S’entesta el candidat socialista en prometre’ns el contrari del que ha fet el govern que ha vicepresidit. El PSOE li està fent l’oposició al seu propi govern i pronostica que el PP durà a terme unes retallades després d’haver estat el propi govern socialista el que ha fet les majors retallades socials de la democràcia com a conseqüència de la seva desbaratada política econòmica. Però cinc milions d’aturats i retallades en pensions i salaris són molt difícils d’amagar, i s’han d’esborrar pistes. Per això, els socialistes amaguen Zapatero. No farà campanya i varen obligar-lo a que anunciés la seva retirada abans de les eleccions municipals del passat 22 de maig. Per alguna cosa serà.
Perquè la realitat és que acaba la interinat d’aquest govern, inútilment prorrogat per CiU des de maig del 2010, quan, des de Brussel·les i des de Washington fou completament desautoritzada la política econòmica de Zapatero, i acaba també el cicle del pitjor president i govern de la democràcia. Ningú ha fet tant de mal en tant poc temps. El president Zapatero, que rebé la millor herència en el 2004, ens deixa la pitjor vuit anys després.
Seria, però, injust concentrar totes les responsabilitats en Zapatero. Ningú en el PSOE ni en el govern durant aquests anys ha dit “ni piu”. Començant pel Totpoderós Rubalcaba, que ha estat ministre d’interior, portaveu del govern i vicepresident primer, i que ara ens vol fer creure que té les solucions que durant vuit anys ha callat. Algú el pot creure? No sembla que el ministre del Faisán i de l’ocultació pugui aportar grans canvis al clamorós fracàs d’una gestió de la que ha estat còmplice destacat. El recolzament al desacatament a les sentències dels tribunals sobre la immersió lingüística ens fa pensar que és un personatge de poc fiar, capaç de repetir i ampliar les errades del seu predecessor. Capaç de tot.
Per ser el més equànime possible, no obstant, s’ha de reconèixer que no totes les errades comeses per Zapatero són fruit de la seva voluntat política. Probablement –segur-, no volia deixar-nos un país amb cinc milions d’aturats, el 45% d’atur juvenil, un deute disparat i, en conseqüència, unes doloroses retallades socials. Aquests resultats són la conseqüència d’amagar la realitat d’una crisi a la qual va reaccionar, després de negar-la, amb mesures equivocades. En política econòmica no es pot enganyar, s’ha de governar amb un pla i sense ocurrències, però sobretot no es pot gastar allò que no es té, com ha estat fent el govern de Zapatero i tots els governs socialistes de les comunitats autònomes.
Però la Memòria Històrica, la desvertebració de l’Estat a la que ens ha portat el seu insensat recolzament a un Estatut anticonstitucional abans de conèixer-lo, el govern compartit amb les Comunitats Autònomes amb partits separatistes, l’ampliació als 16 anys de l’avortament, l’incompliment de les sentències o el recolzament a una voracitat llibertària d’uns nacionalismes que a vegades exclouen el castellà a l’escola, altres sancionen si no es retola en català o finalment prohibeixen els afeccionats que puguin veure una cursa de braus a Catalunya, són decisions que depenen d’una voluntat política i que han fet un gran mal.
Espanya, encara que plural, és una, i ho ha hagut d’aclarir Zapatero en la seva darrera compareixença davant la insaciable reivindicació dels independentistes amb els que ha governat. La pau que tots anhelem no es pot aconseguir amb obscenes concessions, com l’alliberament del 25 cops criminal De Juana Chaos o la tornada del braç d’ETA a les institucions del País Basc. I en el cas Faisán, una vergonya per a la democràcia, no es pot saldar com si es tractés d’un delicte... sense delinqüents! per a que el senyor Rubalcaba pugui fer la seva campanya sense que diguin res els tres alts càrrecs de la Policia, encara imputats, que van fer l’espiada que va impedir la detenció dels terroristes d’ETA. I és que la nova Espanya de ZP i les negociacions amb ETA s’han saldat amb un estrepitós fracàs.
En una província tan agrària com la nostra, no puc deixar de recordar que dues mocions que vaig defensar en nom del Grup Parlamentari Popular en el Congrés dels Diputats al maig i al novembre de 2009, amb importants ajudes financeres i fiscals per al sector agrari i que van ser aprovades malgrat el vot en contra del PSOE, no s’han complit. Incomplir els acords del Parlament denota una pèssima qualitat democràtica.
Com ho és també el doble joc, un altre engany, dels socialistes espanyols a Brussel·les que estan impulsant l’acord UE-Marroc, letal pel nostre sector hortofrutícola si no s’acompleixen les condicions que exigeixen els eurodiputats populars a Brussel·les, amb la nostra incansable portaveu Esther Herranz. Que només demana que els productes marroquins no entrin per sota del preu d’entrada i per damunt dels contingents previstos, que compleixin els mateixos requisits sanitaris que s’exigeix als nostres i que es compensi al sector per les pèrdues produïdes. Però ja se sap que els socialistes són capaços de dir una cosa i fer la contrària. O sigui, de fer d’oposició i govern a la vegada.
J.I. Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida i portaveu d’Agricultura del Grup Popular en el Congrés
Perquè la realitat és que acaba la interinat d’aquest govern, inútilment prorrogat per CiU des de maig del 2010, quan, des de Brussel·les i des de Washington fou completament desautoritzada la política econòmica de Zapatero, i acaba també el cicle del pitjor president i govern de la democràcia. Ningú ha fet tant de mal en tant poc temps. El president Zapatero, que rebé la millor herència en el 2004, ens deixa la pitjor vuit anys després.
Seria, però, injust concentrar totes les responsabilitats en Zapatero. Ningú en el PSOE ni en el govern durant aquests anys ha dit “ni piu”. Començant pel Totpoderós Rubalcaba, que ha estat ministre d’interior, portaveu del govern i vicepresident primer, i que ara ens vol fer creure que té les solucions que durant vuit anys ha callat. Algú el pot creure? No sembla que el ministre del Faisán i de l’ocultació pugui aportar grans canvis al clamorós fracàs d’una gestió de la que ha estat còmplice destacat. El recolzament al desacatament a les sentències dels tribunals sobre la immersió lingüística ens fa pensar que és un personatge de poc fiar, capaç de repetir i ampliar les errades del seu predecessor. Capaç de tot.
Per ser el més equànime possible, no obstant, s’ha de reconèixer que no totes les errades comeses per Zapatero són fruit de la seva voluntat política. Probablement –segur-, no volia deixar-nos un país amb cinc milions d’aturats, el 45% d’atur juvenil, un deute disparat i, en conseqüència, unes doloroses retallades socials. Aquests resultats són la conseqüència d’amagar la realitat d’una crisi a la qual va reaccionar, després de negar-la, amb mesures equivocades. En política econòmica no es pot enganyar, s’ha de governar amb un pla i sense ocurrències, però sobretot no es pot gastar allò que no es té, com ha estat fent el govern de Zapatero i tots els governs socialistes de les comunitats autònomes.
Però la Memòria Històrica, la desvertebració de l’Estat a la que ens ha portat el seu insensat recolzament a un Estatut anticonstitucional abans de conèixer-lo, el govern compartit amb les Comunitats Autònomes amb partits separatistes, l’ampliació als 16 anys de l’avortament, l’incompliment de les sentències o el recolzament a una voracitat llibertària d’uns nacionalismes que a vegades exclouen el castellà a l’escola, altres sancionen si no es retola en català o finalment prohibeixen els afeccionats que puguin veure una cursa de braus a Catalunya, són decisions que depenen d’una voluntat política i que han fet un gran mal.
Espanya, encara que plural, és una, i ho ha hagut d’aclarir Zapatero en la seva darrera compareixença davant la insaciable reivindicació dels independentistes amb els que ha governat. La pau que tots anhelem no es pot aconseguir amb obscenes concessions, com l’alliberament del 25 cops criminal De Juana Chaos o la tornada del braç d’ETA a les institucions del País Basc. I en el cas Faisán, una vergonya per a la democràcia, no es pot saldar com si es tractés d’un delicte... sense delinqüents! per a que el senyor Rubalcaba pugui fer la seva campanya sense que diguin res els tres alts càrrecs de la Policia, encara imputats, que van fer l’espiada que va impedir la detenció dels terroristes d’ETA. I és que la nova Espanya de ZP i les negociacions amb ETA s’han saldat amb un estrepitós fracàs.
En una província tan agrària com la nostra, no puc deixar de recordar que dues mocions que vaig defensar en nom del Grup Parlamentari Popular en el Congrés dels Diputats al maig i al novembre de 2009, amb importants ajudes financeres i fiscals per al sector agrari i que van ser aprovades malgrat el vot en contra del PSOE, no s’han complit. Incomplir els acords del Parlament denota una pèssima qualitat democràtica.
Com ho és també el doble joc, un altre engany, dels socialistes espanyols a Brussel·les que estan impulsant l’acord UE-Marroc, letal pel nostre sector hortofrutícola si no s’acompleixen les condicions que exigeixen els eurodiputats populars a Brussel·les, amb la nostra incansable portaveu Esther Herranz. Que només demana que els productes marroquins no entrin per sota del preu d’entrada i per damunt dels contingents previstos, que compleixin els mateixos requisits sanitaris que s’exigeix als nostres i que es compensi al sector per les pèrdues produïdes. Però ja se sap que els socialistes són capaços de dir una cosa i fer la contrària. O sigui, de fer d’oposició i govern a la vegada.
J.I. Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida i portaveu d’Agricultura del Grup Popular en el Congrés
No hay comentarios:
Publicar un comentario