Enfilant l’agost

Amb les vacances a la vista, l’activitat política a Catalunya continua girant entorn de la llei de consultes, que continua concentrant en exclusiva l’atenció del Govern de la Generalitat.

El primer que crida l’atenció és que si es tracta de consultar l’opinió dels catalans respecte a una eventual independència, si el que es pretén esbrinar realment és què volem, no s’entén tanta propaganda i tanta manipulació i informació esbiaixada, tant simposi i tanta ocultació de les conseqüències reals de la ruptura amb Espanya.

És evident que no es tracta tant de saber el que opinem i pensem els catalans com d’influir en el nostre ànim fent servir tot tipus de procediments fins a extrems difícilment compatibles amb la llibertat i l’estat de dret i la democràcia. Això, la falta de debat objectiu sobre les conseqüències de la ruptura, per la proliferació de mitjans molt subvencionats i incorporats a la campanya d’agitació sobiranista, i sobretot els flagrants enganys del Govern als ciutadans, determinen un debat que es tergiversa.

Amb la llei de consultes catalana, el Govern de la Generalitat pretén convèncer els catalans que podem exercir legalment el dret a la consulta. No és així. Perquè si bé l’article 122 de l’Estatut atorga “competències exclusives” a la Generalitat per celebrar consultes populars, especifica que ho haurà de fer en l’àmbit de les seues competències i salvant el que disposa l’art. 149.1.32 de la Constitució, que estableix que l’Estat té al seu torn “competències exclusives” per a l’autorització de consultes populars via referèndum en l’àmbit de les seues, com ho és la integritat territorial de l’Estat.

Fer, doncs, una norma legal contra la legalitat de la norma superior és senzillament il·legal. L’altra gran fal·làcia, entre moltes més, és assegurar que una Catalunya independent podria seguir a la UE. També és fals. Com s’han encarregat de reiterar tots els dirigents europeus que es remeten al que estableixen els Tractats de la Unió i com acaba de ratificar amb contundència la cancellera alemanya Angela Merkel, que comparteix la posició del Govern espanyol i defensa la integritat territorial de tots els estats de la Unió, una cosa totalment contrària a la independència d’una regió.

O sigui, sense suport legal, sense suports internacionals, perquè cap govern al món no recolza la independència de Catalunya, amb un retrocés d’un 50% en el que va d’any de la inversió exterior per culpa de la deriva secessionista, i amb la sola ajuda del Govern central, que ha enviat al de la Generalitat més de 24.000 milions d’euros en dos anys per al FLA i pagament a proveïdors, Artur Mas afronta l’entrevista amb el president Rajoy amb aparences de provocar una altra frustració.

Perquè com ja ha anticipat el mateix president del govern, ni Rajoy ni Mas no poden acordar res que afecti la sobirania de tots els espanyols, com han ratificat el Congrés i el Tribunal Constitucional. S’haurien i podrien tractar altres qüestions de molt més profit per a la majoria dels catalans, però em temo que Artur Mas continuarà fent-li el joc a ERC, a la CUP i a l’ANC demanant l’impossible per alimentar l’habitual estratègia del victimisme.

El president de la Generalitat és avui un home acorralat, víctima dels seus propis errors, entossudit a guanyar una batalla que té perduda sense importar-li qualsevol tipus de cost.

La fractura social, política i econòmica del procés que impulsa s’ho emporta tot, fins i tot el seu propi partit, en el que és tot un exemple d’autodestrucció. I ja s’està cobrant víctimes, algunes de tant valor com Duran i Lleida, o com el nou PSC d’Iceta, que torna a la desorientació i recolza una consulta legal que no ho és, embolica la troca amb un federalisme que no aconsegueix definir i acaba per desorientar i desautoritzar el nou líder del Partit Socialista, Pedro Sánchez, que tampoc no és que hagi tingut un feliç debut europeu.

En efecte, la ruptura del pacte europeu, pel qual els populars es comprometien a recolzar el líder socialista de l’Eurocambra, Martin Schultz, a canvi que els socialistes recolzessin com a president de la Comissió Europea el popular Jean-Claude Juncker, ha deixat els socialistes espanyols al costat de la ultradreta de Le Pen, els grups antisistema antieuropeus i xenòfobs i amb una aroma d’informalitat i falta de serietat que recorda els temps de Zapatero, que amb desafiaments inútils acabava per perjudicar els interessos generals d’Espanya.

I aquest és el panorama amb què enfilem agost. Un líder socialista de nou encuny que passeja la seua gràcia i port atlètic per tot Espanya sense més compromisos.

Un president de la Generalitat camí de convertir-se en el Zapatero de Catalunya, i de fet en el millor agent electoral d’ERC, i un president de govern solvent i serè que almenys concentra les seues energies, capacitats i esforços a superar una crisi de la qual a poc a poc anem sortint, al mantenir la unitat d’Espanya, complir i fer complir la Constitució i a l’atendre les necessitats dels ciutadans, que no és poc en temps tan agitats com els que ens toca viure.

I per acabar, amic lector, bones vacances!

José Ignacio Llorens Torres

Diputat al Congrés del Partit Popular per Lleida