De Rodiezmo a Madrid. Del xafarranxo sindical del PSOE i la UGT, com cada any, en un poble on només queda un miner i l’alcalde és del Partit Popular, al Congrés dels Diputats. D’aixecar el puny, a apujar els impostos. De la comèdia a la realitat. Canvi, doncs, d’escenari, simbologia i discurs, i dos importants notícies del president del Govern, en la seva primera compareixença del curs que s’inicia al Congrés. Una de bona i una de dolenta, gairebé un acudit, si no fos pel dramatisme de la situació.
Primer la bona. “El pitjor de la crisi ja ha passat, perquè França i Alemanya ja n’estan sortint.” Reflexió nova si es té en compte que no fa gaire, als cartells socialistes de la passada campanya electoral europea, els líders precisament d’aquests països eren tractats com una espècie de malfactors, perquè ens havien posat en la crisi. I segon anunci. Aquest dolorós. Els impostos s’apujaran un 1,5% del PIB, que traduït suposa 15.000 milions d’euros, que, naturalment, ha pal·liat per un aclariment insòlit, perquè és una de les poques veritats que se li ha sentit dir a qui amb tanta desimboltura és capaç de sostindre una cosa i la contrària gairebé alhora o contradir- se ell mateix contínuament.
“La pujada serà limitada.” Sens dubte, perquè el forat, la diferència entre el que gasta i el que ingressa l’Estat és de 50.000 milions d’euros. “I temporal.” Evidentment, perquè s’haurà d’augmentar si volem seguir a la UE. És a dir, que a ZP li va faltar afegir, per recuperar la credibilitat perduda per algun engany que altre, que l’increment d’impostos és temporal i limitat, de moment. Però, bé, el més important és reconèixer la situació. Hem tocat fons, però abaixar impostos ja no és d’esquerres com es deia fa poc, de manera que s’han d’apujar, i ara s’ha de demanar solidaritat.
Solidaritat per al nou pla d’economia sostenible, que no vol dir el mateix per a tothom, com ha recordat Esperanza Aguirre, per a qui l’“economia sostenible és aquella que no gasta més del que ingressa”. I, qui són els rics?
Per començar, les rendes de capital, encara que abans hagin tributat per aquest estalvi, amb què es poden traure fins a 1.000 milionets, que units als 4.500 que suposa la supressió dels 400 euros regalats abans de votar, però que ara el mag de la cistella amb l’horitzó electoral llunyà recuperarà per ajudar els pobres, suposen un import de 5.500 milions d’euros.
D’on traurà els restants 9.500, fins als 15.000 milions d’euros?, es preguntarà l’eixerit lector que estigui fent els comptes. Ben fàcil. De l’IVA i dels impostos especials, gasolines, alcohol i tabac. És a dir, que a efectes fiscals tots serem rics. Solidaritat també exigeix Zapatero a Rajoy, després d’haver rebutjat la vigília, al Congrés dels Diputats, rebaixes fiscals i ajudes importants per a les Pimes i els autònoms, i totes les retallades de despeses que li ha proposat des del principi de la legislatura. Amb més de 3 milions d’aturats, xifra que suposa un 18 per cent d’atur, el doble de la mitjana comunitària; un dèficit del 10 per cent, que supera àmpliament el límit màxim permès per la Unió Europea, que és del 3%, i una caiguda del PIB anual de més del 4%, donar suport a les pensades, anar a les palpentes i dispendis amb què contínuament ens sorprèn Zapatero seria una deslleialtat, perquè és reforçar les polítiques contràries a les que es necessiten per superar la crisi.
Tots els països que estan superant la crisi ho fan amb fortes reduccions de la despesa pública, amb reformes i rebaixes fiscals, com les que va aplicar amb èxit el Partit Popular, que gràcies a la retallada de les despeses va poder abaixar dos vegades l’IRPF, cosa que va permetre animar la inversió i l’estalvi, crear 5 milions de llocs de treball i reduir en 8 anys l’atur, del 22% que va deixar el PSOE el 96, a l’11%, i el dèficit del 7% al 0%. Són, en definitiva, les polítiques que continua aplicant el PP a les comunitats que governa. Com a Galícia o a Madrid, on se suprimeixen conselleries i no es paga l’impost de successions.
Donar un cop de mà, com demana ZP a Mariano Rajoy, seria tant com deixar la societat espanyola sense l’esperança que hi ha una alternativa capaç de fer una política diferent, cosa que és absolutament essencial per al bon funcionament d’una democràcia, a la qual no ha contribuït precisament aquest president, que no es pot queixar dels suports d’una oposició que el va ajudar a rebutjar el pla Ibarretxe al Congrés, col·labora en la política antiterrorista i fins i tot en les impopulars ajudes al sector financer o a l’enviament de les tropes a l’Afganistan, també guerra com la d’Iraq. Que no continuï buscant ZP responsables dels clamorosos errors de la seva gestió.
De Rodiezmo a Madrid, resulta que abaixar impostos ja no és d’esquerres. De Madrid a Barcelona la realitat d’aquesta nova Espanya, amb el rebost buit, també s’imposa. Al president de la Generalitat, també socialista, que amenaça amb les barricades si no li agrada la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, els catalans a la comunitat amb més atur d’Espanya, li han demanat en plena Diada “més ocupació i menys Estatut”. És a dir, menys comèdies i més realitats.
Primer la bona. “El pitjor de la crisi ja ha passat, perquè França i Alemanya ja n’estan sortint.” Reflexió nova si es té en compte que no fa gaire, als cartells socialistes de la passada campanya electoral europea, els líders precisament d’aquests països eren tractats com una espècie de malfactors, perquè ens havien posat en la crisi. I segon anunci. Aquest dolorós. Els impostos s’apujaran un 1,5% del PIB, que traduït suposa 15.000 milions d’euros, que, naturalment, ha pal·liat per un aclariment insòlit, perquè és una de les poques veritats que se li ha sentit dir a qui amb tanta desimboltura és capaç de sostindre una cosa i la contrària gairebé alhora o contradir- se ell mateix contínuament.
“La pujada serà limitada.” Sens dubte, perquè el forat, la diferència entre el que gasta i el que ingressa l’Estat és de 50.000 milions d’euros. “I temporal.” Evidentment, perquè s’haurà d’augmentar si volem seguir a la UE. És a dir, que a ZP li va faltar afegir, per recuperar la credibilitat perduda per algun engany que altre, que l’increment d’impostos és temporal i limitat, de moment. Però, bé, el més important és reconèixer la situació. Hem tocat fons, però abaixar impostos ja no és d’esquerres com es deia fa poc, de manera que s’han d’apujar, i ara s’ha de demanar solidaritat.
Solidaritat per al nou pla d’economia sostenible, que no vol dir el mateix per a tothom, com ha recordat Esperanza Aguirre, per a qui l’“economia sostenible és aquella que no gasta més del que ingressa”. I, qui són els rics?
Per començar, les rendes de capital, encara que abans hagin tributat per aquest estalvi, amb què es poden traure fins a 1.000 milionets, que units als 4.500 que suposa la supressió dels 400 euros regalats abans de votar, però que ara el mag de la cistella amb l’horitzó electoral llunyà recuperarà per ajudar els pobres, suposen un import de 5.500 milions d’euros.
D’on traurà els restants 9.500, fins als 15.000 milions d’euros?, es preguntarà l’eixerit lector que estigui fent els comptes. Ben fàcil. De l’IVA i dels impostos especials, gasolines, alcohol i tabac. És a dir, que a efectes fiscals tots serem rics. Solidaritat també exigeix Zapatero a Rajoy, després d’haver rebutjat la vigília, al Congrés dels Diputats, rebaixes fiscals i ajudes importants per a les Pimes i els autònoms, i totes les retallades de despeses que li ha proposat des del principi de la legislatura. Amb més de 3 milions d’aturats, xifra que suposa un 18 per cent d’atur, el doble de la mitjana comunitària; un dèficit del 10 per cent, que supera àmpliament el límit màxim permès per la Unió Europea, que és del 3%, i una caiguda del PIB anual de més del 4%, donar suport a les pensades, anar a les palpentes i dispendis amb què contínuament ens sorprèn Zapatero seria una deslleialtat, perquè és reforçar les polítiques contràries a les que es necessiten per superar la crisi.
Tots els països que estan superant la crisi ho fan amb fortes reduccions de la despesa pública, amb reformes i rebaixes fiscals, com les que va aplicar amb èxit el Partit Popular, que gràcies a la retallada de les despeses va poder abaixar dos vegades l’IRPF, cosa que va permetre animar la inversió i l’estalvi, crear 5 milions de llocs de treball i reduir en 8 anys l’atur, del 22% que va deixar el PSOE el 96, a l’11%, i el dèficit del 7% al 0%. Són, en definitiva, les polítiques que continua aplicant el PP a les comunitats que governa. Com a Galícia o a Madrid, on se suprimeixen conselleries i no es paga l’impost de successions.
Donar un cop de mà, com demana ZP a Mariano Rajoy, seria tant com deixar la societat espanyola sense l’esperança que hi ha una alternativa capaç de fer una política diferent, cosa que és absolutament essencial per al bon funcionament d’una democràcia, a la qual no ha contribuït precisament aquest president, que no es pot queixar dels suports d’una oposició que el va ajudar a rebutjar el pla Ibarretxe al Congrés, col·labora en la política antiterrorista i fins i tot en les impopulars ajudes al sector financer o a l’enviament de les tropes a l’Afganistan, també guerra com la d’Iraq. Que no continuï buscant ZP responsables dels clamorosos errors de la seva gestió.
De Rodiezmo a Madrid, resulta que abaixar impostos ja no és d’esquerres. De Madrid a Barcelona la realitat d’aquesta nova Espanya, amb el rebost buit, també s’imposa. Al president de la Generalitat, també socialista, que amenaça amb les barricades si no li agrada la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, els catalans a la comunitat amb més atur d’Espanya, li han demanat en plena Diada “més ocupació i menys Estatut”. És a dir, menys comèdies i més realitats.
José Ignacio Llorens
Diputat del PP al Congrés
No hay comentarios:
Publicar un comentario