jueves, 20 de marzo de 2014

En nom del poble català

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha experimentat una radical transformació. Ja havíem vist que qui va ser capaç d’anar al notari per garantir que no pactaria mai amb el Partit Popular, no va tenir després cap objecció a sol·licitar-ne el suport per aprovar els Pressupostos del 2011 i del 2012, per convertir-lo en el blanc de tot tipus d’atacs i crítiques l’endemà de la manifestació de l’11-S del 2012, encoratjada, promocionada i subvencionada pel Govern de la Generalitat.

L’“Espanya ens roba” servia per esborrar les empremtes d’un Tripartit, el del PSC-ERC-ICV, que havia arruïnat Catalunya; servia també com a tapadora davant de la crisi i, sobretot, per ocultar la inoperància d’un Govern, ara de CiU, dirigit des de l’ombra per ERC, dedicat exclusivament a la causa identitària, això és, a trencar amb la resta d’Espanya, culpable de tots els mals, incapaç d’aprovar una sola llei i d’ocupar-se dels problemes reals que els catalans, com la resta dels espanyols, tenim en aquests moments.

Després de l’èxit de l’esmentada manifestació, malgrat que ja sabem que aquest tipus d’esdeveniments no sorgeixen de manera espontània, el senyor Mas va continuar evolucionant i va sentir com una espècie de crida bíblica que ja reflectien els cartells electorals. Es va llançar a la recerca d’una majoria excepcional per a un projecte devers el desconegut que l’electorat va castigar amb 12 diputats menys per a CiU, i el resultat de l’operació ha estat un projecte cada vegada més conegut: la separació de Catalunya sota la batuta de l’ERC d’Oriol Junqueras.

Des d’aleshores, del rosa al groc, el projecte ha anat adquirint diverses tonalitats. Des de la petició de la consulta, en realitat un referèndum il·legal, que el Govern central no ha pogut acceptar perquè vulnera la Constitució, fins al resultat d’un diàleg inexistent que pretén imposar a Madrid la data i la pregunta de la consulta, sí o sí, el resultat de la qual s’anticipa preparant les estructures pròpies d’un Estat independent.

Per si de cas, l’ANC, o sigui el braç mobilitzador del Govern de CiU, ja ha declarat la data de la declaració unilateral d’independència per a l’any 2015, independentment, esclar, de les consultes que no se celebraran; declaració unilateral desenraonada que ja s’ha afanyat a secundar el senyor Mas, encara que “no al cent per cent”, i d’aquí a llavors ja s’anuncien una sèrie de mobilitzacions a l’estil de la plaça de Kíev per retorçar la voluntat popular. Tota una exhibició en suma de tarannà democràtic.

I la primera reflexió és: si tan clares estan les coses, si el sentiment del poble català ha canviat tant en tan poc temps, perquè a les eleccions generals de fa dos anys les paperetes independentistes no van arribar al 15% i ERC només té 3 diputats a Madrid i els de CiU no eren llavors independentistes, a què ve tanta coacció, tant de simposi i tants actes d’exaltació nacionalistes, més propis d’altres èpoques i règims que van desembocar en tràgiques conseqüències?

Un dia sí i l’altre també el tàndem Mas-Junqueras parla en nom del poble català, des d’una representativitat que els ha atorgat un sistema que ara pretenen deslegitimar. Però, en nom de quin poble parlen? Dels agricultors que perdrien la PAC, dels pensionistes que no podrien cobrar les pensions, de les empreses que haurien de tancar, dels aturats que no podrien cobrar les prestacions a l’atur? Parlen en nom dels que no estem en el pensament únic? Per què oculten les conseqüències veritables i reals de tot tipus que provocaria la consulta?

De balances, no només fiscals, no només de les d’un any i no només fetes des d’un costat, parlarem en pròxims articles. I de les comercials i de les balances entre Barcelona i Lleida, per exemple, entre rics i pobres. Però importen més que les conseqüències econòmiques, les legals, les democràtiques, les socials i els sentiments, les balances de tot tipus que no es poden decantar del costat dels que volen viure millor, ells i les seues famílies, i del costat dels que supediten els problemes dels ciutadans als seus deliris de grandesa.

No, no es pot parlar en nom d’un sol poble, perquè som molts, la majoria fins ara, els que volem seguir com sempre, junts. I perquè el dret a decidir s’ha convertit en realitat en el maquillatge d’un projecte que ens condueix directament a un règim totalitari i aquesta és precisament la pitjor de les conseqüències. La pèrdua de llibertat. Perquè aquí i ara al que discrepa se l’acusa de dividir o passa directament a les llistes de proscrits que el CAC envia als Tribunals, i aquests acusadors són precisament els que han dividit en tan sols dos anys la societat catalana en termes mai coneguts. I el poble català, la majoria, no ho vol, això.

José Ignacio Llorens Torres
Diputat al Congrés PP Lleida, President de la Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient

No hay comentarios: