A Espanya s’hi ha instal·lat un estat de pessimisme generalitzat. Mil desocupats més cada dia s’han incorporat a l’atur i l’última dada registrada per l’EPA el situa en l’esfereïdora xifra de 4.700.000, tres milions dels quals han estat generats en els últims tres anys. Més d’un milió de llars, concretament, 1,3 milions, tenen tots els membres a l’atur i el nostre sistema financer, segons ZP, el més solvent del món, fa aigües per tot arreu i, malgrat les injeccions, no dóna un crèdit.
La Seguretat Social, dotze anys després, està prop dels números rojos i la reforma de les pensions que proposa el Govern socialista situa en 38,5 anys cotitzats el període necessari per arribar a la pensió màxima als 65 anys, cosa que exigeix que els joves trobin feina abans dels 27 anys, una qüestió gens fàcil si tenim en compte que el 50 per cent de les persones menors de 30 anys està a l’atur, un altre escandalós rècord mundial.
Ara el nostre president accepta que s’ha equivocat en reconèixer la crisi tard i reaccionar encara amb més lentitud i a mitges. I això no es un pecat venial, perquè el retard exigeix remeis molt més dolorosos que els que han hagut d’aplicar els que no van falsejar la realitat. D’altra banda, la seva continuïtat presentada ara com un exercici de responsabilitat i una espècie d’autoimmolació és contraproduent, perquè Zapatero és part del problema i els mercats estarien molt més tranquils si el líder polític d’Espanya fos algú diferent de qui ens ha portat a aquesta situació.
Reclamar ara tots els consensos que ha menyspreat quan se li han ofert, suposa desvirtuar l’essència de la democràcia que se sustenta precisament en la necessitat i en l’existència de polítiques alternatives quan la gestió ha fracassat.
Ara, quan Zapatero, amb raó, exigeix austeritat a les autonomies, no es pot oblidar que fins fa molt poc el dèficit que ens deixava Montilla i els dos penosos tripartits li passaven desapercebuts. Tot i que tampoc pot radicalitzar Artur Mas les relacions amb la resta d’Espanya perquè a la Generalitat, com a totes les administracions públiques, els toqui ara un exercici d’austeritat responsable i inajornable.
En definitiva, per conquerir la confiança del ciutadà és essencial atendre les seves prioritats, i ara la principal és crear ocupació per garantir les pensions, la sanitat sever exercici d’austeritat en la despesa pública, privatitzar o tancar la majoria de les més de 4.000 empreses i ens públics i eliminar les subvencions i prestacions arbitraries. No es vol acabar amb les autonomies, sinó evitar duplicitats, clientelismes, organismes superflus o ambaixades innecessàries.
Per aconseguir-ho, s’ha de recuperar la llei d’estabilitat pressupostària per a totes les administracions, derogada pel Govern socialista el 2004. Només així es podran alliberar recursos per reduir l’impost de societats, bonificar les cotitzacions o modificar la negociació col·lectiva, que és el que afavoreix els que creen ocupació, és a dir, als autònoms, les pimes i els emprenedors. Si no es fa així, continuaran els sacrificis inútils, les retallades socials, les rebaixes de les pensions i l’augment de l’atur, i continuarem esprement als emprenedors i als mes febles.
Josep Ignasi Llorens
Diputat al Congrés del PP per Lleida
No hay comentarios:
Publicar un comentario