Amb la imprevisibilitat que el caracteritza, el govern de ZP segueix amb la seva inútil agonia gràcies a la respiració assistida de CiU, que, a canvi de petits avantatges, manté en el poder un govern desautoritzat per Brussel·les, pels mercats i per la realitat, i que no ha tingut més remei al final que assumir les propostes del Partit Popular que tant ha refusat.
No és estrany, doncs, que després d’haver-ho negat mil vegades, s’avancés la convocatòria electoral, en diferit, per cert, ni que es convoquessin insòlitament dos Plens Extraordinaris en ple mes d’agost, per a reduir el dèficit i superar la crisi. Les receptes socialistes consistien en canviar les marques pels genèrics, fórmula que ja està aplicant amb èxit Núñez Feijoo a Galícia, i en avançar un any la recaptació de l’Impost de Societats, la qual cosa deixarà el govern proper sense un euro. Total, uns 5.000 milions d’euros, que, al costat dels 45.000 que ha promès retallar la Itàlia del Presidentíssim, no sembla tan excessiu.
Al matí del dimarts 23 d’agost, durant el trajecte que va des de la Moncloa fins al Congrés dels Diputats, o potser una mica abans –però no gaire, perquè el candidat RbCb no va tenir més temps per assabentar-se-, el nostre peculiar President va tenir l’ocurrència, en aquest cas feliç, d’incorporar a les mesures d’escàs contingut i continent que s’anaven a debatre a la matinal, la proposta per a reformar la Constitució per a limitar el sostre del dèficit i el deute públic de totes les Administracions Públiques.
I això si que va ser una sorpresa encara més gran, una autèntica bomba, inclús pels mateixos companys de banc. Després que aquesta mateixa proposta, quan la va fer Rajoy en el 2010, fou especialment ridiculitzada pel propi Rubalcaba. Perquè el primer que va fer el govern del PSOE en el 2004 fou “carregar-se” la Ley de Estabilidad Presupuestaria del govern d’Aznar i pujar el deute del 40% del PIB, heretat en el 2004, al 60% actual.
La reforma de la Constitució, per a contenir la despesa, situa el PSOE davant de les seves pròpies contradiccions. Perquè els socialistes, fins fa un mes i escaig han estat defensant que només la despesa garanteix les polítiques socials. Malgrat que en la realitat ocorre justament el contrari. Perquè quan la despesa desborda els ingressos, arriba el dèficit i el deute, i la iniciativa privada i la inversió, tant pública com privada, es queda sense recursos, i al final, el pagament dels interessos i l’atur, com ara està passant, s’emporta més de la meitat dels Pressupostos generals de l’Estat.
Com és natural, l’oferta de Zapatero va ser immediatament acceptada per Rajoy. Era, finalment, allò que ha reclamat durant tant de temps el líder de l’Oposició. L’acord entre els dos partits nacionals, que representen el 90% de l’electorat, suposa un veritable Pacte d’Estat per a que les Administracions no gastin més d’allò que tenen. És allò que li havia demanat la CE a Zapatero en una carta que es va a negar a ensenyar quan li va demanar Rajoy. La mateixa que va rebre Berlusconi per a que la CE comprés deute italià i espanyol.
En resum, Merkel ha obligat Zapatero a fer la reforma que li demanava Rajoy. Després han arribat els matisos, que han estat el resultat de les negociacions entre el PP i el PSOE. Es reforma l’article 135 de la Constitució, que estableix que el dèficit i el deute públic espanyol no podran superar els límits que marqui la UE als seus Estats membres i que, en el cas del dèficit, no podrà superar, en cap cas, el 0,4% del PIB, que serà recollit en una Llei Orgànica per l’aprovació de la qual es requereix la majoria absoluta de la Cambra, abans del proper juny.
L’acord és un exercici de responsabilitat. A partir d’ara, l’estabilitat pressupostària serà una obligació. Per a totes les Administracions, Ajuntaments i Comunitats: la majoria, s’ha de dir, governades ara pel Partit Popular. L’estabilitat pressupostària és absolutament necessària, per evitar ensurts i disgustos, com l’heretat en la Generalitat o el que s’ha descobert en Castella-La Manxa. No es toca per a res el Título VIII de la Constitució. Les competències de les comunitats autònomes quedaran intactes. No es dirà com han de gastar, sinó que només es limitarà, per a totes, la capacitat de despesa.
La nota, però, la va donar Duran i Lleida. L’inefable líder mediàtic ja feia temps que reclamava, no sense raó, grans acords d’Estat entre els dos grans partits nacionals, a un dels quals, per cert, va contribuir CiU a excloure en el pacte del Tinell. El cert és que mai han faltat tant els grans acords d’Estat com en aquesta legislatura i no per culpa del PP. El mateix Duran apel•lava al sentit d’Estat per a justificar el seu inexplicable recolzament al pensionazo que ha permès la continuïtat de Zapatero. En el Ple del dimarts 30 d’agost, va intentar incorporar al límit de la despesa, el límit de la solidaritat. No tocava. La seva proposta no va ser acceptada. Va parlar de ruptura constitucional i el seu grup no va votar. No votar en un Parlament és un gravíssim precedent per a l’estabilitat constitucional, per a l’estabilitat jurídica i, per suposat, per a la recuperació econòmica.
El perill per a CiU ja no és la majoria absoluta del PP, tantes vegades invocat. La prioritat tampoc és, mai ho ha estat, el canvi d’unes polítiques socialistes esgotades i fracassades, que han arruïnat Catalunya com a la resta d’Espanya i que CiU ha recolzat. La suïcida opció empresa per CiU ara és la ruptura constitucional, que es veia venir a la vista dels incompliments de les sentències constitucionals, els referèndums independentistes clandestins i les amenaces, xantatges i exigències sobre el pacte fiscal.
Els esforços del PP i del PSOE per incorporar CiU a l’acord només van servir per a que, gràcies a un tecnicisme de IU, els nacionalistes exhibissin el seu victimisme de sempre, intentant confondre els interessos del seu partit amb els dels catalans, que, com la resta dels espanyols, necessitem lleis que permetin l’equilibri dels comptes establert en la Constitució. No votant, CiU es va unir als que estan en contra, a ERC, als comunistes i als del 15-M de Rubalcaba.
Josep Ignasi Llorens Torres
Diputat del PP per Lleida.
Portaveu d’Agricultura del Grup Popular al Congrés
No hay comentarios:
Publicar un comentario