A Espanya s'ha instal·lat un estat de pessimisme generalitzat. No n’hi ha per a menys i té el seu fonament. Mil desocupats més cada dia s’han incorporat a l’atur i l’última dada registrada per l’EPA el situa en l’esfereïdora xifra de 4.700.000, tres milions dels quals han estat generats en els últims tres anys. Més d’un milió de llars, concretament, 1,3 milions, tenen tots els membres a l’atur. El nostre sistema financer, segons ZP, el més solvent del món, fa aigües per tot arreu i,malgrat les injeccions, no dóna un crèdit.
La Seguretat Social, dotze anys després, està prop dels números rojos i la reforma de les pensions que proposa el Govern socialista situa en 38,5 anys cotitzats el període necessari per arribar a la pensió màxima als 65 anys, cosa que exigeix que els joves trobin feina abans dels 27 anys, qüestió gens fàcil si tenim en compte que el 50% dels menors de 30 anys està a l’atur, un altre escandalós rècord mundial. Per això, la inquietud espanyola s’ha traslladat a l’exterior, a les instàncies comunitàries, iAngela Merkel, amb 5 ministres més, ens visita avui per avaluar les reformes i examinar Zapatero.
Perquè Alemanya se sent frustrada amb Espanya. Pel retard de les reformes, pels titubejos d’un Zapatero erràtic que les dilata i embolica, i perquè Alemanya, com la resta de la UE, que ja han fet sacrificis, no està disposada a pagar els nostres excessos. Merkel demana fets i Zapatero no els hi ofereix, i això que ara almenys té voluntat, però no n’hi ha prou, perquè la qüestió fonamental és que ningú hi confia. Ha dilapidat la bona herència rebuda i aquí només creix l’atur, i si ha reaccionat finalment, ha sigut gràcies als ultimàtums de Brussel•les.
Ara el nostre president accepta que s’ha equivocat al reconèixer la crisi tard i reaccionar encara amb més lentitud i a mitges. I això no és un pecat venial, perquè el retard exigeix remeis molt més dolorosos que els que han hagut d’aplicar els que no van falsificar la realitat. D’altra banda, la seua continuïtat presentada ara com un exercici de responsabilitat i una espècie d’autoimmolació és contraproduent, perquè Zapatero és part del problema, i els mercats estarien molt més tranquils si el líder polític d’Espanya fos algú diferent de qui ens ha portat a aquesta situació.
Reclamar ara tots els consensos que ha menyspreat quan se li han ofert suposa desvirtuar l’essència de la democràcia, que se sustenta precisament en la necessitat i en l’existència de polítiques alternatives quan la gestió ha fracassat. La fracassada Merkel, que pot exhibir amb orgull un creixement del 3,6% anual i un atur de tan sols el 6,7%, és el testimoni viu, com ho va ser el Govern del Partit Popular l’any 1996, que hi ha solucions per a la crisi, i que hi ha receptes, com ja s’ha comprovat, en què es pot confiar.
Per això, quan Zapatero, ara amb raó, exigeix austeritat a les autonomies, no es pot oblidar que fins fa molt poc, el dèficit que ens deixava Montilla i els dos penosos tripartits li passaven desapercebuts.Tot i que tampoc pot radicalitzar Artur Mas les relacions amb la resta d’Espanya perquè a la Generalitat, com a totes les administracions públiques, els toqui ara un exercici d’austeritat responsable i inajornable.
La confiança adquireix tot el seu valor en els moments convulsos. I no la suscita Zapatero amb les seues reformes a mitges i amb les seues contínues reformes de les reformes, com tampoc hi contribueix el president de la Generalitat, que en una cínica ostentació de sinceritat, que d’altra banda és d’agrair, ens aclareix que no convoca un referèndum sobre la independència de Catalunya. Cosa que, en vista del resultat de les consultes sobiranistes, l’última a Terrassa amb una participació del 8 per cent, no deixa de ser una apreciació precisa, però que ens porta a preguntar-nos per què es vol anar en contra de la manifesta voluntat dels ciutadans.
En definitiva, per conquerir la confiança del ciutadà és essencial atendre’n les prioritats, i ara la principal és crear ocupació per garantir les pensions, la sanitat i l’Estat del benestar, i això passa per un sever exercici d’austeritat en la despesa pública, privatitzar o tancar la majoria de les més de 4.000 empreses i ens públics i eliminar les subvencions i prestacions arbitràries. No es vol acabar amb les autonomies, sinó evitar duplicitats, clientelismes, organismes superflus o ambaixades innecessàries.
Per aconseguir-ho, s’ha de recuperar la llei d’estabilitat pressupostària per a totes les administracions, derogada pel Govern socialista el 2004. Només així es podran alliberar recursos per reduir l’impost de societats, bonificar les cotitzacions o modificar la negociació col•lectiva, que és el que afavoreix els que creen ocupació, és a dir, als autònoms, les pimes i els emprenedors. Si no es fa així, continuaran els sacrificis inútils, les retallades socials, les rebaixes de les pensions i l’augment de l’atur, i continuarem esprement els emprenedors i els més febles.
El contrari a la confiança és la inseguretat jurídica, que es crea amb el desacatament a les sentències, la ruptura de la unitat de mercat o la supressió retroactiva de les primes fotovoltaiques acordada pel mateix Govern amb els particulars, o dir una cosa i fer la contrària o incomplir totes les promeses i fallar tots els pronòstics. Per això, els ciutadans hem de superar el desànim actual, confiar en nosaltres mateixos i en l’alternativa al fracàs. El Partit Popular no ens va fallar el 96 quan l’atur estava en el 22 per cent i el va reduir a la meitat, i tampoc fallarà el PP de Mariano Rajoy si el poble espanyol hi torna a dipositar la confiança.
José Ignacio Llorens Torres
Diputat del Partit Popular per Lleida
Portaveu d’Agricultura del PP al Congrés
La Seguretat Social, dotze anys després, està prop dels números rojos i la reforma de les pensions que proposa el Govern socialista situa en 38,5 anys cotitzats el període necessari per arribar a la pensió màxima als 65 anys, cosa que exigeix que els joves trobin feina abans dels 27 anys, qüestió gens fàcil si tenim en compte que el 50% dels menors de 30 anys està a l’atur, un altre escandalós rècord mundial. Per això, la inquietud espanyola s’ha traslladat a l’exterior, a les instàncies comunitàries, iAngela Merkel, amb 5 ministres més, ens visita avui per avaluar les reformes i examinar Zapatero.
Perquè Alemanya se sent frustrada amb Espanya. Pel retard de les reformes, pels titubejos d’un Zapatero erràtic que les dilata i embolica, i perquè Alemanya, com la resta de la UE, que ja han fet sacrificis, no està disposada a pagar els nostres excessos. Merkel demana fets i Zapatero no els hi ofereix, i això que ara almenys té voluntat, però no n’hi ha prou, perquè la qüestió fonamental és que ningú hi confia. Ha dilapidat la bona herència rebuda i aquí només creix l’atur, i si ha reaccionat finalment, ha sigut gràcies als ultimàtums de Brussel•les.
Ara el nostre president accepta que s’ha equivocat al reconèixer la crisi tard i reaccionar encara amb més lentitud i a mitges. I això no és un pecat venial, perquè el retard exigeix remeis molt més dolorosos que els que han hagut d’aplicar els que no van falsificar la realitat. D’altra banda, la seua continuïtat presentada ara com un exercici de responsabilitat i una espècie d’autoimmolació és contraproduent, perquè Zapatero és part del problema, i els mercats estarien molt més tranquils si el líder polític d’Espanya fos algú diferent de qui ens ha portat a aquesta situació.
Reclamar ara tots els consensos que ha menyspreat quan se li han ofert suposa desvirtuar l’essència de la democràcia, que se sustenta precisament en la necessitat i en l’existència de polítiques alternatives quan la gestió ha fracassat. La fracassada Merkel, que pot exhibir amb orgull un creixement del 3,6% anual i un atur de tan sols el 6,7%, és el testimoni viu, com ho va ser el Govern del Partit Popular l’any 1996, que hi ha solucions per a la crisi, i que hi ha receptes, com ja s’ha comprovat, en què es pot confiar.
Per això, quan Zapatero, ara amb raó, exigeix austeritat a les autonomies, no es pot oblidar que fins fa molt poc, el dèficit que ens deixava Montilla i els dos penosos tripartits li passaven desapercebuts.Tot i que tampoc pot radicalitzar Artur Mas les relacions amb la resta d’Espanya perquè a la Generalitat, com a totes les administracions públiques, els toqui ara un exercici d’austeritat responsable i inajornable.
La confiança adquireix tot el seu valor en els moments convulsos. I no la suscita Zapatero amb les seues reformes a mitges i amb les seues contínues reformes de les reformes, com tampoc hi contribueix el president de la Generalitat, que en una cínica ostentació de sinceritat, que d’altra banda és d’agrair, ens aclareix que no convoca un referèndum sobre la independència de Catalunya. Cosa que, en vista del resultat de les consultes sobiranistes, l’última a Terrassa amb una participació del 8 per cent, no deixa de ser una apreciació precisa, però que ens porta a preguntar-nos per què es vol anar en contra de la manifesta voluntat dels ciutadans.
En definitiva, per conquerir la confiança del ciutadà és essencial atendre’n les prioritats, i ara la principal és crear ocupació per garantir les pensions, la sanitat i l’Estat del benestar, i això passa per un sever exercici d’austeritat en la despesa pública, privatitzar o tancar la majoria de les més de 4.000 empreses i ens públics i eliminar les subvencions i prestacions arbitràries. No es vol acabar amb les autonomies, sinó evitar duplicitats, clientelismes, organismes superflus o ambaixades innecessàries.
Per aconseguir-ho, s’ha de recuperar la llei d’estabilitat pressupostària per a totes les administracions, derogada pel Govern socialista el 2004. Només així es podran alliberar recursos per reduir l’impost de societats, bonificar les cotitzacions o modificar la negociació col•lectiva, que és el que afavoreix els que creen ocupació, és a dir, als autònoms, les pimes i els emprenedors. Si no es fa així, continuaran els sacrificis inútils, les retallades socials, les rebaixes de les pensions i l’augment de l’atur, i continuarem esprement els emprenedors i els més febles.
El contrari a la confiança és la inseguretat jurídica, que es crea amb el desacatament a les sentències, la ruptura de la unitat de mercat o la supressió retroactiva de les primes fotovoltaiques acordada pel mateix Govern amb els particulars, o dir una cosa i fer la contrària o incomplir totes les promeses i fallar tots els pronòstics. Per això, els ciutadans hem de superar el desànim actual, confiar en nosaltres mateixos i en l’alternativa al fracàs. El Partit Popular no ens va fallar el 96 quan l’atur estava en el 22 per cent i el va reduir a la meitat, i tampoc fallarà el PP de Mariano Rajoy si el poble espanyol hi torna a dipositar la confiança.
José Ignacio Llorens Torres
Diputat del Partit Popular per Lleida
Portaveu d’Agricultura del PP al Congrés
No hay comentarios:
Publicar un comentario