La reforma de la PAC més enllà del 2013

Compareixia, fa una setmana, al Congrés dels Diputats la ministra de MediAmbient, Rural i Marí, abans d’Agricultura, Elena Espinosa, per explicar les seues gestions durant el semestre en què Espanya ha ocupat la presidència espanyola de la UE, en defensa de la reforma de la política agrària comunitària més enllà del 2013, horitzó 2020 en general i en defensa dels interessos agraris espanyols en particular.

La ministra no ha decebut. Qui s’ha caracteritzat per la seua inoperància durant els sis anys que ha dirigit els assumptes agraris a Espanya, no podria sorprendre’ns amb una inesperada eficàcia als difícils laberints de Brussel·les, on s’ha d’anar amb unes idees clares, amb fermes conviccions negociadores i amb amics, és a dir, aliats internacionals. És cert que el Govern espanyol, amb el nostre campió europeu al capdavant, que començava el semestre amb l’ànim ni més ni menys que de liderar la recuperació econòmica d’Europa i imposar sancions als països incomplidors, ha hagut de fer front a altres prioritats. Però no és menys cert que passar de la Champions a la Segona divisió en tan poc temps, amb exàmens al juny i a punt de ser suspesos si no fem els deures que ens imposen des de fora, és per desanimar qualsevol. No obstant, la gravetat de la situació del nostre sector agrari, en crisi des de molt abans que fos reconeguda la crisi econòmica general, i l’enorme responsabilitat d’enfocar la política agrària d’Europa, que és el principal importador i exportador d’aliments del món, requerien una resposta, que ha sigut decebedora.

Perquè els resultats de la presidència espanyola han sigut pràcticament nuls en matèria agrària. En els cinc consells de ministres d’Agricultura celebrats en aquest semestre, no s’ha consumat cap acord vinculant. Tot s’ha limitat a interminables deliberacions, intercanvis d’opinions i ambigus documents de reflexió, com el que ha llançat el Govern espanyol, que dinamita l’actual model de la PAC, basat en dos pilars. El pilar productiu, que consisteix en ajudes directes a les rendes agràries per produir, per al qual rebem des de Brussel·les al voltant d’uns 6.300 milions d’euros a l’any, xifra que representa més del 30% del total de rendes agràries dels nostres productors, i 1.200 milions d’euros a l’any per al desenvolupament rural, és a dir, un total de 7.500 milions.

Segons les sàvies reflexions del nostre ministeri, aquest model ha de ser substituït per un altre,en què les ajudes a la producció agrària queden relegades a favor del caràcter de bé públic que s’atribueix a l’activitat agrària per defensar el medi ambient, el medi natural i la lluita contra el canvi climàtic.

El nou model de la PAC preveu una ajuda comuna de base uniforme per a tots els agricultors, per la qual rebran des de Brussel·les 100 €/ha, xifra que representa una tercera part del que perceben de mitjana els nostres agricultors en ajudes directes a rendes. Les altres subvencions estan condicionades a polítiques ambientals i a explotacions vulnerables, en què s’obre la possibilitat del cofinançament, és a dir, que cada Estat hagi de completar els fons comunitaris, i que el perceptor final de les ajudes no sigui l’agricultor.

Les organitzacions professionals agràries ja han fet els comptes i es posen les mans al cap. Escarmentades pels continus enganys d’aquest Govern, agreujat per l’últim pla de xoc promès per Zapatero, del qual només queden les fotos, l’ambigüitat d’aquests models per al futur de la PACno fa sinó accentuar la seua fundada inquietud, perquè la presidència espanyola hauria d’haver servit per avançar en la defensa del sector agrari europeu, que ha de subministrar aliments, en les degudes condicions de seguretat sanitària i qualitat, a un mercat de 500 milions de consumidors europeus cada vegada més exigents.

Tampoc s’ha aprofitat la presidència espanyola per millorar l’acord d’associació de la UE amb el Marroc, que tindrà greus conseqüències per al nostre sector hortofructícola, la ratificació del qual s’ha ajornat per al pròxim semestre, quan la UE serà presidida per Bèlgica. Així mateix, no es preveu cap tipus de disposició especial per compensar el nostre boví de carn, que es veurà greument afectat per l’acord UE-Mercosur, que ens inundarà el mercat de carn argentina i brasilera més barata i sotmesa a moltes menys exigències que les carns comunitàries. I el que és pitjor, no s’ha avançat gens per mantindre el flux de retorn comunitari, que és d’uns 7.500 milions d’euros a l’any.

I si pel que fa als nostres interessos agraris nacionals la indolència de la presidència espanyola de la UE ha estat clamorosa, pel que fa al conjunt agrari europeu l’eficàcia no ha sigut més gran, cosa que resulta inexplicable perquè gairebé el 40% del pressupost total de la UE es dedica a la PAC.

Pressupost que serà insuficient, tot i que el Govern sap que en la seua defensa i fins i tot ampliació compta amb el suport del PP. No només perquè a la PAC se li imposen cada vegada més exigències, sinó perquè 15 nous socis, fins a un total de 27, volen entrar en el repartiment d’un pastís que en el millor dels casos serà igual.

L’especificitat del model agrari europeu, que ha de complir infinitat de requisits que graven el nostre procés productiu, que comporten costos addicionals que no tenen tercers països, exigeix una clara aposta per la competitivitat. L’impuls i modernització de la nostra cadena alimentària, la garantia que es compleixi la reciprocitat en els intercanvis comercials amb els països no comunitaris i la introducció de xarxes de seguretat en les rendes són inajornables. Perquè a l’agricultor i al ramader se’ls exigeix que defensin el mediambient, que mantinguin l’equilibri territorial. Però abans que res els han de garantir les rendes mínimes que els permetin continuar la seua activitat principal, que és la de produir aliments.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat per Lleida del PP
Portaveu d’Agricultura Grup Popular al Congrés