El pèssim estat de la nació

El sisè debat sobre l’Estat de la Nació presidit per Zapatero ha ofert una important novetat respecte als anteriors. L’autoesmena total de Rodríguez Zapatero a sí mateix. En què s’ha diferenciat el president del Govern respecte al debat de l’any passat? En tot. Assegurava el 2009 que no hi hauria retallades socials, ni reforma laboral. Que només es tocarien les pensions i els sous dels funcionaris cap amunt. S’entreveien brots verds en l’economia i es feia l’única política possible.

Què ha passat un any després? Doncs que només s’han destruït 700.000 llocs de treball més, que ja són 4 de cada 10 joves els que estan a l’atur, que el nostre deute ha crescut en 10.000 milions d’euros, que s’han tancat més de 35.000 empreses i que va haver de ser Obama qui obligués el nostre líder planetari a reconèixer la realitat d’una crisi, que obstinadament ha negat, davant de la qual va reaccionar en direcció contrària a l’adequada, i que finalment s’ha traduït en ajustos dolorosos i injustos que es podrien haver evitat.

En què s’ha diferenciat el discurs del líder de l’oposició respecte al de l’any passat? En res. Llavors, com ara, recomanava Rajoy a Zapatero la imperiosa necessitat de retallar la despesa pública supèrflua i innecessària, de fomentar l’ocupació, d’emprendre reformes estructurals i de reduir el dèficit i el deute per evitar el que ha vingut després. Però Zapatero, que per mèrits propis s’ha convertit en el pitjor president de Govern que hem conegut els espanyols en democràcia, ha continuat fent gala de les seues dos principals característiques.

La impostura del nostre president és tan gran que és capaç de sostindre una cosa i la contrària gairebé alhora, en funció de l’escenari, la conveniència o el moment. Res del que diu o assegura, amb aquesta emfàtica solemnitat que a hores d’ara sona a ridícula, no té a veure amb la realitat. Justifica ara la rectificació del Govern, fins i tot en contra dels seus propis principis, per la necessitat d’adaptar-se a unes circumstàncies que han canviat. No és cert. Ni rectifica errors, perquè en continua cometent, ni les circumstàncies ara són diferents a les que el van portar a comprar el vot amb 400 euros o als successius Plans E, que són un monument al malbaratament públic.

La segona característica —defecte greu de Zapatero— és la supèrbia, l’orgull, l’insensat revengisme que li impedeix reconèixer alguna raó en l’adversari i que l’ha portat a governar en contra de la meitat dels espanyols, que ha dividit com mai en l’àmbit ideològic, territorial i social, i a trencar tots els pactes d’Estat entre Govern i oposició, que són essencials per al funcionament de la democràcia. Observant la pomposa solemnitat dels seus anuncis i compromisos, que després mai compleix, la pregunta es fa inevitable: es creu Zapatero les seues pròpies mentides, o creu que per governar un país cal enganyar els seus ciutadans sistemàticament?

La resposta a qualsevol de les dos preguntes és demolidora sobre la conveniència de la seua continuïtat en el poder. Conveniència per als ciutadans, clar. Per a l’interès general. La pompa amb què ha celebrat ZP el seu desè aniversari al capdavant del PSOE produeix vergonya aliena. A qui es dirigia ZP-10? Als aturats, als empresaris o als pensionistes? No queda dret ni un dels pactes d’Estat que van fer modèlica la nostra transició democràtica. El Pacte de Toledo, que garantia el poder adquisitiu de les pensions, ha saltat pels aires. El pacte contra el terrorisme, que s’ha restaurat després de la nefasta negociació amb ETA de la passada legislatura, que va posar al carrer criminals tan sanguinaris com De Juana Chaos, està en via d’extinció. I Zapatero ens deixarà una Espanya dividida, enfrontada dins, arruïnada i tutelada des de fora.

Acatarà o no el Govern socialista la sentència del Tribunal Constitucional sobre la reforma de l’Estatut? Doncs segons el dia o el lloc, sí o no. En qualsevol cas, ja es proposen trampes per burlar-ne els efectes, i quan un govern no respecta les sentències judicials, no hi ha democràcia, perquè amb quina força moral se li pot demanar al ciutadà que compleixi les seues obligacions?

El pacte territorial, també trencat des que els socialistes s’han entossudit a governar contra la llista més votada, encara que fos en companyia de partits separatistes, afecta no solament com estem veient la integritat mateixa de l’Estat, sinó fins i tot la del mateix PSOE.

Resulta desconcertant, per a qui es deixi desconcertar, que el socialista Montilla presideixi una manifestació independentista contra el socialista Zapatero i agiti l’enfrontament del PSC en contra del PSOE, que és el mateix. Tan desconcertant com que els 25 diputats socialistes catalans votin a Madrid el contrari del que han votat aquí. En el fons tot és una gran pantomima, ja que del que es tracta és de barrar el pas al Partit Popular, és a dir, a l’alternativa, i quan no serveixi Montilla sempre apareixerà un Artur Mas o un Duran i Lleida amb el salvavides preparat. Tant se val!

El cinisme i la hipocresia al servei de la causa, sota la magistral batuta d’un Zapatero que s’atreveix a vindre a Barcelona a exhibir complicitats i tarannà entre somriures i abraçades, després de la major retallada en pensions i d’obra pública en la història a Catalunya. No importa. Al PSOE ja li ha caigut la E, la O i la S, però no se li ha esgotat la seua obsessió per mantindre el poder, com sigui.

El que passa és que la societat quan és enganyada tantes vegades acaba reaccionant, i és el que aviat comprovaran Montilla i Zapatero, pel bé de tots.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat PP per Lleida. Portaveu d’Agricultura del
Grup Popular al Congrés