jueves, 16 de mayo de 2013

Complicitat socialista amb el separatisme

Em preguntava el líder socialista com veia la situació a Catalunya i vaig contestar que els que no la veien eren els socialistes. Em vaig permetre recordar-li que l’any 2008, Carmen Chacón, al capdavant del PSC-PSOE, va aconseguir el 47 per cent dels vots a Barcelona i 25 dels 47 escons en lliça a Catalunya, i que la suma de vots PP i PSOE a Catalunya en totes les eleccions generals no ha sigut mai inferior al 70 per cent i, evidentment, aquests vots no són independentistes.

Què ha passat perquè, de sobte, es presenti com si fos gairebé inevitable una ruptura amb Espanya, que, no obstant, els resultats de les eleccions generals i els sondejos insisteixen a desmentir? En primer lloc, cal assenyalar que la pèssima gestió del tripartit, l’afany socialista de governar Espanya i Catalunya alhora amb un partit que vol separar-se d’Espanya, i l’impuls a un Estatut molt poc constitucional, que demanaven molt pocs, ha acabat desconcertant un electorat socialista no separatista, com revela la incessant hemorràgia electoral que té el PSC-PSOE, i adverteix Carmen Chacón, superades les passades vel·leïtats nacionalistes.

Per aquest motiu, la seva irrupció en el debat sobiranista no ha pogut ser més oportuna, al denunciar en la ja famosa carta a Pere Navarro les tàctiques nacionalistes per utilitzar els socialistes catalans com a crossa d’un projecte reaccionari dirigit a enfrontar els treballadors catalans amb els treballadors andalusos, extremenys i gallecs i a separar Catalunya de la resta d’Espanya. Efectivament, la solidaritat amb la classe treballadora de tot Espanya, que pretén representar en exclusiva el socialisme, xoca frontalment amb la proverbial i històrica complicitat del socialisme espanyol amb els projectes nacionalistes i separatistes, que no poden ser més insolidaris i reaccionaris.

Faria bé, doncs, el sinuós líder dels socialistes catalans d’atendre els consells de la seva companya de partit, encara que només fos per connectar amb la militància que l’ha portat al capdavant del PSC. No obstant, cau estúpidament en totes les trampes i eufemismes amb els quals el nacionalisme separatista, o sigui ERC i els que dirigeixen CiU, intenten maquillar i ocultar les seves veritables intencions. El dret a decidir té uns límits, els que marca l’estat de dret, que és el que ha permès i garantit a Artur Mas i a CiU l’exercici del poder, des del qual ara menyspreen les estructures legals que els han possibilitat arribar-hi.

En el nostre cas, el dret a decidir sobre la integritat de l’Estat correspon al conjunt dels ciutadans espanyols, com assenyala la Constitució, que també estableix els procediments per a la seva reforma. La violència no consisteix, doncs, a fer respectar la llei, sinó a violar-la, i a hores d’ara, el procés de transició nacional en què ja es preparen estructures d’Estat propi (exèrcit, policia, hisenda…) i es prejutja així el resultat d’un referèndum il·legal, és profundament antidemocràtic, i no s’entén com alguns, el PSC, per exemple, encara es presten a aquestes pantomimes.

Per aquesta raó, ni es pot disfressar de legal i democràtic el que no ho és, ni es pot presumir de suports que no s’han obtingut, ni faltar clarament a la veritat. Quan la Generalitat s’emporta 9.400 milions d’euros, més de la meitat del FLA per a tot Espanya, afronta venciments de deute per 8.800 milions que només pot cobrir l’Estat i quan aconsegueix el dèficit asimètric, cosa que vol dir que haurà de fer menys retallades que altres comunitats més complidores, mantenir que Espanya ens roba és una ofensa al sentit comú dels catalans.

La realitat no es pot manipular permanentment i les conseqüències reals d’una ruptura, que ens tancaria les portes europees, que ens deixaria sense el suport d’un estat prestador, amb una moneda devaluada i un deute descomunal, no es poden ocultar al coneixement ciutadà, com passa a Escòcia, on el suport secessionista s’ha diluït com un suflé quan els ciutadans n’han conegut les conseqüències a través de debats públics en igualtat de condicions, impossibles a Catalunya atesa la descarada complicitat dels mitjans molt subvencionats i d’una TV3 de règim.

Artur Mas va interpretar malament l’11-S i encara pitjor els resultats electorals. Va demanar la majoria excepcional per a la independència i s’ha sotmès voluntàriament a la dependència esquizofrènica dels republicans separatistes, que l’han portat a un carreró sense sortida, perquè no en té trencar amb Espanya i necessitar-ne l’ajuda.

El president de la Generalitat afronta ara un dilema: governar des de la impossible fantasia identitària o des de la realitat que imposa el compliment del dèficit que exigeix Brussel·les per continuar ajudant, compliment al qual s’oposa ERC. Rubalcaba diu, em va assegurar, que treballa per evitar la independència de Catalunya. N’hi hauria prou que el seu partit fes el mateix aquí.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida

No hay comentarios: