De tots els escàndols que indefectiblement acaben per descobrir-se quan s’atansa el final de cicle dels governs del PSOE, un dels més feridors i obscens és el dels ERO, que són els expedients de regulació d’ocupació autoritzats per la Junta d’Andalusia perquè les empreses en crisi puguin procedir a acomiadaments massius a través de jubilacions anticipades i importants indemnitzacions que es paguen amb fons públics.
Doncs bé, entre els beneficiaris d’aquell “fons de rèptils” que ha costat 647 milions d’euros, més de 100.000 milions de pessetes, apareixen dirigents socialistes que mai havien treballat en aquelles empreses en crisi que s’han emborsat 150.000 euros de mitjana per cap d’indemnització i ja cobren jubilacions anticipades en molts casos des dels 45 anys, entre els quals hi ha el cunyat del mateix conseller d’Ocupació, el molt socialista José Antonio Viera.
La primera denúncia dels expedients de regulació d’ocupació fraudulents d’Andalusia es remunta a l’any 2005, però, com acostuma a passar, només prospera davant del probable canvi de cicle. I com també acostuma a passar, el PSOE andalús s’ha negat a l’obertura d’una comissió d’investigació i s’ha defensat adduint que entre els beneficiaris que mai havien treballat a les empreses regulades només hi havia 37 militants del PSOE... de moment! S’ha de pensar que provocar un ERO fictici pot ser una ganga.
La competència en la magnitud dels escàndols que acompanyen l’agonia d’aquest Govern és dura. El cas Faisà, en què una part de la policia avisa els terroristes que una altra part de la policia els detindria quan cobressin l’impost revolucionari, o el forat sense fons de la Caixa de Castella-la Manxa, presidida pel també molt socialista Hernández Moltó, per on s’escapen els fons públics que no arriben a les famílies o als autònoms, posen el llistó molt alt.
L’any 1996, pròxim al final dels governs del PSOE de Felipe González, tampoc eren de menys entitat els escàndols que s’anaven descobrint. Filesa, una empresa creada per finançar el PSOE amb les comissions pagades pels adjudicataris de les obres d’Estat; Roldán, el director general de la Guàrdia Civil que s’emportava no només els fons reservats, sinó fins i tot els del Col·legi d’Orfes de la Guàrdia Civil; o fins i tot el mateix Mr. X, Felipe González, que va haver d’acompanyar a les portes de la presó de Guadalajara el ministre d’Interior, Barrionuevo, perquè no el fiquessin a ell dins.
La calç viva unes vegades, la desaparició de la ferralla dels trens de l’11-M o dels vídeos del cas Faisà d’altres, llavors com ara, les proves del delicte desapareixien. El PSOE, el protector dels “progres”, dels pobres i dels drets socials, també llavors com ara, ens va deixar l’atur en unes xifres insuportables i les pensions en perill. És bo recordar la memòria contemporània als que sense cap escrúpol continuen utilitzant la memòria històrica, explicant-la a la seua manera per dividir de nou els espanyols.
I ara com llavors, el PSOE és capaç de negar les evidències a tot arreu. Només així es pot explicar l’ocurrència de Zapatero de presumir davant del Parlament de la seua brillant política social, que evidentment no és la de crear llocs de treball. No deixa de ser un sarcasme inacceptable i una grollera falta de respecte als més de 130.000 aturats que al mes de gener s’han incorporat a la desocupació, o als més de 20.000 autònoms que també al gener han abandonat perquè no cobren els més de 12.000 milions d’euros que els deu el Govern i, tot i això, han de pagar els impostos i l’IVA de les factures no cobrades.
Només un argument dels empleats per Zapatero és irrebatible. Mai s’havien destinat tantes prestacions a l’atur com fins ara i, al pas que anem, camí dels 5 milions d’aturats, la xifra serà imbatible.
Tampoc crec que als jubilats que se’ls congelen les pensions o se’ls exigeixen més anys de cotització per aconseguir-les, els sembli molt social que a Andalusia alguns les aconsegueixin sense haver cotitzat o en altres casos hagin cotitzat des que van néixer.
Finalment, el líder del PSOE no es va referir l’altre dia a les antipatriòtiques advertències sobre la crisi que li arribaven del Banc d’Espanya el 2006, ni tampoc percebia el greu dèficit de la Generalitat, perquè governava Montilla. Així, entre enganys i falsedats, amb un partit que s’enfonsa, en què guanyen els candidats que van contra la direcció, amb un projecte desnaturalitzat i governant entre ocurrències i disbarats i de prohibició en prohibició, estem encarant el final d’una legislatura davant de la qual només ens queda una esperança. Que s’acabi al més aviat possible!
José Ignacio Llorens Torres
Diputat del Partit Popular per Lleida
Portaveu d’Agricultura del PP al Congrés
No hay comentarios:
Publicar un comentario