Serietat i reformes davant vaga i desafiaments

El panorama econòmic és inquietant. Espanya ha de reduir el dèficit en 55.000 milions d’euros en dos anys, que és la quantitat que suposa la disminució del dèficit del 8,5 al 3 % exigit per Brussel·les, i ho ha de fer a través d’una dràstica reducció de la despesa, però també acompanyada d’un augment dels ingressos de l’Estat, i per fer-ho és imprescindible que s’impulsi l’activitat econòmica.

Aquesta és la realitat, la veritat. Ocultar-la no serviria de res. Ens conduiria a l’exclusió de l’euro i a la ruïna i caos econòmic. La llei d’estabilitat pressupostària, recentment aprovada, va en l’adequada direcció d’equilibrar despeses i ingressos, és a dir, no gastar més del que es té. Aquest Govern s’ha posat a treballar en la retallada de les despeses, de les quals hi ha moltes i improductives. La previsió és reduir-les en uns 35.000 milions d’euros. Que no és poc i és difícil. La reforma fiscal, també aprovada fa poc, pretén l’augment dels ingressos de l’estat, però té l’inconvenient, encara que sigui temporal, que un excés ens portaria a resultats oposats als que es busquen, és a dir, a recaptar menys. La reforma laboral té l’objectiu, com és natural, de reduir l’atur, que en aquests moments, juntament amb els interessos del deute, s’emporta més del 50% dels pressupostos generals de l’Estat. Hauria sigut desitjable que hagués comptat amb el suport de les organitzacions sindicals i les empresarials, però posats a elegir, és preferible comptar amb el suport dels que són responsables de crear ocupació. L’oposició sindical prové bàsicament de la pèrdua d’influència i recursos amb la nova reforma. La substitució de la negociació col·lectiva pels acords directes entre empresa i treballadors o el dret individual a la formació i la reducció dels cursos de formació per als sindicats, són decisions difícilment criticables. Els nous costos de l’acomiadament, procedent o improcedent, estan en el marc del nostre entorn i el control de l’absentisme és imprescindible.

No obstant, poc se’n parla, una setmana abans de la vaga general convocada pels sindicats i recolzada irresponsablement pel PSOE, dels incentius a la contractació que conté la reforma laboral, dels quals enumeraré els més destacats. Els emprenedors que contractin un treballador a l’atur podran deduir-se fiscalment el 50 per cent de la prestació per atur que vingués cobrant el treballador, que al seu torn podrà percebre el 25% d’aquesta prestació, tot plegat durant un any.

Els incentius a la població juvenil menor de 30 anys, la meitat a l’atur, són diversos: des d’una deducció fiscal de 3.000 euros a les empreses durant el primer any fins a unes bonificacions en la quota de la Seguretat Social de fins a 3.600 euros fins a la contractació indefinida durant tres anys, que s’incrementen en 1.000, 1.100 i 1.200 euros cadascun d’aquests anys, passant a més pel contracte en formació i aprenentatge.

Els incentius a la contractació d’aturats de llarga durada per a més grans de 45 anys també són atractius, perquè compten amb una bonificació de la quota a la Seguretat Social de fins a 4.500 euros, que s’incrementen en 1.300 euros cadascun dels tres anys següents a la contractació.

D’altre banda, els responsables de crear ocupació disposaran d’una llei de suport als emprenedors, que els permetrà bonificacions fiscals a la reinversió de beneficis i a un impost de societats més favorable juntament amb altres avantatges, entre els quals no és menor que no paguin l’IVA a Hisenda fins a cobrar les factures, o que puguin cobrar el deute d’ajuntaments i comunitats autònomes, que percebran per a això els fons procedents de l’ICO, bancs i caixes, que al seu torn els reben del banc Central Europeu. En definitiva, la liquiditat econòmica que es necessita perquè tothom pugui cobrar i pagar, cosa que és essencial per al bon funcionament del sistema i la recuperació de l’activitat econòmica, ha sigut possible gràcies al fet que aquest Govern compleix les reformes exigides per Brussel·les, inspira credibilitat i per això arriben les ajudes europees que el Govern, a través de bancs i caixes, objecte, d’altra banda, d’un pla de sanejament financer, canalitzen als protagonistes del teixit productiu del nostre país, que són les pimes i els autònoms.

No crec que tot aquest conjunt de mesures sigui fàcilment rebatible des de l’òptica de l’interès general. Tampoc poden passar desapercebudes mesures tan socials com les ajudes a les famílies en via de desnonament, perquè puguin pagar les hipoteques, que podran reestructurar-les a un termini més llarg i menys interès amb bancs i caixes, sol·licitar-ne una quitança, o donar l’habitatge en pagament, sempre que la quota hipotecària superi el 60% dels ingressos que percep la unitat familiar i es tracti del primer i únic habitatge.

Quan la percepció ciutadana és que el Govern de Rajoy, que compta amb un ampli suport democràtic, emprèn les reformes necessàries que demana l’interès general, l’oposició d’un desorientat PSOE, que recolza la vaga general més polititzada de la història, resulta altament irresponsable. Tant com inexplicable és la desafiadora política de confrontació del govern de la Generalitat amb el Govern central del partit Popular, que és precisament qui el recolza de forma decisiva a Catalunya.

Josep Ignasi Llorens

Diputat PP Lleida. President Comissió Agricultura, Alimentació i Medi Ambient Congrés Diputats.