Un president per a tothom

Podria haver caigut en la temptació de contagiar-se d’un ambient festiu, en què una graderia absolutament plena d’un públic enfervorit i entusiasta com mai l’aclamava amb el victoriós i esportiu càntic “A por ellos, oé, oé...” Però no ho va fer. Mariano Rajoy, tot i a costa de refredar l’ànim de les grades, afirmava una vegada i una altra: “Vull ser el president de tots els espanyols, no vull ser només el president del Partit Popular”.

Anunciava així un projecte de concòrdia, “sense bàndols ni trinxeres”. No és una qüestió menor, perquè una de les característiques més destacades del nefast mandat de Zapatero i Rubalcaba ha estat la permanent confrontació contra el partit de l’oposició i contra tot el que representava. Tot just arribar al poder, el Govern socialista va derogar el Pla Hidrològic Nacional, la llei d’estabilitat pressupostària i la llei d’educació. Fins a sis plans a favor de l’ocupació presentats pel Grup Popular han estat rebutjats. Totes les propostes de contenció de la despesa en els pressupostos generals de l’Estat han estat desestimades.

El pacte antiterrorista ha estat vulnerat sistemàticament. Propostes tan lògiques com que no es pagui l’IVA de les factures no cobrades han estat menyspreades. En política exterior, el comptador de núvols que va començar davant de la bandera americana i retirant les tropes de l’Iraq ha acabat posant-les a Líbia i instaurant a Cadis l’escut anti-míssils. Els pactes contra la llista més votada amb partits separatistes han contagiat fins al punt que per sentir-se catalans, alguns senten l’obligació d’insultar els andalusos.

El resultat és que tenim un país més dividit que mai. Entre els que tenen feina i el aturats. Els pacifistes i els bel·licistes. Els catalans i els extremenys. Els que són de dretes i els d’esquerres. I amb cinc milions d’aturats, gairebé un milió i mig de llars amb tots a l’atur i tanta gent passant-ho malament, el que hem de fer és entre tots superar la crisi i posar al davant de tot les polítiques que serveixin per crear ocupació, que és la que garanteix les pensions, la sanitat i l’educació. I això ho fan els emprenedors. Ajudar els emprenedors és, doncs, la prioritat en aquests moments.

Rajoy també podria, a recer de les enquestes que mai li han estat tan favorables, prometre en la convenció del PP tot l’or del món. D’altres ho estan fent. Rubalcaba s’atreveix fins i tot a oferir pactes amb el Partit Popular, i Chacón, pactes fiscals a Catalunya, després de rebutjar-los al Congrés. Els socialistes poden prometre ara el que vulguin i, probablement, aquesta vegada no incompliran, perquè és molt improbable que tinguin l’oportunitat de fer-ho. Però el president Rajoy es va comprometre a dir als espanyols la veritat sempre. Per dura que sigui.

Perquè els ciutadans estan farts de Faisán, de gasolineres i de proves de flagrants delictes que desapareixen. Estem farts que ens enganyin amb brots verds i amb previsions que mai es compleixen. La “plena ocupació, motius per creure”, s’ha convertit en l’atur més elevat d’Europa, culpa dels de fora, d’Europa i de les autonomies, i d’una crisi a la qual aquest govern ha estat totalment aliè, malgrat que l’ha ocultat fins al que no es pot dir. I del sistema financer més sanejat del món mundial. Que al final no ha pogut ocultar les indemnitzacions multimilionàries percebudes pels directius de les caixes intervingudes, davant de la passivitat de Fernández Ordóñez, el molt socialista president del Banc d’Espanya, que no ha escatimat recursos per a aquestes fallides, que tot i això no han arribat en els circuits de crèdit per a agricultors o autònoms.

L’única memòria a la qual es va referir Rajoy no va ser la Memòria Històrica d’infaust record, sinó a la que permet recordar que l’any 1996 el Govern del PP d’Aznar, retallant despeses de l’Estat fins a assolir el dèficit zero, rebaixant dues vegades l’IRPF i creant les condicions adequades, va aconseguir transformar els cinc milions d’aturats de llavors en cinc milions d’ocupacions, que són les que serveixen al final per sostenir les pensions, la sanitat i l’educació. Per això, la nostra prioritat és equilibrar una altra vegada els comptes, promoure la reforma laboral, recolzar amb 3.000 euros la contractació del primer treballador i rebaixar l’impost de societats. En una paraula, volem ajudar els que et poden ajudar.

Les circumstàncies que es viuen al nostre país confereixen a aquestes eleccions un caràcter extraordinari i només existeixen dues possibilitats. La continuïtat d’una política fracassada representada pel PSOE de Rubalcaba o el canvi que representa el Partit Popular de Mariano Rajoy. D’altres no tenen més objectiu per impedir la majoria suficient del Partit Popular, cosa que suposa un incert final de la destinació dels seus suports. Fins ara han servit per recolzar la retallada de les pensions en el conjunt d’Espanya i per retallar aquí la sanitat dels catalans, perquè les ambaixades catalanes, els subsidis identitaris o les subvencions a promocionar el nacionalisme -530 milions d’euros- són absolutament intocables. Perquè “la prioritat és fer país”, encara que el país s’enfonsi.

J.I. Llorens Torres

Diputat del PP per Lleida i portaveu d’Agricultura del Grup Popular al Congrés

El PSOE s’oposa al govern socialista

S’entesta el candidat socialista en prometre’ns el contrari del que ha fet el govern que ha vicepresidit. El PSOE li està fent l’oposició al seu propi govern i pronostica que el PP durà a terme unes retallades després d’haver estat el propi govern socialista el que ha fet les majors retallades socials de la democràcia com a conseqüència de la seva desbaratada política econòmica. Però cinc milions d’aturats i retallades en pensions i salaris són molt difícils d’amagar, i s’han d’esborrar pistes. Per això, els socialistes amaguen Zapatero. No farà campanya i varen obligar-lo a que anunciés la seva retirada abans de les eleccions municipals del passat 22 de maig. Per alguna cosa serà.

Perquè la realitat és que acaba la interinat d’aquest govern, inútilment prorrogat per CiU des de maig del 2010, quan, des de Brussel·les i des de Washington fou completament desautoritzada la política econòmica de Zapatero, i acaba també el cicle del pitjor president i govern de la democràcia. Ningú ha fet tant de mal en tant poc temps. El president Zapatero, que rebé la millor herència en el 2004, ens deixa la pitjor vuit anys després.

Seria, però, injust concentrar totes les responsabilitats en Zapatero. Ningú en el PSOE ni en el govern durant aquests anys ha dit “ni piu”. Començant pel Totpoderós Rubalcaba, que ha estat ministre d’interior, portaveu del govern i vicepresident primer, i que ara ens vol fer creure que té les solucions que durant vuit anys ha callat. Algú el pot creure? No sembla que el ministre del Faisán i de l’ocultació pugui aportar grans canvis al clamorós fracàs d’una gestió de la que ha estat còmplice destacat. El recolzament al desacatament a les sentències dels tribunals sobre la immersió lingüística ens fa pensar que és un personatge de poc fiar, capaç de repetir i ampliar les errades del seu predecessor. Capaç de tot.

Per ser el més equànime possible, no obstant, s’ha de reconèixer que no totes les errades comeses per Zapatero són fruit de la seva voluntat política. Probablement –segur-, no volia deixar-nos un país amb cinc milions d’aturats, el 45% d’atur juvenil, un deute disparat i, en conseqüència, unes doloroses retallades socials. Aquests resultats són la conseqüència d’amagar la realitat d’una crisi a la qual va reaccionar, després de negar-la, amb mesures equivocades. En política econòmica no es pot enganyar, s’ha de governar amb un pla i sense ocurrències, però sobretot no es pot gastar allò que no es té, com ha estat fent el govern de Zapatero i tots els governs socialistes de les comunitats autònomes.

Però la Memòria Històrica, la desvertebració de l’Estat a la que ens ha portat el seu insensat recolzament a un Estatut anticonstitucional abans de conèixer-lo, el govern compartit amb les Comunitats Autònomes amb partits separatistes, l’ampliació als 16 anys de l’avortament, l’incompliment de les sentències o el recolzament a una voracitat llibertària d’uns nacionalismes que a vegades exclouen el castellà a l’escola, altres sancionen si no es retola en català o finalment prohibeixen els afeccionats que puguin veure una cursa de braus a Catalunya, són decisions que depenen d’una voluntat política i que han fet un gran mal.

Espanya, encara que plural, és una, i ho ha hagut d’aclarir Zapatero en la seva darrera compareixença davant la insaciable reivindicació dels independentistes amb els que ha governat. La pau que tots anhelem no es pot aconseguir amb obscenes concessions, com l’alliberament del 25 cops criminal De Juana Chaos o la tornada del braç d’ETA a les institucions del País Basc. I en el cas Faisán, una vergonya per a la democràcia, no es pot saldar com si es tractés d’un delicte... sense delinqüents! per a que el senyor Rubalcaba pugui fer la seva campanya sense que diguin res els tres alts càrrecs de la Policia, encara imputats, que van fer l’espiada que va impedir la detenció dels terroristes d’ETA. I és que la nova Espanya de ZP i les negociacions amb ETA s’han saldat amb un estrepitós fracàs.

En una província tan agrària com la nostra, no puc deixar de recordar que dues mocions que vaig defensar en nom del Grup Parlamentari Popular en el Congrés dels Diputats al maig i al novembre de 2009, amb importants ajudes financeres i fiscals per al sector agrari i que van ser aprovades malgrat el vot en contra del PSOE, no s’han complit. Incomplir els acords del Parlament denota una pèssima qualitat democràtica.

Com ho és també el doble joc, un altre engany, dels socialistes espanyols a Brussel·les que estan impulsant l’acord UE-Marroc, letal pel nostre sector hortofrutícola si no s’acompleixen les condicions que exigeixen els eurodiputats populars a Brussel·les, amb la nostra incansable portaveu Esther Herranz. Que només demana que els productes marroquins no entrin per sota del preu d’entrada i per damunt dels contingents previstos, que compleixin els mateixos requisits sanitaris que s’exigeix als nostres i que es compensi al sector per les pèrdues produïdes. Però ja se sap que els socialistes són capaços de dir una cosa i fer la contrària. O sigui, de fer d’oposició i govern a la vegada.


J.I. Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida i portaveu d’Agricultura del Grup Popular en el Congrés