Alguns maliciosos asseguren que la reforma fiscal, que és una
reducció d’impostos amb totes les de la llei, està motivada pels pròxims i
nombrosos esdeveniments electorals . Per aquesta mateixa regla de tres, com més
gran fos la baixada d’impostos més altes serien les possibilitats electorals.
En realitat, tots els governs per garantir la seua continuïtat desitjarien
reduir els impostos i millorar l’Estat de benestar, especialment les pensions,
la sanitat i l’educació.
Les coses, tanmateix, no són així de fàcils. Perquè els comptes
han de ser sostenibles i les despeses i ingressos, equilibrats. Convé recordar,
en primer lloc, que el govern de Rajoy, en contra del seu programa electoral,
no va poder abaixar els impostos i els va haver d’apujar. La penosa herència
socialista, 30.000 M€ de dèficit superior als previstos i uns altres 40.000 M€
de factures ocultes sense pagar ho impedia. En aquells moments, amb l’economia
en recessió, una recaptació que havia descendit en 68.000 M€, la prima de risc
disparada i l’enorme desconfiança dels inversors i els nostres socis
comunitaris, la intervenció hauria estat inevitable.
Calia subjectar el dèficit, que no era del 6 per cent sinó del 9,
i això s’havia de fer abaixant la despesa i apujant els ingressos, o sigui els
impostos. El gran mèrit de Rajoy va ser fer les dos coses però triant bé les
prioritats. Reduir la despesa pública però sense retallar en despesa social, o
sigui les pensions, l’educació i la sanitat, i carregant principalment l’esforç
fiscal sobre les rendes més altes. I gràcies a això i a les reformes financera,
energètica i laboral es va recuperar la confiança europea i és per això que ara
es pot arribar a una reforma fiscal que suposa abaixar els impostos a tothom,
però més als que menys tenen, i impulsar una reforma amb un caràcter marcat
social.
Altres governs, com el de la Generalitat, no han pogut rebaixar
els impostos del tram autonòmic, malgrat que el Govern català ha rebut 40.000
M€ del FLA per atendre els serveis públics, el pagament a proveïdors i els bons
“patriòtics”, perquè té altres prioritats identitàries. Les del govern de Rajoy
són altres, la primera de les quals l’ocupació. Per aquest motiu, l’IRPF es
redueix en una mitjana del 12 per cent per a tothom, els que guanyen menys de
12.000 euros a l’any no pagaran i als de menys de 24.000 euros se’ls redueix un
23,5 per cent, i baixen el tipus mínim i el màxim de l’IRPF. Aquesta disminució
impositiva entre el 2015 i el 2016 repercutirà en una major capacitat
adquisitiva, que, juntament amb la disminució de l’IPC, es traduirà en més consum
i creació d’ocupació, per tant, més gran, que és la millor política social.
Els majors responsables en la creació d’ocupació, que són els
empresaris i els autònoms, estan especialment contemplats en la Reforma Fiscal.
El nou tipus de gravamen de l’impost de societats, que baixa del 30 al 28 per
cent el 2015 i al 25 per cent el 2016, ens situa per sota d’Alemanya, França i Itàlia,
és a dir, afavoreix la competitivitat i les exportacions. Així mateix, les
empreses disposaran d’incentius fiscals com ara les reserves de capitalització
i d’anivellament, que permetran deduccions de la base imposable, que en el cas
de les pimes poden arribar al 20,5 per cent.
Als autònoms se’ls redueix el tipus de retenció del 21 al 15 per
cent per a rendes inferiors a 15.000 euros, i per a les superiors, al 19 per
cent el 2015 i al 18 per cent el 2016, i es manté el tipus reduït del 15 per cent
per a les empreses de nova creació. Es recolza l’estalvi amb la reducció de
tipus i amb l’exempció de tributació per a les aportacions a plans de pensions
inferiors a 8.000 euros i al pla d’Estalvi 5, que consisteix a mantenir per un
mínim de cinc anys una inversió anual màxima de 5.000 euros. La Reforma Fiscal
reforça a més la lluita contra el frau, que ja el 2014 ha suposat una recaptació
addicional de 12.300 M€, en contrast amb l’opacitat del govern anterior, que va
mantenir en secret la llista d’evasors i paradisos fiscals facilitada per
Falciani el 2010.
El marcat accent social de la reforma és evident en el suport a la
família, que, amb el nou IRPF si guanya per exemple menys de 24.000 euros i té
dos fills, disposarà de 400 euros addicionals a l’any. A més, s’introdueix un
gran augment dels mínims familiars, que arriba a ser del 32 per cent, i s’incrementen
notablement els mínims per ascendents i descendents i per discapacitat. Es
creen quatre nous beneficis socials per a les famílies nombroses i/o familiars
amb discapacitat i/o dependents. L’import per cada categoria serà de 1.200
euros anuals acumulables fins a un total de 4.800 euros en cada una de les
situacions familiars, compatibles també amb l’ajuda a mares treballadores, que
es manté en 1.200 euros anuals.
En resum, aquest govern ha rebaixat els impostos quan ha pogut
equilibrar els comptes tal com exigia Brussel·les i d’aquesta manera és com ha
pogut aconseguir les ajudes necessàries per superar una crítica situació,
mentre d’altres prefereixen sis canals de televisió, obrir ambaixades i tancar
quiròfans perquè les seues prioritats són els somnis identitaris i viure d’esquena
a la realitat. Tal com s’està veient a Grècia, i és que al final no es poden
fer promeses amb els diners dels altres perquè ni els contribuents europeus
estan disposats a pagar els malbarataments grecs ni els espanyols que el salari
mínim grec sigui 100 euros superior al nostre. I això és Europa. Se’n pot estar
fora, però tots volem ser dins.
José Ignacio Llorens Torres
Diputat al
Congrés del Partit Popular per Lleida
1 comentario:
Aixó es un pal..Quizá tendrías que actualizar el blog. Si lo último es del 2015 vamos bien.
Publicar un comentario