martes, 5 de octubre de 2010

Compromís contra Lleida

La plataforma “Compromís per Lleida” insiste en el trasvase de aguas de Lleida a Barcelona. Pero, en el Segre no sobra agua. El Plan Hidrológico de la Cuenca del Segre, aprobado en 1998, establece la asignación y reserva de recursos hídricos del Segre y del Noguera Pallaresa. El embalse de Rialb con sus 401 Hm3 de capacidad, y el de Oliana con 90 Hm3, han permitido regular un mejor aprovechamiento de las aguas, pero aún así no hay agua suficiente para dotar adecuadamente los regadíos previstos para Lleida y aprobados hasta 1998. Y no cabe ni uno más.

El Canal de Urgell tiene una concesión preferencial de 8.923 M3/ Ha y año, que todavía ahora está muy lejos de alcanzar. Para el Canal Segarra Garrigues, Garrigues Altes y Garrigues Baixes, está aprobada una dotación de 6.500 m3 por Ha. y año, para regar una superficie en su conjunto de unas 48.000 Has., muy por debajo de las cerca de 70.000 Has. inicialmente solicitadas, y según las superficies y dotaciones de riego previstas repito, en el citado Plan de Cuenca, no se puede acometer ni un regadío más en el Segre.

¿Qué se podría hacer para que existieran excedentes en el Segre y conducirlos a Barcelona? Pues una de dos, disminuir las dotaciones aprobadas o las superficies de regadío. La ampliación de ZEPAS en el Segarra-Garrigues va en esa dirección, porque disminuye la superficie de riego de este Canal, que hay que recordar una vez más no tendríamos si el Partido Popular no hubiera ganado las elecciones generales el año 1996 y no lo hubiera puesto en marcha.

Recordemos también que las exigencias medioambientales de Bruselas entonces, cuando gobernaba Aznar, rebajaban en 5.000 Ha. las 60.000 Ha. inicialmente previstas para el regadío del Segarra-Garrigues. Luego llegó el Tripartit para gestionar el Segarra-Garrigues, los estudios ornitológicos encargados a organismos subvencionados por la Generalitat, como el Centro Tecnológico Forestal del Solsonès, y las inexplicables propuestas que llegaban a la Unión Europea.

Se proponía, nada menos que desde aquí, aumentar las ZEPAS y reducir la superficie de regadío hasta casi la mitad de lo previsto. Pero claro, en los mapas nacionalistas que llegaban a Bruselas no figuraban los espacios protegidos fijados en la vecina Comunidad de Aragón, más que suficientes para satisfacer las más exigentes demandas de ZEPAS.

Pero aunque diéramos por buenas las inaceptables reducciones de las superficies de riego del Segarra-Garrigues, la superficie resultante y los riegos de invierno o de apoyo en las excluidas, agotarían las concesiones previstas en el Plan de Cuenca. Para que surgieran los excedentes del Segarra-Garrigues destino Barcelona, sería necesario además que los regantes del histórico Canal de Urgell, renunciaran a las dotaciones aprobadas que todavía no tienen y desperdiciaran las posibilidades de obtener en un año, otra cosecha más, de las que ahora disponen.

¿Es el Segre la única solución para Barcelona? Rotundamente no. Las desaladoras son costosas y medioambientalmente desaconsejables. El trasvase del Ródano es todavía más caro y contaría con la presumible oposición de los agricultores franceses. El traslado en barco del agua desalada procedente de Almería ya se vio que era una ocurrencia disparatada. La mejor solución, la más económica y la más razonable, que no tiene además oposición de nadie, es la prolongación del minitrasvase del Ebro a Tarragona, hasta Barcelona. Esta conducción está aprobada, nadie se opone a ella, ya funciona y sólo se utilizan la mitad de los 4 m3/segundo de capacidad, lo que representa un sobrante que cubriría las necesidades en agua potable de la Ciudad Condal. Esta solución, que es la que hemos propuesto desde siempre en el Partido Popular, es tan razonable que el Tripartit no tuvo más remedio que recurrir a ella, cuando en las Elecciones Generales del 98 denunciamos que se estaba iniciando el trasvase del Segre a Barcelona. Me llamaron entonces de todo, por denunciar un hecho consumado, que después de las elecciones se pudo descubrir que era totalmente cierto. Nada menos que en la cabecera del Segre, en Prats y Sansor, ya estaban instaladas las estacas que señalaban la derivación del Segre. El revuelo originado fue de tal calibre que llegó al Congreso de los Diputados, y la decisión del Tripartit fue revocada, porque además era ilegal, ya que la regulación del Segre, afluente del Ebro, es competencia del Estado, y se adoptó la solución de prolongar el minitrasvase del Ebro a Tarragona que fue abandonada....¡porque llovió!

Y un problema que podía haber sido resuelto definitivamente quedó aplazado. ¿Por qué? Porque una de las primeras decisiones de ZP cuando ganó las elecciones fue derogar el PHN, con lo que se perdió la mitad de su coste que financiaba la UE. Pero nuestro flamante Presidente ya estaba recabando los apoyos para esa Nueva España que ha construido con los que quieren romperla, y a los que provoca una aversión especial todo lo que pueda vertebrarla, como lo es trasvasar aguas desde las cuencas excedentarias de una Comunidad Autónoma, a las deficitarias de otra.

A pesar de su enorme valor estratégico, alimentario, medioambiental y en la vertebración del territorio, es sabido que el sector agrario tiene unas perspectivas difíciles. En Lleida, el sector agrario tiene además una importancia capital. Nuestros agricultores y ganaderos serían muy ingenuos, si hipotecaran su futuro y el de sus hijos, porque los de Barcelona sólo se acuerdan de Lleida cuando no llueve. Para quitarnos el agua, y si es el caso hasta el aeropuerto.

José Ignacio Llorens
Diputado del PP por Lleida
Portavoz de Agricultura del Grupo Popular en el Congreso

jueves, 16 de septiembre de 2010

Els canvis que vénen

I encara que governar el conjunt d’Espanya i Catalunya amb els que volen anar-se’n d’Espanya és una posició política inexplicable, ho intentarà seguir fent el pitjor president de la democràcia al capdavant d’un Govern en plena descomposició on se li’n van els ministres, es contradiuen els uns als altres i a si mateixos i ningú sap cap a on ens dirigeix el que mai havia de retallar els drets socials ni trair els seus principis. El que probablement és de les poques veritats que ha dit, perquè mai n’ha tingut.

Els principis, més ben dit, les finalitats de Zapatero, són continuar governant com sigui, encara que sigui en contra de l’aclaparadora opinió dels ciutadans, que continuen expressant totes les enquestes, o enmig d’una solitud parlamentària que el porta a perseguir els vots del PNB al preu que sigui per aprovar uns pressupostos restrictius, on s’aplicaran retallades que haurien d’haver arribat molt abans i d’una altra manera.

Perquè el nostre ínclit president del tarannà i apòstol de les civilitzacions, que continua sorprenent el món amb les seues ocurrències, ha dilapidat amb rumbosa alegria els sanejats comptes que va heretar del Govern Aznar. Es va obstinar a negar la crisi quan tots els països del món ajustaven els pressupostos, va menysprear les propostes d’austeritat i reducció del malbaratament de la despesa pública innecessària, simplement perquè venien de l’oposició, ha entrevist brots verds on només hi havia forats sense fons, que engolien els 400 euros per comprar el vot, un Pla E rere l’altre, ajudes a la cooperació internacional, transferències per greixar el vot...

I tot plegat és el que ens ha conduït a caure en competitivitat, del 33 al 42 lloc al món, al 60% d’atur de l’eurozona, a aquest laboratori en què s’ha convertit Espanya, que ha trobat en els cursos de formació un jaciment d’ocupació, i a un dèficit que Brussel·les, via Obama, ens obliga a reduir per no ser expulsats de la UE. Però, és clar, quan el cost de l’atur, dels que no van a cursos, és clar, ja és de 50.000 milions d’euros a l’any i supera el cost en educació, arriba gairebé al de sanitat i gairebé duplica el d’infraestructures i obra pública, arriben els ajustos, tard i malament.

Perquè no és congelant pensions, retallant sous dels funcionaris, reduint la inversió pública, augmentant impostos, improvisant i desmentint ocurrències contínuament, com es corregeix un rumb eixelebrat que no fa més que sembrar la desconfiança d’uns mercats que continuen penalitzant el cost del nostre deute i amplia l’abast d’una crisi que, per desgràcia, continuarà accentuant-se i de la qual ZP continuarà culpant, evidentment!, el Partit Popular, que tot i això no té res a veure amb la vaga general que li espera, uns pressupostos difícils i unes eleccions a Catalunya que encara ho són més.

Perquè els demèrits socialistes s’han vist reforçats per la inestimable col·laboració dels socis, que han sumit la política catalana en un guirigall i un desconcert lamentable, en el qual tot gira al voltant del feliç Estatut i la competició sobiranista i identitària, que es converteixen en un pretext per ocultar l’atur, el tancament d’empreses, l’abandó d’autònoms, la caiguda de la inversió pública i la pèrdua de solvència, que, segons totes les agències especialitzades, situa Catalunya al capdavant d’Espanya.

Però, és clar, com que a Catalunya les eleccions ja són improrrogables i el canvi polític, a la vista del que es veu, inevitable, perquè ni el nou Estatut, ni les consultes sobiranistes, ni la prohibició dels toros, ni les multes als que gosin retolar en castellà, ni les vegueries, ens han aportat més felicitat, als catalans, el que toca ara és canviar el discurs. Per això ZP ens envia l’espanyolista Corbacho, encara que sigui el ministre de l’atur, i Montilla ens adverteix que els socialistes són els únics que garanteixen la unitat d’aquesta Nova Espanya de ZP, en què ja ni es compleixen les sentències del TC sobre l’Estatut.

I, és clar,Artur Mas, que per cert acaba de reconèixer ara que mai ha tingut tant autogovern Catalunya com amb el PP —per què deu haver anat al notari?—, se salta l’Estatut i promet en el futur, d’aquí a 8 anys, un referèndum secessionista encara que no l’autoritzi prèviament el Govern central. I de moment estabilitat i, això sí, sentit de la responsabilitat de l’Estat, com ho ha demostrat el seu partit a Madrid, donant suport a la congelació de les pensions dels catalans, la retallada dels funcionaris, l’ampliació de l’avortament i la continuïtat de ZP.

Amb aquest panorama, el Partit Popular es fa més necessari que mai, en aquestes eleccions. Per acabar amb el tripartit, per frenar l’independentisme i els excessos identitaris i per liderar un projecte per a tot Espanya en què Catalunya recuperi l’avantguarda. I això es fa atenent i resolent els problemes reals de la gent, defensant les llibertats, retallant la despesa pública innecessària, creant ocupació i reduint o suprimint impostos, com el de successions, la supressió del qual, per cert, Artur Mas va rebutjar quan era conseller en cap i el va proposar el Partit Popular.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida - Portaveu d'Agricultura del PP al Congrés

jueves, 29 de julio de 2010

El pèssim estat de la nació

El sisè debat sobre l’Estat de la Nació presidit per Zapatero ha ofert una important novetat respecte als anteriors. L’autoesmena total de Rodríguez Zapatero a sí mateix. En què s’ha diferenciat el president del Govern respecte al debat de l’any passat? En tot. Assegurava el 2009 que no hi hauria retallades socials, ni reforma laboral. Que només es tocarien les pensions i els sous dels funcionaris cap amunt. S’entreveien brots verds en l’economia i es feia l’única política possible.
Què ha passat un any després? Doncs que només s’han destruït 700.000 llocs de treball més, que ja són 4 de cada 10 joves els que estan a l’atur, que el nostre deute ha crescut en 10.000 milions d’euros, que s’han tancat més de 35.000 empreses i que va haver de ser Obama qui obligués el nostre líder planetari a reconèixer la realitat d’una crisi, que obstinadament ha negat, davant de la qual va reaccionar en direcció contrària a l’adequada, i que finalment s’ha traduït en ajustos dolorosos i injustos que es podrien haver evitat.
En què s’ha diferenciat el discurs del líder de l’oposició respecte al de l’any passat? En res. Llavors, com ara, recomanava Rajoy a Zapatero la imperiosa necessitat de retallar la despesa pública supèrflua i innecessària, de fomentar l’ocupació, d’emprendre reformes estructurals i de reduir el dèficit i el deute per evitar el que ha vingut després. Però Zapatero, que per mèrits propis s’ha convertit en el pitjor president de Govern que hem conegut els espanyols en democràcia, ha continuat fent gala de les seues dos principals característiques.
La impostura del nostre president és tan gran que és capaç de sostindre una cosa i la contrària gairebé alhora, en funció de l’escenari, la conveniència o el moment. Res del que diu o assegura, amb aquesta emfàtica solemnitat que a hores d’ara sona a ridícula, no té a veure amb la realitat. Justifica ara la rectificació del Govern, fins i tot en contra dels seus propis principis, per la necessitat d’adaptar-se a unes circumstàncies que han canviat. No és cert. Ni rectifica errors, perquè en continua cometent, ni les circumstàncies ara són diferents a les que el van portar a comprar el vot amb 400 euros o als successius Plans E, que són un monument al malbaratament públic.
La segona característica —defecte greu de Zapatero— és la supèrbia, l’orgull, l’insensat revengisme que li impedeix reconèixer alguna raó en l’adversari i que l’ha portat a governar en contra de la meitat dels espanyols, que ha dividit com mai en l’àmbit ideològic, territorial i social, i a trencar tots els pactes d’Estat entre Govern i oposició, que són essencials per al funcionament de la democràcia. Observant la pomposa solemnitat dels seus anuncis i compromisos, que després mai compleix, la pregunta es fa inevitable: es creu Zapatero les seues pròpies mentides, o creu que per governar un país cal enganyar els seus ciutadans sistemàticament?
La resposta a qualsevol de les dos preguntes és demolidora sobre la conveniència de la seua continuïtat en el poder. Conveniència per als ciutadans, clar. Per a l’interès general. La pompa amb què ha celebrat ZP el seu desè aniversari al capdavant del PSOE produeix vergonya aliena. A qui es dirigia ZP-10? Als aturats, als empresaris o als pensionistes? No queda dret ni un dels pactes d’Estat que van fer modèlica la nostra transició democràtica. El Pacte de Toledo, que garantia el poder adquisitiu de les pensions, ha saltat pels aires. El pacte contra el terrorisme, que s’ha restaurat després de la nefasta negociació amb ETA de la passada legislatura, que va posar al carrer criminals tan sanguinaris com De Juana Chaos, està en via d’extinció. I Zapatero ens deixarà una Espanya dividida, enfrontada dins, arruïnada i tutelada des de fora.
Acatarà o no el Govern socialista la sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l’Estatut? Doncs segons el dia o el lloc, sí o no. En qualsevol cas, ja es proposen trampes per burlar-ne els efectes, i quan un govern no respecta les sentències judicials, no hi ha democràcia, perquè amb quina força moral se li pot demanar al ciutadà que compleixi les seues obligacions?
El pacte territorial, també trencat des que els socialistes s’han entossudit a governar contra la llista més votada, encara que fos en companyia de partits separatistes, afecta no solament com estem veient la integritat mateixa de l’Estat, sinó fins i tot la del mateix PSOE.
Resulta desconcertant, per a qui es deixi desconcertar, que el socialista Montilla presideixi una manifestació independentista contra el socialista Zapatero i agiti l’enfrontament del PSC en contra del PSOE, que és el mateix. Tan desconcertant com que els 25 diputats socialistes catalans votin a Madrid el contrari del que han votat aquí. En el fons tot és una gran pantomima, ja que del que es tracta és de barrar el pas al Partit Popular, és a dir, a l’alternativa, i quan no serveixi Montilla sempre apareixerà un Artur Mas o un Duran i Lleida amb el salvavides preparat. Tant se val!
El cinisme i la hipocresia al servei de la causa, sota la magistral batuta d’un Zapatero que s’atreveix a vindre a Barcelona a exhibir complicitats i tarannà entre somriures i abraçades, després de la major retallada en pensions i d’obra pública en la història a Catalunya. No importa. Al PSOE ja li ha caigut la E, la O i la S, però no se li ha esgotat la seua obsessió per mantindre el poder, com sigui.
El que passa és que la societat quan és enganyada tantes vegades acaba reaccionant, i és el que aviat comprovaran Montilla i Zapatero, pel bé de tots.
José Ignacio Llorens Torres
Diputat PP per Lleida. Portaveu d’Agricultura del
Grup Popular al Congrés

jueves, 22 de julio de 2010

El PSOE rechaza el salvavidas para agricultores y ganaderos

Lamento que el Gobierno haya terminado el curso político y la Presidencia de la UE mostrando su auténtica cara que no es otra que la de la insensibilidad y el desprecio total respecto al sector agrario, al rechazar con sus votos una Propuesta de Resolución para la defensa de los intereses agrarios en la UE.
Sólo así se puede explicar el incomprensible rechazo de los socialistas a una iniciativa propuesta por el PP y que, entre otras muchas, proponía las siguientes medidas: la defensa de nuevos criterios de reparto en los Fondos Estructurales atendiendo a la incidencia del paro o la brecha tecnológica; la defensa para que se mantenga la estrategia de 2020 con las actuales dotaciones presupuestarias que reciben agricultores y ganadores europeos y que los españoles mantengan el mismo nivel de ayudas directas; la introducción de mecanismos de intervención para que actúen como redes de seguridad tras crisis de precios o sanitarias y, también, las políticas de apoyo al sector lácteo para mantener la viabilidad del sector.
En la propuesta, y ante la dejación del Gobierno socialista, se incluían también medidas referidas a los acuerdos o negociaciones internacionales que se han desarrollado durante la Presidencia española de la UE, tales como: la inclusión de disposiciones especiales en el acuerdo UE-Marruecos para evitar el incumplimiento por parte de Marruecos de las condiciones del acuerdo y la elaboración de una propuesta de compensaciones a los sectores agrarios españoles afectados por las negociaciones UE-Mercosur.
Resulta imprescindible garantizar que las importaciones de terceros países a la UE estén sujetas a las mismas normas de calidad y seguridad alimentaria que las que se exigen a las producciones comunitarias.
Por todas estas razones es lamentable el rechazo de los socialistas a las medidas planteadas por el PP contenidas en dicha Propuesta de Resolución. A pesar del cinismo que caracteriza al Ejecutivo, en esta ocasión no se ha atrevido a apoyar aquí lo que ha despreciado a la vista de toda Europa durante la Presidencia española.
Lamento que por tan solo cuatro votos no haya prosperado este salvavidas para el sector agrario propuesto en el Debate de la Nación por el PP, el único grupo político que se ha acordado de la crítica situación del sector. El PP es el portavoz del campo en el Congreso.
José Ignacio Llorens Torres
Diputado por Lleida del PP
Portavoz de Agricultura del Grup Popular en el Congreso

viernes, 2 de julio de 2010

La sentència de l’Estatut

Ni l’Estatut que va sortir del Parlament, i va retallar després el Congrés, amb els vots, entre d’altres, del senyor Montilla, estava net com una patena ni tots els preceptes recorreguts han estat declarats inconstitucionals.
Aquesta seria una primera interpretació de la sentència del Tribunal, podríem dir-ne que a grans trets. També és una simplificació quantificar el nombre d’articles de l’Estatut que s’han mantingut o els que s’han tombat.
Anem als aspectes substancials de la sentència. N’hi ha un d’essencial. ElTC ratifica, com no podia ser de cap altra manera, que l’única nació indissoluble és Espanya i, per tant, que el subjecte de la sobirania nacional és el poble espanyol en el seu conjunt, com estableix l’article 2 de la Constitució, que es manté vigent.
El contrari seria una reforma encoberta de la Constitució a través d’un Estatut. La gran trampa que atemptava contra l’actual mode d’Estat, i sobretot contra la Constitució, era precisament negar la legitimitat delTC per pronunciar-se sobre l’Estatut, perquè havia rebut el suport en un referèndum —amb resultats, per cert, ben escassos— del poble català. Només les reformes constitucionals aprovades pel poble espanyol, titular de l’única sobirania nacional que hi ha a Espanya, a través dels procediments previs i posteriors establerts a la mateixa Constitució, poden modificar-la.
Les referències a Catalunya com a nació a l’Estatut que figuren al preàmbul són irrellevants i merament descriptives. No tenen cap efecte jurídic. En aquesta qüestió, tots els magistrats delTC, tant els anomenats “progressistes” com els “conservadors”, han estat d’acord des del principi de les deliberacions, com també han convingut que el Poder Judicial és únic i independent per a tot l’Estat. Mala notícia per a l’oasi català, convulsat pels casos Millet i Pretòria, que amenacen de convertir-lo en una espècie d’oceà de la corrupció.
El català tampoc pot ser la llengua “preferent” de les administracions i mitjans de comunicació públics de Catalunya, la qual cosa no fa més que adequar l’ús públic a la realitat social d’una Catalunya lliure i bilingüe, on els ciutadans sense grans escarafalls elegeixen una dels dos llengües oficials a Catalunya per comunicar-se, que per això hi ha els idiomes. Desgraciadament, aquesta llibertat no es trasllada a l’àmbit educatiu, on el caràcter vehicular reconegut al català acabarà provocant una hemiplegia perjudicial en les futures generacions.
Pel que fa a la batalla sobre les competències plantejades per l’advocat de l’Estat, és adir, pel Govern central socialista, s’anul·len les competències d’autonomia financera, i la bilateralitat no podrà afectar les competències exclusives de l’Estat. En total, la sentència declara flagrantment inconstitucionals 14 articles, essencials, ho repeteixo, declara interpretables 23 articles més i 4 disposicions addicionals, fet que obre una via conflictiva, i respecta la resta dels articles. S’ha d’assenyalar que la sentència ha estat guiada pel bloc, és a dir, el proposat pel PSOE i que els preceptes declarats inconstitucionals han rebut el suport de vuit dels deu magistrats. No obstant, l’ambigüitat d’alguns preceptes interpretables serà font interminable de nous conflictes i xantatges inacceptables.
Aquest és el resultat d’un llarg procés que va començar, cal recordar-ho, quan ZP, llavors a l’oposició, va prometre a Maragall que li donaria l’Estatut que li demanés. Després de l’èmfasi electoral, ja com a president del Govern, Zapatero va matisar que donaria suport a l’Estatut que sortís del Parlament, que el primer que va fer va ser arraconar i excloure el Partit Popular de les deliberacions sobre la reforma de l’Estatut. I que va arribar després al Congrés retocat abans al cafetó nocturn i clandestí entre Zapatero iArtur Mas sense Duran. Com es pot veure, tot molt rigorós, molt seriós i molt democràtic.
I ara arriba la segona part del sainet. En clau electoral com sempre, en què els exercicis d’hipocresia i cinisme del PSOE arriben a cotes inigualables. Montilla ha iniciat una campanya per convèncer-nos de la tragèdia que suposa la retallada d’un Estatut, que en els seus quatre anys de vigència no és que hagi millorat precisament les nostres vides. Farà una crida a la mobilització de nacionalistes i sobiranistes radicals, que ja no podran convocar consultes secessionistes, i sobretot perquè no se li avanciArtur Mas.Aquesta vegada, ni el 3%ni el cas Millet seran cap obstacle per a la sociovergència en defensa de Catalunya. I Montilla al capdavant de la rebel·lió contra la sentència que el Govern central qualifica d’èxit. Una altra vegada la doble cara del PSOE.
I el gran prestidigitador? Doncs tornant deToronto, on acaba de renegar de la despesa i del dèficit públic, superat el suplici semestral europeu, disposat a impulsar la “reforma laboral que mai faria”, i a explicar a Catalunya la part de l’Estatut que s’ha mantingut, i a les hosts socialistes de la resta d’Espanya, la que no ha prosperat.Als del Partit Popular, que diem el mateix aquí que a Madrid, ens queda la satisfacció que teníem prou raons per denunciar la inconstitucionalitat de l’Estatut, i que hem prestat un servei inqüestionable per preservar la unitat d’Espanya, cosa que és bona per a Catalunya i per a la resta d’Espanya. I als governs de la Generalitat i al central, tots dos presidits per socialistes, ens queda demanar-los que no enganyin més els ciutadans i es dediquin a resoldre’ls els molts problemes que tenen.
José Ignacio Llorens Torres
Diputat per Lleida del PP i Portaveu
d’Agricultura del Grup Popular al Congrés

viernes, 18 de junio de 2010

La reforma de la PAC més enllà del 2013

Compareixia, fa una setmana, al Congrés dels Diputats la ministra de MediAmbient, Rural i Marí, abans d’Agricultura, Elena Espinosa, per explicar les seues gestions durant el semestre en què Espanya ha ocupat la presidència espanyola de la UE, en defensa de la reforma de la política agrària comunitària més enllà del 2013, horitzó 2020 en general i en defensa dels interessos agraris espanyols en particular.
La ministra no ha decebut. Qui s’ha caracteritzat per la seua inoperància durant els sis anys que ha dirigit els assumptes agraris a Espanya, no podria sorprendre’ns amb una inesperada eficàcia als difícils laberints de Brussel·les, on s’ha d’anar amb unes idees clares, amb fermes conviccions negociadores i amb amics, és a dir, aliats internacionals. És cert que el Govern espanyol, amb el nostre campió europeu al capdavant, que començava el semestre amb l’ànim ni més ni menys que de liderar la recuperació econòmica d’Europa i imposar sancions als països incomplidors, ha hagut de fer front a altres prioritats. Però no és menys cert que passar de la Champions a la Segona divisió en tan poc temps, amb exàmens al juny i a punt de ser suspesos si no fem els deures que ens imposen des de fora, és per desanimar qualsevol. No obstant, la gravetat de la situació del nostre sector agrari, en crisi des de molt abans que fos reconeguda la crisi econòmica general, i l’enorme responsabilitat d’enfocar la política agrària d’Europa, que és el principal importador i exportador d’aliments del món, requerien una resposta, que ha sigut decebedora.
Perquè els resultats de la presidència espanyola han sigut pràcticament nuls en matèria agrària. En els cinc consells de ministres d’Agricultura celebrats en aquest semestre, no s’ha consumat cap acord vinculant. Tot s’ha limitat a interminables deliberacions, intercanvis d’opinions i ambigus documents de reflexió, com el que ha llançat el Govern espanyol, que dinamita l’actual model de la PAC, basat en dos pilars. El pilar productiu, que consisteix en ajudes directes a les rendes agràries per produir, per al qual rebem des de Brussel·les al voltant d’uns 6.300 milions d’euros a l’any, xifra que representa més del 30% del total de rendes agràries dels nostres productors, i 1.200 milions d’euros a l’any per al desenvolupament rural, és a dir, un total de 7.500 milions.
Segons les sàvies reflexions del nostre ministeri, aquest model ha de ser substituït per un altre,en què les ajudes a la producció agrària queden relegades a favor del caràcter de bé públic que s’atribueix a l’activitat agrària per defensar el medi ambient, el medi natural i la lluita contra el canvi climàtic.
El nou model de la PAC preveu una ajuda comuna de base uniforme per a tots els agricultors, per la qual rebran des de Brussel·les 100 €/ha, xifra que representa una tercera part del que perceben de mitjana els nostres agricultors en ajudes directes a rendes. Les altres subvencions estan condicionades a polítiques ambientals i a explotacions vulnerables, en què s’obre la possibilitat del cofinançament, és a dir, que cada Estat hagi de completar els fons comunitaris, i que el perceptor final de les ajudes no sigui l’agricultor.
Les organitzacions professionals agràries ja han fet els comptes i es posen les mans al cap. Escarmentades pels continus enganys d’aquest Govern, agreujat per l’últim pla de xoc promès per Zapatero, del qual només queden les fotos, l’ambigüitat d’aquests models per al futur de la PACno fa sinó accentuar la seua fundada inquietud, perquè la presidència espanyola hauria d’haver servit per avançar en la defensa del sector agrari europeu, que ha de subministrar aliments, en les degudes condicions de seguretat sanitària i qualitat, a un mercat de 500 milions de consumidors europeus cada vegada més exigents.
Tampoc s’ha aprofitat la presidència espanyola per millorar l’acord d’associació de la UE amb el Marroc, que tindrà greus conseqüències per al nostre sector hortofructícola, la ratificació del qual s’ha ajornat per al pròxim semestre, quan la UE serà presidida per Bèlgica. Així mateix, no es preveu cap tipus de disposició especial per compensar el nostre boví de carn, que es veurà greument afectat per l’acord UE-Mercosur, que ens inundarà el mercat de carn argentina i brasilera més barata i sotmesa a moltes menys exigències que les carns comunitàries. I el que és pitjor, no s’ha avançat gens per mantindre el flux de retorn comunitari, que és d’uns 7.500 milions d’euros a l’any.
I si pel que fa als nostres interessos agraris nacionals la indolència de la presidència espanyola de la UE ha estat clamorosa, pel que fa al conjunt agrari europeu l’eficàcia no ha sigut més gran, cosa que resulta inexplicable perquè gairebé el 40% del pressupost total de la UE es dedica a la PAC.
Pressupost que serà insuficient, tot i que el Govern sap que en la seua defensa i fins i tot ampliació compta amb el suport del PP. No només perquè a la PAC se li imposen cada vegada més exigències, sinó perquè 15 nous socis, fins a un total de 27, volen entrar en el repartiment d’un pastís que en el millor dels casos serà igual.
L’especificitat del model agrari europeu, que ha de complir infinitat de requisits que graven el nostre procés productiu, que comporten costos addicionals que no tenen tercers països, exigeix una clara aposta per la competitivitat. L’impuls i modernització de la nostra cadena alimentària, la garantia que es compleixi la reciprocitat en els intercanvis comercials amb els països no comunitaris i la introducció de xarxes de seguretat en les rendes són inajornables. Perquè a l’agricultor i al ramader se’ls exigeix que defensin el mediambient, que mantinguin l’equilibri territorial. Però abans que res els han de garantir les rendes mínimes que els permetin continuar la seua activitat principal, que és la de produir aliments.
José Ignacio Llorens Torres
Diputat per Lleida del PP
Portaveu d’Agricultura Grup Popular al Congrés

jueves, 3 de junio de 2010

CiU, còmplice del 'pensionazo'

EL 'DECRETAZO' per congelar les pensions i retallar el sou dels funcionaris i alguns empleats públics -no tots, perquè els d'Adif, Renfe i Aena, és a dir, els que poden paralitzar els transports, en queden exclosos- representa un sacrifici injust i dolorós i hauria pogut ser el motiu per canviar una política econòmica desastrosa.
l suport de CiU, en forma d'abstenció, ho va impedir i ara a Zapatero li espera una llarga agonia i un verdader calvari perquè aquest home no té un pla d'ajust ni sap on va.
Arribaran més ajustos i més durs, que li continuaran imposant des de fora. Probablement, una vaga general. Més desocupació i més despesa, més superimpostos i menys solvència, i uns pressupostos de l'Estat que salvarà greixant els suports d'uns o altres, a costa del dèficit. El pobre suport obtingut pel decretazo només servirà per prolongar la crisi i, com va dir Rajoy, representa el fracàs definitiu de tota la seua política, no només l'econòmica. Una política de ruptura de la convivència política nacional basada en l'aïllament de l'alternativa "com sigui".
La memòria històrica, la reforma de l'Estatut, la negociació amb ETA, l'ampliació de l'avortament no han sigut més que pretextos per posar tothom contra el PP. Per raonables que fossin, no es podia acceptar cap de les reiterades alternatives econòmiques, precisament perquè sorgien de l'oposició. Propostes de reducció de la despesa i del dèficit, davant de l'escandalós malbaratament dels comptes públics i l'imparable augment de l'atur. Insistents advertències davant d'una crisi l'abast final de la qual encara no coneixem, però a la qual ZP ha tardat tres anys a reaccionar.
Per això, el primer que cal aclarir és que encara que des de fora ens han imposat la magnitud de la retallada, sí, no ens han exigit la forma de fer-ho. Justament la xifra de la retallada és la que va proposar reduir el PP en els últims pressupostos de l'Estat, però sense tocar pensions ni salaris.
En tots els debats pressupostaris, el 5 de maig d'aquest any i una setmana després, el 12, Rajoy va demanar a Zapatero al Congrés una reunió urgent per acordar la reducció de la despesa de totes les administracions públiques i un pla realista per crear ocupació. Tres dies després d'haver rebutjat per enèsima vegada l'oferiment de Rajoy, li va arribar a ZP l'ordre de la retallada des de Brussel·les.
Als mercats internacionals, que ZP confon amb els molins de vent del Quixot, se'ls havia esgotat la paciència i Zapatero va elegir la pitjor retallada possible, perquè recau en les capes més indefenses de la societat i trenca l'últim pacte d'Estat que quedava viu, el pacte de Toledo, creat fa 15 anys amb el consens de tots els partits per mantindre el poder adquisitiu de les pensions que tenen una quantitat mitjana de 700 euros i de les quals més del 80% no arriben a 1.000 euros al mes.
I ara cal preguntar-se: per què Zapatero ha elegit la retallada més dolorosa socialment i més perillosa electoralment? Només hi ha una resposta possible. Després de faltar tant a la veritat i de mentir tant a tants, s'ha vist en l'obligació d'adoptar un gest qualitatiu perquè els mercats i les autoritats comunitàries creguessin en un desacreditat ZP. En l'autenticitat de les seues rectificacions. Al final, Zapatero, que és capaç fins i tot d'enganyar-se a si mateix, no ha tingut més remei que autoesmenar tota la seua política perquè el creguin.
No resulta fàcil explicar les raons dels còmplices en el pensionazo del PSOE, sobretot les de CiU, perquè una setmana abans demanava eleccions anticipades i va desaprofitar una clara ocasió per provocar-les.
S'apel·la a un sentit de la responsabilitat per Espanya, xocant al vindre del mateix partit que recolza les consultes sobiranistes i amb què es vol maquillar l'interès partidista de CiU perquè no coincideixin les eleccions autonòmiques i les generals.
Inevitablement, hi ha altres interpretacions per explicar el sorprenent gir de CiU. Unes més benevolents que d'altres, però gens patriotes. Em refereixo al patriotisme de l'Estat, perquè el d'aquí va quedar sentenciat quan Artur Mas li va contestar al Parlament a Maragall que si li continuava parlant de 3% s'acabava l'Estatut.
I és que parlant de percentatges, el destí no deixa d'oferir coincidències capritxoses i sorprenents. Com la de l'obertura per aquestes dates d'una comissió d'investigació al Parlament del cas Millet i la filtració del cas Pretòria, que presumptament implicaria greument la federació nacionalista en el seu finançament irregular.
Hipòtesi a part, la realitat és que el PSOE ha pogut comprovar, una vegada més, que, quan arriba l'ocasió, en CiU s'hi pot confiar. Ja sigui per a l'ampliació de l'avortament o per mantindre l'oasi aquí. Aquesta espècie de socioconvergència per tapar-se els uns als altres i perquè, arribat el cas, Castells i Nadal, i Macià Alavedra i Prenafeta, puguin parlar de pastanaga. O bé com ara, per socórrer Zapatero, encara que sigui a costa de sacrificar els pensionistes i els funcionaris catalans.
I quan arribin els pròxims pressupostos de l'Estat no serviran de gran cosa les ame- naces de Duran, perquè Zapatero ja trobarà, com ara, encara que sigui amb altres, raons suficients perquè el recolzin. Per tot plegat, no els faltaven motius als diputats del PSOE per tributar a Duran Lleida una sonora i més que merescuda ovació. Aplaudit no per salvar Espanya, no, sinó per salvar un Zapatero enfonsat.
José Ignacio Llorens Torres
Diputat per Lleida del PP

viernes, 28 de mayo de 2010

La retallada social més gran de la democràcia

Es veia venir. Ho hem advertit fins a la sacietat des del Partit Popular, des que va començar la legislatura, des que va arribar la crisi, que Zapatero va ocultar, i davant de la qual ha reaccionat en direcció contrària a la que la gravetat de la situació demanava. Zapatero no va fer cas a les propostes del PP de retallada de despeses plantejades en els debats dels PGE del 2009 i en els del 2010, quan les despeses ja duplicaven els ingressos de l’Estat, el dèficit triplicava el màxim permès per la Unió Europea i enfilàvem els 5 milions d’aturats.
No es tocaven llavors, en la proposta del PP, les pensions ni els salaris dels funcionaris. Ara arriben els ajustos tard i malament i, a més, seran insuficients perquè es deixen de banda les reformes estructurals, els incentius a la competitivitat i els estímuls a l’ocupació. Ara els pensionistes, els funcionaris i les futures mares pagaran el cost dels errors de ZP. En aquests anys s’han dilapidat recursos que ara ens porten a sacrificis que podien haver-se evitat.
Així, 5.000 milions d’euros per a les ajudes al desenvolupament són excessius per a les nostres possibilitats, no era el moment d’un finançament autonòmic addicional per 3.500 milions d’euros, i els 9.000 i 6.000 milions d’euros més per als absurds plans E han estat ocurrències esbojarrades. El problema és que moltes d’aquestes despeses ja no tenen volta enrere. Estan gastades. En lloc d’estar a les mans dels autònoms, de les pimes, dels comerciants o dels agricultors, se n’han anat pel forat de les ambaixades autonòmiques, les legions d’assessors a totes les administracions, des de la Moncloa fins als ajuntaments, més de 400.000, i viatges oficials i ostentacions de tot tipus.
És més fàcil congelar les pensions i abaixar els sous als funcionaris que retallar les subvencions de la xarxa clientelar. Tot supeditat a mantenir o conquerir el poder, a qualsevol preu, fins i tot en contra de la llista més votada, que és l’objectiu superlatiu de la política socialista. Per aquest motiu, ara arriba la retallada social més gran de la democràcia.
El nostre campió de les civilitzacions va arribar a la presidència europea disposat a dirigir, segons les seves pròpies paraules, la recuperació econòmica d’Europa, i l’acaba sota vigilància. Aquesta és la nova Espanya de Zapatero. Menys vertebrada que mai a dins i sota tutela econòmica a fora. Sense sobirania financera. Són els efectes de la conjunció planetària Obama-Zapatero anunciada per Pajín.
N’hi hauria prou d’abaixar 400 milions d’euros la cooperació al desenvolupament, reduir el 25 per cent d’alts càrrecs, la supressió de tres ministeris i la integració de dos més, disminuir el pressupost de TVE, anul•lar els 470 milions d’euros per comprar els suports de PNB i CC als pressupostos i retallar 292 milions d’euros les subvencions a sindicats, patronals i partits polítics, per estalviar els 1.500 milions d’euros que ZP vol retallar amb la congelació de les pensions.
Al nostre campió europeu li han abaixat els fums i els pantalons a Brussel•les. I a Espanya ja ningú confia en ell, perquè el problema mai pot ser la solució. Per això, patriòticament, Zapatero ha de dimitir.
Josep Ignasi Llorens Torres
Diputat al Congrés del PP per Lleida

martes, 2 de marzo de 2010

Nuestros payeses tienen razón

Los payeses de Catalunya han salido a manifestarse, como lo hicieron los agricultores de toda España, en Madrid, hace dos meses. Están cargados de razón. La crisis de sector llegó mucho antes que la que tanto ha costado reconocer al Gobierno socialista. Desde el año 2004, cuando Zapatero ganó las elecciones, la renta agraria no ha hecho más que bajar, y el año pasado ha caído un 5,3%, que hay que añadir al 26% que ya había bajado los cuatro años anteriores. El PIB, el paro agrario, todos los indicadores de la actividad están en alerta roja. La gente se va del campo y los jóvenes no entran.
Esta es la radiografía de un sector que se está desplomando. Y no lo digo yo. Lo dicen todas las estadísticas oficiales, que la Ministra se empeña en ocultar y negar, y lo están diciendo los agricultores y ganaderos de toda España, que no entienden que una actividad tan importante para la subsistencia de todos se desplome ante la indiferencia de los gobiernos de Madrid y de aquí. Porque los agricultores además de agentes protectores del medio natural, son ante todo productores de alimentos, y están sujetos a unos costes y exigencias laborales, sociales, sanitarias y ambientales, que por tanto hay que reconocer y proteger.
Sin embargo, la pasividad de nuestro gobierno ante el reciente chequeo médico de la PAC ha sorprendido a todos los Estados de la UE, máxime cuando la modulación se ha duplicado y se han desmantelado prácticamente los mecanismos de intervención. Y no sólo es eso. La UE ha suscrito con Marruecos un nuevo Acuerdo que supone un golpe muy grave para nuestra producción hortofrutícola, porque aumentan los contingentes y se rebajan los precios de entrada marroquíes, y luego además estos acuerdos no se cumplen. Pero es que ante la desesperada situación del sector agrario, la UE ha autorizado, hasta finales del 2010 y hasta un máximo de 15.000 euros por explotación, ayudas con cargo a los fondos nacionales, que todos los países están poniendo en marcha… ¡excepto España!
Vayamos a las responsabilidades exclusivamente internas del Gobierno español.Aunque los precios al consumo puedan indicar lo contrario, los precios que perciben los productores son cada vez más bajos. La cadena de distribución alimentaria es larga, compleja y opaca. Las grandes distribuidoras pagan cuando quieren y encima promocionan marcas blancas a precios por debajo del coste para atraer el consumo, lo que vulnera claramente la Ley de Protección del Comercio minorista y va en contra de la defensa de la competencia, y por supuesto, de los precios al productor.
Los costes de producción se han multiplicado. El de los fertilizantes, los carburantes, y por citar uno que ha subido más del 70%, el de las tarifas eléctricas de regadíos. Los agricultores disponían de unas tarifas especiales que les permitía regar por la noche, en festivos o en épocas en las que podían disponer de unos precios asequibles. El gobierno del PSOE suprimió el carácter especial de esas tarifas, engañó a los regantes prometiendo que no iban a subir, y el resultado es que desde entonces están a merced de las eléctricas, las facturas han subido tres veces en un año, y los regantes pagan más por la energía consumida y por la que no consumen. Esto es, por la contratada, por las tarifas de acceso y por las penalizaciones reactivas.
Así las cosas, desde el Grupo Parlamentario Popular hemos presentado dos mociones, que tuve el honor de defender, que fueron aprobadas en el Pleno del Congreso de los Diputados, gracias al apoyo del resto de grupos políticos, y a pesar del voto en contra del PSOE. Una, el 19 de mayo de 2009, y la segunda, el 20 de noviembre del mismo año. Las mociones establecen diversas ayudas financieras, fiscales, tales como la rebaja de módulos fiscales, el seguro de crédito a las exportaciones, líneas específicas de crédito ICO, etc. El Gobierno, haciendo gala una vez más de su talante democrático, todavía no las ha cumplido.
Eso sí, Zapatero, después de la manifestación en Madrid convocó a las OPAS, y se comprometió a un plan de ayudas de choque, que son las medidas contenidas precisamente en las dos mociones aprobadas en el Congreso de los Diputados propuestas por el Grupo Popular.A los dos meses, el plan de choque de Zapatero ha chocado con la realidad. Los agricultores siguen sin tener acceso a los créditos, a pesar de que la deuda del sector ya supera a la renta, el Gobierno ha suprimido las deducciones fiscales en los gastos del gasoil y los fertilizantes, y ha vuelto a subir en enero las tarifas eléctricas de riego. Zapatero, como a todos, ha engañado a los agricultores.
Este martes, en nombre del PP, he vuelto a defender en el Pleno del Congreso de los Diputados una Proposición de Ley para reducir al 7% el IVA de los suministros de gas y electricidad al sector agrario, igual al que disfruta Italia, y para equiparar el IVA de compensación del sector ganadero al agrícola. CIU, PNV, ERC y UPN han apoyado nuestra propuesta, pero el PSOE e IU-IC han votado en contra, y ha sido derrotada por 172 a 169 votos. Sin embargo, el PSOE en el ParlamentoVasco había votado a favor de lo que ha votado en contra en Madrid. Es el doble lenguaje socialista.Y seguirán diciendo que no proponemos soluciones y que no arrimamos el hombro, y es que lo que quieren es que lo arrimemos a favor de ellos. Esto es, en contra de los agricultores, de los parados y de los que lo necesitan.
J. I. LLORENS TORRES
Portavoz de Agricultura del Grupo
Parlamentario Popular en el Congreso

lunes, 1 de febrero de 2010

El incendio de Horta de Sant Joan

LA SOCIEDAD está en deuda permanente con los bomberos. Su valor, entrega y coraje sobrepasan con creces la responsabilidad que se les ha conferido. El altruismo con el que se juegan sus vidas para salvar las nuestras es heroico. Por eso, el incendio en julio en Horta de Sant Joan que costó la vida a cinco bomberos y heridas graves a otro más, nos conmovió profundamente, y aún más si cabe porque eran de Lleida. Por eso, por respeto a las víctimas, hemos guardado un prudente silencio sobre la tragedia, a pesar de las inverosímiles explicaciones oficiales.
Pero, una vez conocidas las informaciones contenidas en el sumario judicial, promovido por las familias de las víctimas e impulsado por una jueza valiente y profesional, que ha aprovechado el eficaz trabajo de investigación de los Mossos, el testimonio de unos vecinos que vieron merodeando a dos jóvenes por los alrededores del lugar del incendio, y las primeras informaciones del Cuerpo deAgentes Rurales (CAR), es imposible continuar callando.
El silencio podría ahora interpretarse como una complicidad en la ocultación de unos hechos, cuyo esclarecimiento puede contribuir a que no se repitan los errores que causaron la enorme tragedia de Sant Joan. En todo caso, a su conocimiento tienen derecho los familiares de las víctimas en primer lugar, todos los ciudadanos también, y es una obligación inexcusable de la oposición cuando el Gobierno, en este caso del tripartito, manipula y tergiversa de forma tan aviesa como obscena la verdad.
Y si no hubiera sido por la actuación de la Justicia, todavía tendríamos que tragarnos que el origen del fuego fue fortuito, causado por un rayo, caído mucho antes que el inicio del fuego, que prendió un árbol, que luego sospechosamente ha sido talado. Tampoco hubiéramos visto la repulsiva foto de los irresponsables pirómanos celebrando su criminal hazaña con las llamas al fondo, cuya presencia en la zona y en las horas del incendio ya fue denunciada por los vecinos.
No hubiéramos sabido que la Agencia de Meteorología entregó un estudio que descartaba prácticamente un rayo como causa del incendio y que a primera hora de la mañana del día de los hechos ya avisaba del grave riesgo de vientos racheados, previsión que desgraciadamente se cumplió, porque sobre las tres de la tarde la situación se complicó tanto que la mayoría de los bomberos, más de cien, esparcidos por los bosques de los Ports, empezaron las maniobras de escapada y autoprotección ante la magnitud del incendio, avivado por las fuertes rachas de viento cambiante en la dirección, que lo convertían en descontrolado.
Es entonces cuando empiezan las desesperadas llamadas de auxilio de los bomberos del GRAF de Lleida, acorralados por el fuego. Durante más de una hora, según consta en el parte de Incidències d’Actuació, escondido desde el primer momento, las llamadas no son contestadas. Tampoco se les había informado de que media hora antes se habían suspendido los servicios de rescate aéreo, que además eran insuficientes para evacuar a todos los afectados, y es entonces cuando se percibe la ausencia del D0 (Delta Cero), máximo mando del operativo que se encuentra totalmente desaparecido. No existe ningún tipo de coordinación, ni de mando, ni se reciben órdenes. El caos no sólo en las tareas de extinción sino también en las de evacuación y rescate de los heridos es total. ¡Aquello es el infierno!
Y es ahora cuando se agolpan las preguntas sin respuesta, que avalan suficientemente la constitución de una comisión parlamentaria, o en su caso, como ha propuesto el Partido Popular, la personación en la acusación particular. ¿Cómo pudo haber tanta falta de previsión? ¿Dónde estaba realmente y a qué se dedicó el máximo responsable del operativo en las horas de máximo peligro? ¿Por qué se tardó tanto desde la localización de los GRAF de Lleida hasta su evacuación –en el caso de uno de los heridos, posteriormente fallecido, casi tres horas agonizando rodeado por las llamas? Y ¿por qué se tardó tanto en la localización si los bomberos portaban GPS?
Y una pregunta, ¿se hubiera evitado la muerte de los bomberos leridanos con un incremento a todas luces necesario o con un reparto al menos más equitativo de los medios de salvación aéreos? Y una respuesta, la ocultación de los hechos, la manipulación y la tergiversación de la verdad, las pomposas felicitaciones, el orgullo mostrado por la eficacia en las tareas de extinción de los consellers Saura y Baltasar, resultan de una provocación intolerable, como lo ha sido cargar la última responsabilidad en una decisión equivocada de los GRAF de Lleida, cuando acorralados por el fuego decidieron quedarse en el sitio.
Y sobre todo, no más mentiras. Cualquier parecido entre la verdad y lo que declaran los gobiernos socialistas de Madrid y el de aquí es mera coincidencia. Ya en las últimas elecciones generales, en el 2008, fueron capaces de negar el trasvase de las aguas del Segre a Barcelona, cuando estaban puestas hasta las estacas de la desviación en Prats i Sansor. Pero ahora no estamos hablando de aguas.Ahora estamos hablando de vidas. Exigimos responsabilidades, y sobre todo la verdad, para corregir en el futuro los errores que han causado la terrible tragedia de Horta de Sant Joan.
José Ignacio Llorens Torres
Diputado del PP