe de las prohibiciones rusas a España corresponde a Cataluña y de esa cantidad unos 70 millones de euros proceden del sector cárnico, principalmente porcino, y unos 40 millones de los productores de fruta, especialmente melocotón y nectarina, por lo que, aunque el impacto de la prohibición en su conjunto es limitado para España y no supera el 1,8%del total de las ventas agrarias, en el caso de Lleida, que es la principal exportadora a Rusia en dichas producciones, el quebranto económico es muy grave y concierne a la totalidad de la economía leridana que como sabemos gravita sobre el sector agroalimentario.

Por eso, todos los esfuerzos que haga el Gobierno español y concretamente el Ministerio de Agricultura, y me consta que están haciendo todo lo que pueden, serán pocos. Pero conviene aclarar e insistir antes que nada que esta es una crisis internacional que tiene que resolverse en el ámbito comunitario. Por eso, la Ministra de Agricultora, Isabel García Tejerina, con que la que pude hablar inmediatamente, solicitó en nombre del Gobierno español una reunión del Comité de Gestión de Crisis en Bruselas para el jueves día 14 de agosto, que es uno de los logros importantes en la nueva reforma de la PAC 2014-2020 y tiene competencias y recursos importantes para sufragar las pérdidas que pueden producirse como consecuencia de graves alteraciones del mercado.

Mientras tanto, ¿qué está haciendo el Gobierno español, cuya actuación algunos no desperdician la oportunidad de criticar aunque sea de forma tan infundada como la que nos ocupa? Pues reaccionar con rapidez, con proximidad y con sensatez. La Ministra se ha reunido con las organizaciones y los principales sectores agrarios afectados, se están evaluando los daños reales y sin duda negociará con firmeza y habilidad para conseguir las máximas ayudas para los sectores afectados, no solo a cargo del presupuesto de las ayudas agrarias ordinarias como pretende Bruselas, sino también para obtener recursos del Fondo de Gestión de Crisis a los que no piensa renunciar Isabel García Tejerina, como acertadamente ya ha anunciado.

El Comisario Ciolos ya ha anunciado medidas de apoyo excepcional, con un aumento de los volúmenes de fruta que se retira del mercado y que se compensará con ayudas europeas y fondos extraordinarios para programas de promoción en mercados alternativos, pero la ministra española de Agricultura, Isabel García Tejerina, propondrá que ese dinero provenga del Fondo de Gestión de Crisis y no solo del presupuesto de las ayudas agrícolas ordinarias. Es decir, el Gobierno español además de enviar mensajes de tranquilidad a los mercados para evitar que cunda el pánico y se hundan más los precios, no abandonará a los agricultores y ya está actuando con seriedad y solvencia donde tiene que hacerlo.

Por último, también es conveniente recordar que pertenecer a la Unión Europea comporta derechos y obligaciones solidarias. Grandes ventajas y también como ahora inconvenientes, pero son tan superiores las primeras que hasta los que se quieren ir de España no querrían abandonar la Unión Europea. Por lo tanto, lo que hay que hacer ahora es apoyar todos juntos la excelente labor de la ministra de Agricultura, buena conocedora de los entresijos de Bruselas, donde Miguel Arias Cañete a las puertas de su probable nombramiento como comisario supondrá un apoyo eficaz para nuestros sacrificados payeses, que un año más tienen que enfrentarse a unas adversidades que con la ayuda de todos, sin duda, podrán superar.

José Ignacio Llorens Torres

Presidente de la Comisión de Agricultura en el Congreso de los Diputados

Enfilant l’agost

Amb les vacances a la vista, l’activitat política a Catalunya continua girant entorn de la llei de consultes, que continua concentrant en exclusiva l’atenció del Govern de la Generalitat.

El primer que crida l’atenció és que si es tracta de consultar l’opinió dels catalans respecte a una eventual independència, si el que es pretén esbrinar realment és què volem, no s’entén tanta propaganda i tanta manipulació i informació esbiaixada, tant simposi i tanta ocultació de les conseqüències reals de la ruptura amb Espanya.

És evident que no es tracta tant de saber el que opinem i pensem els catalans com d’influir en el nostre ànim fent servir tot tipus de procediments fins a extrems difícilment compatibles amb la llibertat i l’estat de dret i la democràcia. Això, la falta de debat objectiu sobre les conseqüències de la ruptura, per la proliferació de mitjans molt subvencionats i incorporats a la campanya d’agitació sobiranista, i sobretot els flagrants enganys del Govern als ciutadans, determinen un debat que es tergiversa.

Amb la llei de consultes catalana, el Govern de la Generalitat pretén convèncer els catalans que podem exercir legalment el dret a la consulta. No és així. Perquè si bé l’article 122 de l’Estatut atorga “competències exclusives” a la Generalitat per celebrar consultes populars, especifica que ho haurà de fer en l’àmbit de les seues competències i salvant el que disposa l’art. 149.1.32 de la Constitució, que estableix que l’Estat té al seu torn “competències exclusives” per a l’autorització de consultes populars via referèndum en l’àmbit de les seues, com ho és la integritat territorial de l’Estat.

Fer, doncs, una norma legal contra la legalitat de la norma superior és senzillament il·legal. L’altra gran fal·làcia, entre moltes més, és assegurar que una Catalunya independent podria seguir a la UE. També és fals. Com s’han encarregat de reiterar tots els dirigents europeus que es remeten al que estableixen els Tractats de la Unió i com acaba de ratificar amb contundència la cancellera alemanya Angela Merkel, que comparteix la posició del Govern espanyol i defensa la integritat territorial de tots els estats de la Unió, una cosa totalment contrària a la independència d’una regió.

O sigui, sense suport legal, sense suports internacionals, perquè cap govern al món no recolza la independència de Catalunya, amb un retrocés d’un 50% en el que va d’any de la inversió exterior per culpa de la deriva secessionista, i amb la sola ajuda del Govern central, que ha enviat al de la Generalitat més de 24.000 milions d’euros en dos anys per al FLA i pagament a proveïdors, Artur Mas afronta l’entrevista amb el president Rajoy amb aparences de provocar una altra frustració.

Perquè com ja ha anticipat el mateix president del govern, ni Rajoy ni Mas no poden acordar res que afecti la sobirania de tots els espanyols, com han ratificat el Congrés i el Tribunal Constitucional. S’haurien i podrien tractar altres qüestions de molt més profit per a la majoria dels catalans, però em temo que Artur Mas continuarà fent-li el joc a ERC, a la CUP i a l’ANC demanant l’impossible per alimentar l’habitual estratègia del victimisme.

El president de la Generalitat és avui un home acorralat, víctima dels seus propis errors, entossudit a guanyar una batalla que té perduda sense importar-li qualsevol tipus de cost.

La fractura social, política i econòmica del procés que impulsa s’ho emporta tot, fins i tot el seu propi partit, en el que és tot un exemple d’autodestrucció. I ja s’està cobrant víctimes, algunes de tant valor com Duran i Lleida, o com el nou PSC d’Iceta, que torna a la desorientació i recolza una consulta legal que no ho és, embolica la troca amb un federalisme que no aconsegueix definir i acaba per desorientar i desautoritzar el nou líder del Partit Socialista, Pedro Sánchez, que tampoc no és que hagi tingut un feliç debut europeu.

En efecte, la ruptura del pacte europeu, pel qual els populars es comprometien a recolzar el líder socialista de l’Eurocambra, Martin Schultz, a canvi que els socialistes recolzessin com a president de la Comissió Europea el popular Jean-Claude Juncker, ha deixat els socialistes espanyols al costat de la ultradreta de Le Pen, els grups antisistema antieuropeus i xenòfobs i amb una aroma d’informalitat i falta de serietat que recorda els temps de Zapatero, que amb desafiaments inútils acabava per perjudicar els interessos generals d’Espanya.

I aquest és el panorama amb què enfilem agost. Un líder socialista de nou encuny que passeja la seua gràcia i port atlètic per tot Espanya sense més compromisos.

Un president de la Generalitat camí de convertir-se en el Zapatero de Catalunya, i de fet en el millor agent electoral d’ERC, i un president de govern solvent i serè que almenys concentra les seues energies, capacitats i esforços a superar una crisi de la qual a poc a poc anem sortint, al mantenir la unitat d’Espanya, complir i fer complir la Constitució i a l’atendre les necessitats dels ciutadans, que no és poc en temps tan agitats com els que ens toca viure.

I per acabar, amic lector, bones vacances!

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida

Necesitan un enemigo

Más que un ejército, lo que necesitan es un enemigo. Esto es lo que necesitan los separatistas, ahora autodenominados soberanistas, según acabo de leer en un atinado comentario con el que no puedo estar más de acuerdo. Viene esto a cuento de la última ocurrencia de la ANC, que se ha convertido en la inspiradora de una hoja de ruta que ya tiene meta y fecha, el 9 de noviembre. El mismo día en que cayó el muro de Berlín aquí se quiere levantar otro con el resto de España.

Y desde ahora hasta entonces, los que se irrogan en exclusiva la representación del pueblo catalán no van a dejar de sorprendernos con todo tipo de disparatadas propuestas, más propias de las guerras de Gila y que harían las delicias de las portadas de La Codorniz. Lo de organizar una flota para proteger nuestras costas a base de reconvertir embarcaciones de recreo y una red de espionaje en el exterior, en Cáceres pongamos por caso, han merecido la matización del inefable Conseller de la Presidencia para que la gente no se lo tome a chirigota. Son simplemente maniobras de distracción para despistar al enemigo, que es España, naturalmente, como nos aclaró Homs para tranquilizarnos. Quiero y o ver, sin embargo, en que queda lo del Ejército catalán y la restauración de la mili obligatoria, porque no creo que nuestros patriotas se apunten a la mili voluntaria.

Lo que sí parece que tiene visos de realidad es convertir la antigua Plaza Monumental de toros de Barcelona en una mezquita con una doble intención, sacarle dinero a los de Qatar, o sea a los que patrocinan al Barça, y fidelizar el voto musulmán para la consulta. En fin, con la que está cayendo en la familia y de lo que nos estamos enterando y no precisamente por los medios catalanes, lo de “España nos roba” está perdiendo su sentido y conviene distraer al personal y no hablar tampoco de cuestiones tan importantes como la reforma fiscal y del Plan de Medidas para el crecimiento, la competitividad y la eficiencia, recientemente aprobados por el Gobierno para impulsar un crecimiento que es el doble de la media comunitaria y que surte sus efectos.

Porque es una realidad que el paro interanual en junio ha bajado en más de 350.000 personas del año pasado a este y que la afiliación a la Seguridad Social ha subido en seis meses en medio millón de afiliados. Por primera vez, se cierra un primer semestre desde que empezó la crisis con menos parados, más afiliados a la SS y más autónomos, y algo tendrá que ver con este cambio de tendencia, aunque no sea suficiente, las reformas y la contención del gasto emprendidos por este gobierno. Como es sabido y continuamente recordado, la reforma fiscal se ha hecho esperar porque la situación que heredó este gobierno no permitía el cumplimiento de una promesa electoral que, probablemente, hubiera impedido la reducción del déficit en los términos exigidos por Bruselas para recuperar la confianza y los créditos comunitarios. Pero la reforma ha llegado en forma de reducción importante de los impuestos con el objetivo de impulsar la creación de empleo, reforzar la competitividad, favorecer el ahorro, la inversión y el crecimiento, y conseguir un sistema tributario más justo y equitativo.

Es una rebaja fiscal para todos y supone una disminución media del 12,5% para todos los contribuyentes, pero beneficia especialmente a los que menos ganan, porque el 72% de los declarantes con rentas de trabajo inferiores a 24.000 euros anuales tendrán una rebaja media del 23,5% y se exonera de la obligación de presentar declaración del IRPF a las rentas inferiores a 12.000 euros. El tipo máximo para las rentas superiores a 60.000 se reduce del 52% al 45% y el mínimo para rentas hasta 12.500 euros del 25% al 19%.

El carácter social de la reforma se acentúa con el incremento del mínimo exento de tributación a las unidades familiares en general y en particular a las familias numerosas y personas con discapacidad que gozarán de nuevos incentivos fiscales, lo que, unido a la disminución de las retenciones para los trabajadores y en especial para los autónomos, animarán sin duda al consumo y el crecimiento.

La apuesta por la competitividad queda reflejada en que se mantiene el 15% aprobado en 2013 para los emprendedores, a la vez que se reduce de forma escalonada hasta el 25% la presión fiscal de las entidades que tributan al 30% y la de las pymes del 25% al 20%. La reforma que se empezará a aplicar el 1 de enero del 2015 supondrá un ahorro estimado en 6.700 millones de euros en el periodo 2015-2016 para IRPF y Sociedades y no se aparta del necesario equilibrio que tiene que mantenerse entre la reducción de impuestos y la disminución del déficit. Naturalmente, se respeta el tramo autonómico, que también es susceptible de reducción fiscal, al igual que lo ha reducido el enemigo de Madrid.

José Ignacio Llorens Torres

Diputado al Congreso del Partido Popular por Lleida

Normalitat democràtica

La normalitat democràtica amb la qual s’ha desenvolupat el procés successori previst a la Constitució és una mostra d’estabilitat i un excel·lent auguri per al regnat de Felip VI, que en la seua coronació va pronunciar un excel·lent discurs davant de les Corts Generals en el qual es va comprometre a contribuir a la defensa d’una Espanya unida en la seua diversitat, a la protecció dels principis constitucionals i a la solidaritat amb les víctimes del terrorisme i la crisi, en un escenari que el desafiament separatista i la crisi econòmica es presenten com a reptes difícils però no impossibles de superar.

La crisi i la sobirania van ser molt presents precisament en el marc de les Trobades Econòmiques del Pirineu, que van celebrar el seu 25è aniversari sota la presidència de Ramón Roca, que es van desenvolupar amb gran èxit i en les quals entre altres personalitats va participar la ministra de Foment, Ana Pastor, que va pronunciar una excel·lent conferència, i on vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la que va pronunciar el president de la Generalitat, Artur Mas, que va atribuir un gran protagonisme a la recuperació econòmica d’Espanya, que ja ningú no nega, a Catalunya, que també és innegable pel seu poder econòmic llargament acreditat.

Una altra cosa és que el Govern de la Generalitat, que no ha aprovat una Llei en aquesta etapa perquè està distret en altres coses, hagi tingut molt a veure en aquesta recuperació, a la qual han contribuït, i ningú tampoc no ho pot negar, els ajuts europeus del FLA i del pagament a proveïdors, dels quals Catalunya s’ha beneficiat especialment per la seua pertinença a Espanya i a la UE, avantatges que perdríem si prosperés el projecte independentista al qual demana que l’acompanyem el president de la Generalitat no sense reconèixer que està ple d’incerteses, percepció en tot cas excessivament optimista.

No és estrany que el Sr. Mas no trobi companyies excepcionals per a aquest viatge incert, perquè la recuperació econòmica, els empresaris i els ciutadans el que demanen i el que necessiten són certeses i ningú no pujaria en un avió la destinació final del qual és incerta.

El que posa en evidència que la prioritat d’aquest Govern català no és superar la crisi i crear ocupació, com demana l’interès general i la societat, sinó impulsar un projecte separatista per ocultar una crisi que afecta Catalunya com la resta d’Espanya, aquí més per l’herència del tripartit, i que sens dubte s’agreujaria amb la ruptura.

Per tant parlarem de certeses i la primera és descobrir que les intencions veritables del Govern de CiU i d’ERC són espúries i partidistes i que amb la independència no viuríem millor ni desapareixeria l’atur. Al contrari. Tots els analistes econòmics internacionals imparcials adverteixen sobre les desastroses conseqüències de la secessió per a Espanya i sobretot per a Catalunya, perquè més enllà de les balances fiscals que s’han de calcular amb paràmetres no esbiaixats, hi ha les balances comercials netament favorables ara per a Catalunya respecte a Espanya i la resta de la UE, perquè una altra certesa inocultable és que una Catalunya independent quedaria exclosa d’Espanya i, per tant, de la Unió Europea.

Parlem d’una altra certesa. El dret a decidir, que és la cel·lofana amb què s’embolica la consulta, és il·legal i així ho han ratificat recentment les Corts Generals.

Per tant, partint d’aquesta realitat i que no es pot votar en contra de la legalitat perquè això és votar en contra de la democràcia, la incoherència dels sobiranistes es posa de manifest perquè volen trencar amb Espanya i quedar-se a Europa, és a dir, traslladar la sobirania a la UE, que cada vegada té més competències, i aportar com ho fa Alemanya des dels països rics als pobres, això és a Grècia i a Andalusia, entre d’altres.

En definitiva, el procés separatista que a les Corts ha tingut el mateix èxit que el Pla Ibarretxe i aquí a Catalunya, com el mateix Artur Mas ha reconegut la setmana passada en un entrevista a la CNN, no té ni el suport de la meitat dels catalans i esquinça profundament la nostra societat, queda desvirtuat a Europa, on Convergència comparteix al Parlament el Grup Liberal amb UPyD i C’s, i tampoc no suscita suports internacionals, com s’ha pogut comprovar en la recent gira pels Estats Units del Sr. Mas.

I és que a part de Bildu i el líder xenòfob italià de la Lliga Nord, pocs suports troba l’aventura secessionista. Perquè fins i tot la icona del separatisme quebequès, Michael Ignatieff, els ha sortit malament perquè considera indispensable que tot projecte separatista vagi precedit per una Llei de Claredat que amb absolut rigor i neutralitat expliqui les conseqüències reals de tot tipus de la secessió i que aquesta assoleixi almenys el suport de més de la meitat no dels votants sinó del cens electoral, i fins i tot el papa Francesc en la seua primera entrevista a una televisió espanyola ha declarat que tota divisió el preocupa i que són molt diferents les independències americanes que es van emancipar dels estats europeus o l’enfonsament d’Estats artificials com Iugoslàvia, de la independència per secessió de pobles com Espanya que fins ara han estat junts. La Constitució espanyola, per salvaguardar els grans consensos i els valors essencials d’una democràcia, estableix amb la suficient garantia els procediments i les majories qualificades per ser modificada i protegir-la de les variacions conjunturals motivades per circumstàncies canviants o finalitats oportunistes i partidistes.

Els que no la respecten, s’han legitimat gràcies a ella i a sobre l’han jurat no tindrien després cap autoritat per apel·lar al respecte i compliment d’unes lleis que no poden obligar-nos a elegir entre ser catalans o espanyols, perquè és el mateix.

José Ignacio Llorens Torres

President de la Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient al Congrés